Els científics no s’ho acaben d’explicar.
És evident que estem sota els efectes del canvi climàtic que determina un augment de la temperatura mitjana mundial, fet que s’incrementa en l’espai de clima mediterrani a més d’altres alteracions fruit de la major temperatura atmosfèrica que incrementa l’energia de tots els fenòmens meteorològics.
Però, malgrat aquest fet, la prolongació de l’estiu amb temperatures a la Vall del Guadalquivir que freguen o superen els 35 °C el mes d’octubre, no respon només al que es preveu per la dinàmica del canvi climàtic. És un fet mundial. El setembre del 2023 és el més càlid d’ençà que hi ha registres, 0,93 °C per sobre de la mitjana 1991-2020, i a Europa aquesta anomalia ha estat més gran perquè ha tingut temperatures superiors als 2,51 °C.
En el cas de Catalunya aquest fet òbviament també es dona. Es preveia que enguany, i sobretot l’any que ve, les temperatures començarien a aguantar més per l’efecte del fenomen conegut com el Niño que opera escalfant la superfície oceànica equatorial del Pacífic amb efectes globals. Fins ara estàvem sota els efectes contraris de la Niña, però estem massa a l’inici del procés perquè sigui una explicació suficient. De totes maneres això significa que l’any que ve previsiblement tindrem temperatures més elevades encara, per la raó apuntada. Sigui com sigui no sembla que hi hagi una explicació clara per a aquesta transformació i l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) no amaga que desconeix les causes.
Si d’aquest astorament generalitzat del moment present passem a la situació de Catalunya, si bé no la podem referir a data d’avui, s’acaba de publicar un excel·lent instrument per tenir-ne coneixement. Es tracta de l’Atles Climàtic elaborat pel Servei Meteorològic de Catalunya. Comprèn l’estudi del període 1991-2020 i es dona una informació detallada a escala comarcal de la precipitació i la temperatura anual de les quatre estacions i mes per mes.
El treball permet constatar una evidència: la variabilitat climàtica de Catalunya és conseqüència de la diferent d’alçada de cada punt del territori. Entre el nivell del mar i el cim més alt hi ha 3.100 metres de diferència, el que vol dir uns 20 °C de distància entre ambdós punts en les temperatures mitjanes anuals. A aquest fet cal afegir-li les inversions tèrmiques, especialment a l’hivern, que afecten les terres baixes de l’interior. I encara un tercer factor, la latitud entre els dos punts extrems al nord i al sud de Catalunya, Aran i Montsià.
A tots aquests factors que incideixen sobre les variables climàtiques cal afegir-hi l’efecte illa de calor, molt potent a Barcelona, però també ja perceptible a ciutats com Tarragona.
En el cas concret de la capital de Catalunya, la temperatura mitjana a l’estació del Raval és de 17,9 °C, mentre que la de Catalunya és de 13,1 °C. Naturalment, aquest diferencial varia segons l’època de l’any i tendeix a ser més gran a l’hivern, però castiga molt més a l’estiu i sobretot a les nits amb abundància de nits tropicals tòrrides. Els punts més càlids de Catalunya es donen al litoral i bàsicament al Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Tarragonès, Delta de l’Ebre i Montsià.
En el cas de l’estiu aquest fet es dona en part en els mateixos territoris, però amb més extensió. Tota la franja mediterrània des de Tarragona fins al Delta que penetra cap a l’interior sense solució de continuïtat per Tortosa fins a arribar a Móra d’Ebre i després a la gran àrea del Segrià i les Garrigues. Naturalment, aquests territoris són els que veuen accentuat el problema de la temperatura a partir de 2018 i sobretot en els tres últims anys. En aquest sentit, l’Atles dona xifres que no reflecteixen prou bé l’escenari més immediat actual perquè expressen temperatures lleugerament inferiors.
En tot cas a efectes pràctics el que ens ha de preocupar des del punt de vista humà són les àrees de temperatures extremes a l’estiu i en especial les illes de calor de les grans ciutats catalanes, així com les temperatures nocturnes perquè són les que tenen una pitjor afectació sobre la salut de la majoria de la població perquè dificulten el descans.
Les dades no indiquen un factor determinant en el cas català sobretot en el litoral i part del prelitoral, com és la humitat. La sensació de calor que percebem, coneguda com a índex de calor (IC) no depèn només de la temperatura, sinó també de la humitat atmosfèrica a la qual s’hi afegeix el vent. A major humitat una més gran sensació de calor, fet que ja sabem. Per exemple, una temperatura de 25 °C, però amb una humitat del 80% ens fa una sensació de calor de 30 °C. Aquest fet és molt important, ja que com passa al litoral català, la humitat relativa acostuma a ser continuadament alta.
Loading ...
