Davant la pressió exercida per Putin i Trump, la UE ha de ser “capaç d’agafar el seu futur amb les seves pròpies mans”

El dia 6 de juny, Europa celebrarà el vuitantè aniversari del dia D, és a dir, del desembarcament (1944) de les tropes aliades a les platges de Normandia (França), i de l’inici de l’Operació Overlord, en el marc de la Segona Guerra Mundial, que conduiria a l’alliberament d’Europa Occidental del domini nazi.

El mes d’agost d’aquest estiu que ve, però, tindrà lloc un altre aniversari que no serà celebrat, perquè significa una gran crisi, la primera gran crisi de l’estratègia d’integració europea per la via comunitària o de les Comunitats Europees, iniciat el 9 de maig de l’any 1950 amb la Declaració Schuman que conduiria l’any 1951 a la signatura del tractat de la primera Comunitat Europea, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) i l’any 1952 a la seva entrada en vigor.

L’any 1985, el dia 9 de maig va ser declarat Dia d’Europa, un dels cinc símbols actuals de la UE al costat de la bandera (cercle de dotze estrelles daurades sobre fons blau), himne (la Novena Simfonia de Beethoven amb lletra de l’Oda a l’Alegria de Schiller), lema (Unitat en la diversitat, en llatí in varietate concordia), i moneda comuna (euro). És un projecte d’integració que encara dura,   un projecte inacabat, que hauria de conduir finalment a la creació d’una unió política europea federal, el seu gran objectiu fundacional.

Tan gran va ser la crisi de 1954, que va amenaçar la mateixa continuïtat del procés d’integració europea per la via comunitària. Els enemics d’aquest procés, entre ells els britànics, es fregaven les mans davant d’aquesta perspectiva.

El que no serà celebrat el mes d’agost -les crisis no acostumen a celebrar-se- és el setantè aniversari del rebuig, a causa del vot negatiu majoritari a l’Assemblea nacional francesa de la proposta de creació d’una segona Comunitat Europea, la Comunitat Europea de Defensa (CED), continuïtat de la primera Comunitat, la CECA. Aquest rebuig va significar immediatament el rebuig d’una tercera Comunitat Europea proposada, directament vinculada amb la CED, la Comunitat Política Europea (CPE).

A partir de la gran crisi de 1954, el procés d’integració europea per la via comunitària va desenvolupar-se al voltant d’una nova Comunitat Europea, la denominada Comunitat Econòmica Europea (CEE), la que va crear el Mercat Comú, entrada en vigor l’any 1958, després que el procés d’integració europea es rellancés (la relance européene) i aconseguís superar la seva primera gran crisi de 1954.

Des de 1958 fins avui, la component econòmica ha sigut l’essència, el nucli dur, del procés integrador europeu, deixant de banda els aspectes relacionats amb defensa i unió política, relegats a un segon pla fins a èpoques recents.

Els anys cinquanta del segle passat, la Comunitat Europea estava formada per sis estats membre fundadors (França, República Federal d’Alemanya, Itàlia i els tres estats del Benelux: Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg). Cinc d’aquests estats havien aprovat i ratificat parlamentàriament l’adopció de la segona Comunitat Europea dedicada a la defensa, la CED, i la seva complementària dedicada a la unió política, la CPE.  L’únic parlament que les va rebutjar al darrer moment va ser el francès, pels vots negatius dels diputats comunistes, teledirigits des de Moscou, i dels diputats gaullistes francesos, nacionalistes seguidors del General de Gaulle.

El punt crític de la qüestió residia en el fet que França no estava preparada per acceptar una Alemanya sobirana en matèria militar en el marc d’una Comunitat Europea de Defensa, en la qual els sis estats membres fundadors es rotarien en la presidència, inclosa una Alta Autoritat amb veritables poders de caràcter federal, semblant a l’establerta per a la CECA en matèria de carbó i d’acer.

Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA)

El disgust i el desencís del francès Jean Monnet (“l’arquitecte“ del projecte d’integració comunitari, un dels quatre “Pares d’Europa“, al costat del també francès Robert Schuman, l’alemany Konrad Adenauer i l’italià Alcide de Gasperi) varen ser majúsculs, fins al punt que va dimitir com a president de l’Alta Autoritat de la CECA.

Jean Monnet havia escrit l’any 1943: “Els països d’Europa són massa petits per assegurar als seus pobles la prosperitat i els avenços socials indispensables. Això significa que els estats d’Europa necessiten una federació”. La CECA era la nineta dels seus ulls, però aquesta Comunitat no era més que el principi per a ell, car havia previst l’arribada d’altres Comunitats Europees. Les dues més necessàries i urgents eren, a parer seu, les dedicades a defensa i unió política. La CECA tenia un àmbit sectorial, el sector del carbó i de l’acer, aleshores crucial a l’economia i també per a la guerra, i es va extingir l’any 2002, després de mig segle d’èxit.

Comunitat Europea de Defensa (CED)

La CED va ser proposada l’any 1950 pel cap de govern francès René Pleven amb el suport de Jean Monnet i de Robert Schuman, amb el suport de Konrad Adenauer i Alcide de Gasperi. Excloïa la possibilitat d’una guerra fratricida com havia sigut la Segona Guerra Mundial, a la vegada que emergia un nou bloc, dins de l’escenari de la Guerra Freda, molt lligat a l’OTAN, que permetia fermesa davant l’URSS. El pla va ser sòlidament impulsat pels Estats Units, convençuts que era l’única manera viable de garantir la seguretat a Europa sense necessitat de desplegar tropes pròpies.

El fracàs de la CED va suposar l’abandonament de qualsevol idea de cooperació militar continental fins a l’entrada en vigor del Tractat d’Amsterdam de 1999, quan per primera vegada els Estats varen consentir incloure un tímid embrió de política comuna de defensa, la PESD, avui PCSD. A partir de llavors, ha seguit una veritable sopa de lletres en matèria de cooperacions de caràcter militar en el si de la UE, sense arribar de veritat a la política europea de defensa que es necessita.

Comunitat Política Europea (CPE)

La CPE preveia una assemblea elegida directament (“Cambra dels Pobles”), un senat designat pels parlaments nacionals i un executiu supranacional responsable davant del parlament, a l’estil de l’Alta Autoritat de la CECA que ja presidia Jean Monnet.

A la primera dècada dels anys cinquanta del segle passat, de l’est bufava un vent en contra de la integració europea per la via comunitària, provinent de l’URSS, i un altre vent de l’oest que bufava a favor provinent dels Estats Units. En els moments actuals, bufen dos vents en contra, un que ve de l’est, dirigit per Putin, i un altre que ve de l’oest, impulsat per Trump. Aquest acaba de declarar que no protegirà a països de l’OTAN que no hagin fet els seus deures en matèria de despeses en defensa. Trump és un aïllacionista. La seva consigna Make America Great Again en veritat significa Make America Alone Again.

Europa ha conegut el període de pau més llarg (1945-2022) des de l’esfondrament de l’Imperi Romà. La UE ha de fer els deures per continuar la pau que tant ha costat d’obtenir.

Tot indica que la UE, si pretén culminar el seu procés d’integració, necessita retornar amb urgència i fermesa a la vella idea d’una defensa comuna i d’una unió política federal plantejada i no aconseguida fa vuitanta anys, una vella idea que té avui més actualitat que mai.

Abans com ara un gran impulsor, per reacció, d’una iniciativa europea de defensa consistent en l’amenaça de l’URSS, avui la Rússia de Putin.

Abans com ara, un altre impulsor és la política dels Estats Units que conduïa a prioritzar els afers asiàtics sobre els europeus (guerra de Corea començada l’any 1950, el tractat de la CDE va ser signat l’any 1952, en plena guerra coreana) i ara a l’aïllacionisme de Trump i la seva centració en la Xina.

Abans com ara, una qüestió central era el paper que la República Federal d’Alemanya podria jugar en matèria de defensa europea, tema molt sensible a França. Pierre Mendes France, primer ministre francès, va resumir perfectament la por francesa amb aquestes paraules pronunciades a l’Assemblea nacional francesa els anys cinquanta del segle passat: “massa integració i massa poca Anglaterra“ (absència britànica de la Comunitat Europea, que hauria pogut actuar, a parer seu, de més contrapès davant d’una Alemanya rearmada).

Avui els projectes europeus de defensa i d’unió política no suposarien dues noves institucions de la UE

Avui els projectes europeus de defensa i d’unió política no suposarien dues noves institucions de la UE, més aviat suposarien una nova connexió entre les capacitats militars de la UE en el marc de l’OTAN. Vuitanta anys després del rebuig de la CED l’any 1954, Europa encara depèn dels Estats Units per a garantir la seva defensa.  

L’OTAN depèn de la credibilitat de la utilització de l’article 5 del seu tractat, segons el qual l’organització acudirà en defensa de qualsevol membre que sigui atacat, (per tant, com si els Estats Units mateix hagués sigut atacat).

Però què podria passar si amb un president dels Estats Units com Trump la interpretació de l’article 5 no fos exactament aquesta? Si Trump és reelegit el mes de novembre, l’impacte que això pot tenir sobre la geopolítica ja es comença a estimar i pot arribar a ser grandiós. El primer xoc podria ser que Trump i Putin s’entenguessin per posar fi immediatament a la guerra d’Ucraïna.

El think tank conservador americà, Heritage Foundation, ha enviat a Trump un document que conté la definició d’una nova estratègia militar nord-americana pels anys a venir, si arriba a la presidència per segona vegada el pròxim mes de novembre. En aquest document es pot llegir que “cal transformar l’OTAN en el sentit de reduir les responsabilitats dels Estats Units, els aliats europeus s’han de defensar convencionalment ells mateixos, Estats Units només intervindria com eix d’una nuclear deterrent (dissuasió nuclear) i reduiria les seves forces a Europa“.

Els analistes es fan aquesta pregunta clau: “Vuitanta anys després del Dia D és raonable que un continent amb una economia similar a la dels Estats Units i deu vegades més important que la de Rússia depengui tan fortament encara dels Estats Units per a la seva seguretat?“.

Les polítiques militars existents en el si de la UE són molt diverses, n’hi ha gairebé 27, igual que  el nombre d’estats membres.

La Conferència de Seguretat de Múnich ha detectat 178 sistemes d’armament als exèrcits europeus, en comparació amb els trenta existents als Estats Units. “França és l’únic poder militar nuclear de la UE, que no comparteix amb la resta d’estats membres, com tampoc comparteix el seu lloc permanent amb dret de veto en el Consell de Seguretat de Nacions Unides”. En matèria de defensa i d’unió política federal sempre apareix França com estat membre que impedeix d’avançar cap a objectius veritablement federals, i no és l’únic.

Europa ha d’invertir més en defensa, ha d’uniformitzar estàndards i ha de compartir projectes a escala europea. Europa necessita la seva pròpia nuclear deterrent (dissuasió nuclear). “Les prioritats de la UE haurien de ser: primer Ucraïna, segon gastar més i millor en defensa convencional i tercer, dotar-se d’una nuclear deterrent pròpia”. A més, la UE ha de coordinar-se millor amb el Regne Unit, que ja no és estat membre, però continua essent un estat europeu amb un exèrcit important amb capacitats nuclears pròpies i bon nivell de coordinació amb els Estats Units.

“La UE necessita convocar una conferència urgent dedicada a temes relacionats amb defensa que hauria de ser seguida per una segona conferència dedicada a assolir finalment la unió política federal”. Les dues grans qüestions pendents des de 1954. “Si no ho fa -conclouen els analistes- la UE anirà directament cap a la irrellevància internacional i possiblement a la seva desaparició”.

Segons John Mearsheimer, professor de ciència política a la Universitat de Chicago, gran especialista en relacions internacionals pertanyent a l’escola neorealista, la UE posseeix un potencial immens, sempre que sàpiga aprofitar les seves oportunitats i potenciar els seus punts forts. “Una UE més forta i capaç podria alterar significativament el panorama geopolític i redefinir el seu paper a l’escena internacional”.

Mearsheimer ofereix tres idees crítiques a la UE:

1) La UE ha de reformar la seva forma de prendre decisions i assignar més diners a defensa.

2) Els responsables polítics europeus haurien de reconèixer el retorn de la guerra com una dinàmica important a les relacions internacionals. La UE no pot confiar perpètuament en el suport dels Estats Units i de l’OTAN.

3) Cal una revaluació sobre un ordre mundial canviant, consistent en el pas d’un món unipolar a un món multipolar. En conseqüència, és imperatiu invertir més en la indústria de defensa. La UE ha d’estar preparada per actuar de forma independent. “L’èxit d’aquesta empresa serà fonamental no solament per al futur de la UE, sinó també per a la configuració de l’ordre internacional del segle XXI”.

 Loading ...