Finalment, el president francès Emmanuel Macron s’ha decidit i després de setmanes d’inacabables entrevistes durant les quals descartà la candidata de l’extrema esquerra, Lucie Castets, ha anomenat Michel Barnier per a la feina més perillosa de França: ser primer ministre d’un president en minoria a la cambra parlamentària.
Barnier, de 73 anys, és un polític veterà de la dreta gaullista que rebé el seu primer mandat el 1973 – abans del naixement de l’actual president Emmanuel Macron.
El 2021 Barnier ja fou notícia perquè es presentà a les primàries de la dreta tradicional (partit sota el nom equívoc dels “Republicans”) de cara a les eleccions presidencials de l’any següent.
Unes eleccions que perdé davant Valérie Pécresse, presidenta de la regió d’Illa de França i que obtingué el pitjor resultat de la història de la seva família política en no arribar ni tan sols al 5% dels vots a la primera volta l’abril del 2022.
Barnier torna a la primera línia política amb un posicionament complex davant Macron, que “respecta” segons ell mateix afirmà recentment, alhora que admet “nombroses oposicions” amb les seves polítiques.
Però el principal problema de Macron i Barnier no serà la cohabitació (fenomen que es produeix quan el president i el primer ministre no comparteixen signe polític), sinó que el govern d’aquest segon penjarà d’un fil fins al final de l’actual mandat presidencial el 2027.
I sense govern, Macron, per més president que sigui, no pot substituir-se a la feina que fa el Consell de Ministres, encarregat de dirigir la política interior del país.
Amb el repartiment d’escons actual de l’Assemblea Nacional, Barnier necessitarà com el suport més o menys constant de les següents forces polítiques: els macronistes (que sumen una mica més d’una quarta part de la càmera), els Republicans (entorn de l’11%) i atenció, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i els seus aliats escindits dels Republicans, que sumen una altra quarta part de l’hemicicle.
Que Macron escollís Barnier portava implícita la constitució de majories a geometria variable, però en general escorades a la dreta.
En canvi, un perfil que hagués portat una etiqueta de centre-esquerra hauria implicat la formació d’aliances semblants, però orientades a l’esquerra, basades en el 31% d’escons del Nou Front Popular i el quart que sumen els macronistes, esdevinguts la frontissa del sistema parlamentari. Baula clau i alhora la més feble de totes.
No obstant això, el Nou Front Popular, excitat pels seus elements d’extrema esquerra, proposà un perfil inacceptable als ulls de Macron i de la majoria dels francesos, la ja referida Castets.
El partit de Le Pen i del jove Jordan Bardella, líder del grup parlamentari, ja ha exposat les seves condicions per donar un suport implícit a Barnier: reforçar el poder adquisitiu dels francesos, incrementar la seguretat i reduir la immigració, respectar els diputats del seu partit i, atenció, introduir mesures per garantir la proporcionalitat parlamentària.
En efecte, el sistema de doble volta i majoria simple francès penalitza elecció rere elecció el Reagrupament Nacional.
El gran desafiament del Reagrupament Nacional els pròxims dos anys i mig serà trobar un equilibri entre apuntalar la governabilitat, desig de la gran majoria de francesos, i per tant forjar-se una reputació com a futur “partit de govern”; i d’altra banda, mantenir les distàncies amb Emmanuel Macron i “l’extrem centre” que aquest polític ha representat des que arribà al poder el 2017.
Loading ...
