El Regne Unit, set anys després del Brexit, encara no ha aconseguit superar el xoc polític i social. El país ha tingut des de llavors quatre primers ministres, pateix una inflació particularment forta i constant i ha viscut els moviments de protesta social de més abast des dels anys 80.
El Partit Conservador (Tories)
Aquesta inestabilitat troba els seus orígens en la manca de rumb del propi partit organitzador del referèndum sobre la sortida de la Unió Europa. Efectivament, els conservadors britànics o Tories porten 13 anys ininterromputs en el poder que té la seva seu al 10 de Downing Street. Un temps que vist des de lluny hauria estat més que suficient per imprimir un rumb clar al país, i desplegar importants polítiques amb caràcter transformador.
Però el Regne Unit, i específicament el partit conservador, ha malgastat lamentablement tot aquest llarg període. Segurament un dels personatges que tenen una responsabilitat més acusada és Boris Johnson, un dels partidaris més sorollosos del Brexit dins dels Tories.
Johnson ocupà la important cartera d’afers exteriors en el govern de Theresa May que sorgí el 2016 després de la dimissió de l’artesà del referèndum, David Cameron.
May va tenir una terrible falta de visió sobre el rumb que el Regne Unit havia de prendre, a pesar de que el propi referèndum del Brexit reforçà el pes electoral dels Tories davant un partit laborista incapaç inclús de definir una posició clara sobre si convenia o no sortir de la UE.
Boris Johnson
Per la seva banda, Johnson es presentà a les eleccions anticipades del 2019 amb una nova i particular visió del partit conservador, que aliava liberalisme econòmic amb l’agenda que havia empès la majoria de britànics a votar a favor del Brexit: millorar els serveis públics i en particular el decaient NHS (el servei públic de salut), restringir severament la immigració i reafirmar el caràcter britànic.
Alguns dirien que aquesta agenda era populista, però seria més pertinent considerar-la com identitària, com la reafirmació d’una població que s’identifica amb les seves arrels i es troba desprotegida davant d’una globalització que ha canviat profundament la fisonomia del seu país.
La idea podria haver funcionat (mai ho sabrem) però la seva posada en funcionament fou catastròfica, amb una part important de la culpa recaient sobre les espatlles del propi Boris Johnson, que acabà dimitint el juliol de l’any passat esquitxat per múltiples escàndols.
Però el que seguí a Johnson fou encara més calamitós per al Regne Unit: la seva substituta Lizz Truss intentà aprofundir en la visió esbossada pel seu predecessor però amb tan poca traça econòmica que la pressió es feu insostenible tan sols 49 dies després d’arribar al poder.
Rishi Sunak
Des de l’octubre passat és l’antic rival de Truss, Rishi Sunak, qui porta les regnes del país. El consens dels analistes és que Sunak ha aconseguit entomar la estabilització del Regne Unit desplegant polítiques pragmàtiques (acord sobre Irlanda del Nord). Però d’altra banda, els cinc indicadors que ell mateix s’havia imposat pel seu primer any de govern es troben tots en vermell.
Es tractava de: retallar la inflació a la meitat (1), fer créixer l’economia i crear llocs de treball millor remunerats (2), reduir l’endeutament públic (3), escurçar les llistes d’espera del NHS (4) i aprovar legislació per aturar les arribades de immigrants per mar (5).
El Partit Laborista
Així doncs, no hauria de sorprendre que les enquestes assenyalin des de finals del 2021 que els laboristes guanyarien als conservadors. La distància entre els dos partits arribà al seu punt màxim amb Truss, però Sunak no ha aconseguit revertir la tendència i avui la diferència segueix sent enorme: 46% en intenció de vot pels laboristes, només 26% pels conservadors.
Cal apuntar que els laboristes han donat passos en la bona direcció des del 2019, després d’anys dirigits per un personatge amb marcades tendències d’extrema esquerra, Jeremy Corbyn. Des de l’abril del 2020, el seu líder és Keir Starmer, qui ha aconseguit construir una certa imatge de moderació i governabilitat, si ens atenim a les enquestes.
En definitiva, el Regne Unit es troba sumit en una profunda crisi política i social. El seu model de creixement basat en el sector dels serveis i que és hereu de les reformes de Margaret Thacther sembla haver arribat al seu límit i ha produït com efecte secundari nombrosos descontents que segurament influïren en la decisió de sortir de la UE. Avui aquest important cos electoral es troba particularment frustrat i se sent oblidat pels conservadors.
El Regne Unit es troba sumit en una profunda crisi política i social. El seu model de creixement basat en el sector dels serveis i que és hereu de les reformes de Margaret Thacther sembla haver arribat al seu límit Click To Tweet
Loading ...
