El govern espanyol presenta de manera reiterada la referència a la denominada pressió fiscal per assenyalar que a Espanya es paguen pocs impostos. El recent informe de Funcas “Breve nota sobre presión fiscal, sacrificio fiscal y presión fiscal normativa en España: análisis comparado” de José Félix Sanz-Sanz i Desiderio Romero-Jordán, posa de relleu que en termes reals la fiscalitat espanyola és alta i que en utilitzar només l’indicador de pressió fiscal desvirtua aquesta realitat. El primer punt que planteja l’informe és com es mesura la càrrega fiscal. Una de les maneres habituals és la de la pressió fiscal que assenyala la relació entre la recaptació i el valor del PIB. El problema comença quan només es fa servir aquest indicador i se li dóna una importància desmesurada. Per aconseguir-ho calen altres amidaments tècnics com és el del sacrifici o esforç fiscal.
La pressió fiscal a Espanya el 2017 era del 33,8%, clarament inferior a la de la Unió Europea situada en el 39%, si bé que inferior a la del Japó (31,4%) i la dels EUA (26,8%). L’índex de sacrifici fiscal conegut des de fa més de 50 anys, introdueix uns altres elements. Aquest índex considera la grandària de la població i sobretot la renda per càpita. I encara quedaria un tercer element que detalla l’esmentat informe que és la pressió fiscal normativa, que identifica la càrrega fiscal que pateix aquell país concret al marge de la recaptació generada. Aquest últim element permet constatar l’eficàcia de l’administració a l’hora de recaptar, de manera que assenyala si el problema és que la legislació estableix pocs impostos o bé que el que succeeix és que hi ha molta defraudació.
El concepte de sacrifici fiscal té en compte la renda per càpita perquè no és el mateix aplicar un determinat percentatge a una xifra que a una altra molt més alta. L’exemple que situa l’informe és el de Dinamarca amb una pressió de 45,4%, però el que passa és que els danesos tenen una renda per càpita de 51.600 euros anuals mentre que la renda espanyola és menys de la meitat, de 24.200 euros. El que li queda al ciutadà després de pagar al fisc és radicalment diferent perquè si s’apliqués la mesura danesa a Espanya, la majoria de ciutadans espanyols viurien (millor dit no viurien) escanyats. Aplicar aquest indicador és també senzill de calcular i ràpid d’entendre: si jo guanyo 2.000 euros al mes, cas d’un espanyol mitjà i he de pagar el 50%, o bé sóc un danès i en cobro 4.300 i n’he de pagar la meitat, és evident que el que em queda marca una gran diferència.
Els països molt productius tenen una renda per càpita molt elevada i els que no ho són tant, com el cas espanyol, la tenen més baixa. Uns poden pagar percentualment més que els altres. Espanya ocupa el lloc 15è en pressió fiscal, però si s’aplica el concepte d’esforç fiscal aleshores ascendeix a les primeres posicions, entre la quarta i la cinquena segons s’utilitzi l’índex de Frank o el de Dior. Els primers llocs són ocupats per Grècia, Portugal i Itàlia. I en els últims hi trobem, descomptats els països no europeus, Suïssa, Irlanda, Noruega i Països Baixos. Dinamarca, que és un país d’alta pressió fiscal, ocupa el lloc número 3 i descendeix fins al 15 en termes d’esforç fiscal o sacrifici. La idea és clara: la fiscalitat no pot ser independent de com afecta al ciutadà en la seva renda neta
Finalment l’estudi contempla la pressió fiscal normativa, que com hem dit és el disseny legal dels impostos que s’han de pagar. També en aquest cas Espanya se situa en relació amb el 2019 per sobre del valor mitjà expressat amb un índex 100 perquè assoleix el 108,1, pràcticament el mateix que Dinamarca, que és del 108,4. Si de la visió impositiva total es passa a l’impost de societat, el disseny fiscal encara és més accentuat perquè Espanya assoleix el 116, per sobre de la mitjana 100. Naturalment en aquest cas juguen el conjunt de desgravacions que regeixen.
La posició relativa del sistema fiscal espanyol és una de les més elevades en relació amb el seu entorn, un fet que encara s’accentuaria més si introduíssim un altre concepte com és la cunya fiscal que per la seva significació mereix ser tractada a part.
La conclusió és evident. El que es necessita és un sistema fiscal més competitiu, millor, i aquesta millora no consisteix a observar només la pressió fiscal, sinó tots els altres components. I un de decisiu és la capacitat real que l’administració té de recaptar els impostos que ha determinat que s’han de pagar, i un altre què li queda al ciutadà després de pagar-los.
El que es necessita és un sistema fiscal més competitiu, millor, i aquesta millora no consisteix a observar només la pressió fiscal Share on X
Loading ...
