El Regne Unit no aixeca el cap, i la culpa no sembla tenir-la solament el Brexit.
Fa uns mesos Converses exposava la profunda crisi política que travessa el país a pesar d’haver mantingut tretze anys consecutius el partit conservador al poder, i que té com a origen una manca terrible de rumb i de visió del que ha de ser la Gran Bretanya del segle XXI.
Els problemes del Regne Unit no són sols polítics sinó que tenen dos altres aspectes igualment inquietants i que estan íntimament lligats, com són l’economia i la repartició de la riquesa.
En termes de Producte Interior Brut (PIB), el país ha de moment aguantat el tipus després del Brexit, mantenint un creixement des del 2018 força semblant al de França, el país que més se li assembla en termes de població i mida de la seva economia.
No obstant això, Gran Bretanya pateix problemes que França no sent amb la mateixa intensitat. El primer i més important és la desigualtat desbocada: segons dades d’un informe recent d’un centre de la London School of Economics, la llar mitjana britànica és un 9% més pobra que la seva equivalent francesa, diferència que s’eixampla fins al 27% quan es tracta de llars de rendes baixes.
França no és precisament un exemple en qüestió de productivitat, però un altre gran problema de l’economia britànica és que aquest indicador porta estancat des de la crisi financera del 2008. Una molt mala dada que té un efecte negatiu sobre la desigualtat, ja que implica que els sous dels treballadors no poden augmentar perquè produeixen comparativament menys.
Un model de creixement esgotat
El model de creixement britànic actual data de la dècada de reformes que Margaret Thatcher efectuà als anys ’80 del segle passat. Els resultats econòmics foren espectaculars: entre 1992 i 2007, la producció per hora treballada creixé un 33%, i el PIB per càpita prop d’un 46%. En canvi, entre els següents quinze anys (2007 i 2022 aproximadament) aquestes xifres han baixat fins al 7% i el 6% respectivament. Els sous per hora han seguit el mateix camí, davallant del 28 al 8%. En una frase, el dinamisme econòmic del país s’ha esfumat.
A la llum de les dades recents, el model econòmic de Thatcher, consistent en retallar la despesa pública i liberalitzar fins a l’extrem l’economia, ha acabat per girar-se contra les necessitats del Regne Unit.
Les desigualtats exacerbades no només són salarials, sinó també geogràfiques. El boom de l’economia financera que Thatcher promogué es concentrà de forma desproporcionada a Londres, on la productivitat ha esdevingut un 41% més elevada que al segon centre econòmic del país, Manchester. En canvi, i malgrat el tradicional centralisme francès, Lió se situa únicament a 26 punts percentuals de París.
A diferència dels Estats Units, on es pot defensar l’argument que l’existència de desigualtats ha permès continuar guanyant en productivitat i innovació, al Regne Unit s’observa el fenomen contrari.
Una de les raons d’aquesta crucial diferència és la baixa inversió britànica. De fet, durant els darrers 40 anys la taxa d’inversió fixa del Regne Unit ha estat la més baixa dels països del G7. No és d’estranyar, ja que el model econòmic de la City, basat en els serveis financers, exigeix poca inversió. Una bona (des)regulació és suficient.
D’aquestes constatacions es pot arribar fàcilment a la conclusió que el Thatcherisme (o potser seria més just assenyalar als successors de la Dama de Ferro) no han aconseguit corregir les desviacions i efectes secundaris que les seves reformes causaren.
El creixement econòmic britànic de les darreres dècades, basat en la reducció indiscriminada de la despesa pública i la des-regulació, no és doncs una solució a llarg termini. Però igualment important és no caure en el parany de pensar que la solució a l’economia i les desigualtats és gastar a tort i a dret. La situació actual dels països europeus així ho està demostrant, tot i que els efectes de la crisi encara no se senten amb tota la seva intensitat.
Loading ...
