Espanya no només pateix una de les taxes de natalitat més baixes del món i un dèficit vegetatiu creixent —cada vegada neixen menys persones de les que moren, un fet que sovint s’utilitza per justificar la immigració massiva—, sinó que també es troba entre els pitjors països d’Europa en fiscalitat i ajudes a les famílies amb fills.
El futur de la Seguretat Social no depèn únicament de la immigració, tal com sovint es planteja. En una part significativa dels casos —més del 50% de la població—, al llarg del cicle vital es rep més del que s’ha aportat. Qui realment garanteix la sostenibilitat del sistema són els fills de les famílies, que generaran les principals contribucions durant la seva vida laboral. Però aquesta funció essencial no només no s’incentiva, sinó que es penalitza.
A Catalunya, la situació és encara més desfavorable que en la mitjana espanyola: la pressió fiscal és més elevada i no hi ha ajudes rellevants com les que ofereixen comunitats com Madrid o Galícia.
Es tracta d’un càstig invisible. Ser pare o mare a Espanya és un handicap econòmic considerable en comparació amb altres països europeus.
Per a moltes famílies, la revisió mensual del compte bancari porta sempre a la mateixa conclusió: malgrat l’esforç i les hores de feina, els diners s’esvaeixen abans de cobrir les necessitats bàsiques. No és una percepció subjectiva, sinó el resultat d’un sistema fiscal que converteix el final de mes en una cursa d’obstacles.
Hi ha una paradoxa evident: es treballa més per obtenir, en termes reals de benestar familiar, molt menys que en altres països europeus. Allà on altres estats actuen com a coixí quan arriben els fills, aquí el sistema funciona com un correctiu silenciós sobre l’economia domèstica.
La falca fiscal: el que realment guanyes
Per entendre aquesta situació cal introduir un concepte clau: la falca fiscal, tal com la defineix l’OCDE en l’informe Taxing Wages. És la diferència entre el cost total que un treballador representa per a l’empresa i el salari net que percep. Inclou l’IRPF i totes les cotitzacions socials.
A Espanya, aquesta falca és del 38,7%. Això significa que gairebé quatre de cada deu euros del cost laboral no arriben mai a la butxaca del treballador. L’efecte és directe: menys salari net i més cost per contractar. Com més alta és la falca, menys incentius hi ha per treballar i per crear ocupació.
El càstig per tenir fills
La veritable anomalia espanyola apareix quan es compara la fiscalitat d’un treballador solter amb la d’una família amb fills. A la majoria de països europeus, el sistema alleuja de manera significativa la càrrega fiscal de qui assumeix la criança. A Espanya, aquest alleujament és mínim.
Les dades són clares:
- A Alemanya, la diferència és de 14 punts.
- A Itàlia, d’11 punts.
- A França, de 8 punts.
- A Espanya, només de 4,6 punts.
Aquest disseny penalitza especialment les llars amb dos salaris. En aquests casos, la falca fiscal s’eleva fins al 40,3%, entre 3 i 6 punts per sobre de la mitjana europea (37,8%). Això implica que el segon sou —sovint el de la mare— queda tan gravat que, un cop descomptats els costos de conciliació i guarderia, el benefici econòmic de treballar es redueix dràsticament.
Ajudes a la família: Espanya, a la cua
Aquesta pressió fiscal no es compensa amb ajudes públiques. I és aquí on el contrast amb Europa es fa més evident.
Segons Eurostat, Espanya destina entre l’1,2% i l’1,6% del PIB a ajudes a famílies i infància, mentre que la mitjana de la Unió Europea se situa entre el 2,3% i el 2,5%.
Això implica:
- 1,1 punts de PIB menys
- Prop d’un 48% menys en termes relatius
Els països capdavanters presenten xifres molt superiors:
- Alemanya: fins al 3,6% del PIB
- Polònia: 3,4%
- Luxemburg: 3,4%
- Països nòrdics com Dinamarca, Suècia o Finlàndia: al voltant del 3% o més
Espanya ocupa les posicions baixes del rànquing europeu en benestar familiar (entre la 20a i la 22a de 27).
El miratge nòrdic
Sovint es diu que en països com Suècia o Finlàndia la diferència fiscal entre solters i famílies tampoc és gaire elevada. És cert, però és una lectura incompleta. En aquests països, aquesta menor diferència es compensa amb un sistema molt potent d’ajudes directes, serveis públics universals i polítiques de conciliació.
Espanya no té ni una cosa ni l’altra.
El pitjor dels dos mons
El resultat és clar: Espanya combina una pressió fiscal elevada sobre les famílies amb fills amb una baixa protecció pública. És el pitjor escenari possible.
Els números no menteixen. El sistema imposa un càstig invisible a la paternitat. Es demanen contribucions pròpies de països rics, però s’ofereixen prestacions pròpies de països perifèrics.
Aquesta asfíxia econòmica converteix la decisió de tenir fills en un risc financer. I la conseqüència és evident: a Espanya, tenir fills pot empènyer cap a la vulnerabilitat econòmica. Una realitat especialment accentuada a Catalunya.
La pregunta és inevitable: es pot continuar anomenant “estat del benestar” un sistema que carrega el futur demogràfic sobre les famílies sense donar-los suport?
Si no es corregeix aquest desequilibri, la resposta no serà només econòmica. Serà demogràfica, social i, en última instància, civilitzatòria.
La veritable anomalia espanyola apareix quan es compara la fiscalitat d’un treballador solter amb la d’una família amb fills. Share on X
