L’any 1974, juntament amb dos bons amics, els economistes Frederic Miralles i Ernest Sena, vam publicar La Catalunya pobra. Aquell llibre perseguia un objectiu que avui sembla evident, però que aleshores resultava innovador: situar la pobresa sobre el mapa. No n’hi havia prou de saber quants pobres existien. Calia saber on eren.
Només així era possible entendre que la pobresa no era un fenomen homogeni. Hi havia una pobresa urbana, vinculada als barris degradats, a la manca d’oportunitats laborals i a la concentració de problemes socials. I hi havia una pobresa rural, marcada pel despoblament, l’envelliment, l’aïllament i la desaparició de l’activitat econòmica. Compartien la manca de recursos, però les seves causes, les seves dinàmiques i les polítiques necessàries eren ben diferents.
Fa mig segle disposàvem de molt poques eines per arribar a aquestes conclusions. Les estadístiques eren escasses, les possibilitats de localització territorial molt limitades i la informàtica era pràcticament inexistent. Treballàvem amb dades fragmentàries, però ja intuíem una idea que continua plenament vigent: la pobresa té geografia.
Avui la situació és radicalment diferent.
Les administracions disposen d’una quantitat immensa d’informació territorial. Les dades fiscals, laborals, educatives, sanitàries, demogràfiques i socials permeten conèixer amb una precisió extraordinària què passa pràcticament a cada barri, a cada municipi i fins i tot a cada secció censal. Instruments estadístics que fa cinquanta anys semblaven ciència-ficció formen avui part del patrimoni ordinari de qualsevol administració.
El progrés de les eines ha estat espectacular. El de les polítiques, no. És aquí on apareix la gran paradoxa.
Durant aquests cinquanta anys s’han destinat enormes quantitats de recursos a combatre la pobresa, però les polítiques continuen descansant, essencialment, sobre dos pilars.
El primer són les prestacions i els ajuts socials. Sens dubte són imprescindibles, però continuen deixant fora moltes de les persones que realment els necessiten, mentre que d’altres hi accedeixen sense que constitueixin una autèntica palanca de promoció personal.
El segon és la inversió territorial. El Pla de Barris n’és probablement l’exemple més conegut. Es rehabiliten espais públics, equipaments i habitatges, es desenvolupen programes socials i educatius i es mobilitzen importants recursos públics.
Tanmateix, aquests dos grans instruments comparteixen un defecte de fons. Pràcticament mai no s’avaluen pels seus resultats. Es presenta la despesa, però no l’impacte.
Es coneixen els milions invertits, però no què ha canviat realment cinc o deu anys després, ni per a què han servit.
Què ha canviat? Quanta gent hem recuperat de la marginalitat? Ha disminuït la pobresa? Ha augmentat la mobilitat social? Han millorat els resultats educatius? Ha crescut l’ocupació estable? Els joves tenen més oportunitats? Les famílies han recuperat capacitat d’autonomia?
La solució és molt pobra: gastar més i anar fent la societat del subsidi i, sobretot, generar una subclasse professional de funcionaris i d’ONG especialitzats en la pobresa. Una subclasse cada vegada més gran i costosa, en ocasions de gestió poc clara —vegeu el cost i l’escàndol amb els joves tutelats per la Generalitat—. I tot perquè el plantejament és deficient: no es mesuren els resultats, no es defineixen amb claredat els objectius ni es planifica la gestió per assolir-los. Perquè no hi ha rendició de comptes.
Poques vegades aquestes preguntes obtenen una resposta rigorosa.
La despesa acaba substituint els resultats com a indicador d’èxit. I aquesta confusió és extraordinàriament nociva. Sense avaluació, la política pública deixa d’aprendre dels seus errors. Sense rendició de comptes, és impossible distingir què funciona del que només consumeix recursos.
Hi ha encara una segona limitació, probablement més profunda.
La pobresa continua abordant-se des d’una concepció extraordinàriament individualista. Les administracions identifiquen individus receptors de prestacions gestionades per una burocràcia cada vegada més extensa. Les famílies gairebé no existeixen com a subjecte actiu. Les comunitats locals tampoc.
Resulta paradoxal que aquest model sigui impulsat principalment per governs que es defineixen d’esquerres. En aquest aspecte, el seu enfocament és profundament liberal: l’Estat davant l’individu. Entre tots dos pràcticament desapareixen les institucions intermèdies.
El principi de subsidiarietat queda reduït a una declaració retòrica. La participació ciutadana és sovint més cosmètica que real. Les xarxes comunitàries, les entitats socials, les associacions de barri, les parròquies, les famílies o les iniciatives de proximitat ocupen un paper secundari quan, precisament, són les que millor coneixen la realitat quotidiana dels territoris. I el seu lloc és colonitzat per la pròpia administració i pels professionals de les ONG, que pateixen —no tots— d’un greu problema: com més escandalosament crítica sigui la situació, més possibilitats tenen d’accedir a recursos públics. Així no es pot anar bé.
I, tanmateix, mai no havíem disposat de tantes oportunitats per fer-ho millor.
Les noves fonts estadístiques permeten identificar amb gran precisió les desigualtats socials, seguir-ne l’evolució i mesurar l’eficàcia real de les intervencions. Per primera vegada és possible construir polítiques gairebé quirúrgiques, adaptades a la realitat concreta de cada territori.
Catalunya disposa avui d’instruments d’un valor extraordinari que continuen sent poc coneguts fins i tot en el debat públic. Un dels més importants és l’Índex Socioeconòmic Territorial elaborat per l’IDESCAT. Utilitzat correctament, ofereix una radiografia molt precisa de les desigualtats territorials i obre possibilitats que fa només unes dècades eren impensables.
Precisament sobre aquesta nova manera d’entendre la pobresa territorial tractaran els articles següents d’aquesta sèrie.
Perquè, cinquanta anys després de La Catalunya pobra, disposem de moltes més dades que mai. La qüestió ja no és si podem conèixer millor la realitat. La qüestió és si estem disposats a canviar unes polítiques que, massa sovint, continuen mesurant l’èxit pels diners gastats i no per les persones que han deixat de ser pobres.
Les dades han avançat molt més que les polítiques. Sense avaluació ni rendició de comptes, la despesa acaba substituint els resultats com a indicador d'èxit. #pobresa Share on X
