A primera vista, la victòria per majoria absoluta del Labour capitanejat pel centrista Keir Starmer a les eleccions generals del Regne Unit el passat 5 de juliol reconforta a l’establishment progressista: aturar els plans de l’extrema dreta ultranacionalista és possible, i això sense caure en les mans dels exaltats de l’altre costat.
Així doncs, la victòria laborista al Regne Unit seria el nou llibre de text per evitar fenòmens com Donald Trump o la centrifugadora francesa de Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon, que tant ocupen l’agenda política occidental d’aquest estiu 2024.
Alguns comentaristes s’han afanyat a proclamar que la campanya de Starmer hauria de servir de model planetari per aturar l’auge del populisme.
Dan Bloom, escrivint a Politico, ofereix una anàlisi molt diferent.
Segons aquest periodista, no acabem de presenciar “una història de la Gran Bretanya fent un tomb a l’esquerra”. Tot al contrari, afirma, “és una història de quelcom més profund – de promeses i confiança trencades, de serveis públics en fallida i de factures de llars que no es poden pagar; d’una set intensa de canvi. Va sobre una profunda desil·lusió amb la política”.
Bloom opina que en realitat, l’onada electoral que s’ha emportat 14 anys de governs conservadors d’una plomada no és gens diferent de la fúria contra l’establishment que ha posat en la corda fluixa Emmanuel Macron a França, i que podria igualment fer que els demòcrates perdin la Casa Blanca el pròxim novembre.
Bloom pinta una imatge molt fosca del Regne Unit actual.
Un país particularment afectat per la inflació a pesar que els impostos es troben en els nivells més elevats des del 1950 i l’economia productiva en ple retrocés.
El cost mitjà de l’habitatge s’ha pràcticament triplicat en només una dècada, mentre que la demanda dels bancs d’aliments s’ha duplicat i hi ha tres vegades més pacients a les llistes d’espera del Servei Nacional de Salut que fa 10 anys. I a pesar de tot això, l’any 2023 la immigració trencà tots els records (malgrat les promeses del Brexit en aquest sentit), i sumà 1,2 milions de nouvinguts.
En definitiva, els britànics contemplen com el seu país s’està enfonsant a pesar d’haver pres una decisió radical el 2016 que havia d’obrir la porta a un futur brillant i independent.
Així doncs, els votants acudiren a les urnes a castigar els Tories conservadors i a exigir un canvi immediat, no pas a votar un programa progressista o a fer barrera contra una dreta suposadament extremista.
Els britànics senten que el seu país s’està desintegrant, i apunten encertadament als polítics com a últims responsables de la situació. A tots els polítics, encara que els primers acusats són els conservadors. I és que a pesar de la victòria esclafant en escons del Labour, la participació fou la segona més baixa del segle XXI.
Les esperances de l’electorat en el programa de creixement econòmic promès per Keir Starmer són ben escasses, tal com Bloom constata en un seguit d’entrevistes arreu del país.
En darrer terme, les constatacions de l’electorat britànic no són diferents de les del francès o nord-americà: l’esgotament del sistema democràtic actual, incapaç d’oferir solucions als complexos problemes del segle XXI, és palès arreu d’Occident.
A Europa com als Estats Units, la política travessa una crisi que empitjora sense parar perquè els seus causants són els mateixos a qui s’encarrega una vegada i altra la resolució.