Hi ha governs que governen; n’hi ha d’altres que representen la governació. El de Salvador Illa, en matèria d’habitatge, pertany, de moment, a aquesta segona escola: la de la política entesa com a escenografia, fotografia i nota de premsa amb solemnitat de gran obra pública per anunciar, en realitat, una minúcia.
L’última escena n’és un exemple perfecte.
Rodejat de 31 alcaldes i de la consellera Sílvia Paneque, el president va presentar una nova aportació al seu gran objectiu: 50.000 habitatges públics fins al 2030.
La xifra concreta de l’anunci, però, obliga a baixar del faristol a la calculadora: 556 habitatges en 31 municipis i 42 solars.
Dit així, encara conserva una certa dignitat estadística. Però el periodisme —el de debò, no el de la gasetilla reproduïda— consisteix justament a posar les magnituds en context.
Fem-ho.
Això significa una mitjana de 17,9 habitatges per municipi; és a dir, divuit pisos per terme municipal. Si es reparteixen pels 42 terrenys anunciats, la promoció tipus queda en 13 habitatges per solar.
No és una política d’habitatge. És gairebé una maqueta urbanística amb autoritats al voltant.
I, tanmateix, la posada en escena fou la d’un gran tomb estratègic: president, consellera, alcaldes, fotografies, titulars a quatre i cinc columnes i la inevitable retòrica del “compromís històric”. Ningú semblava advertir la desproporció entre la trompeteria institucional i la mida real de la peça.
En català clàssic en diríem disparar salves de rei, expressió ben adequada perquè descriu perfectament molt soroll sense un efecte material equivalent.
El problema és que el soroll no resol res.
Segons dades recollides recentment pels economistes de Promo Assessors i assumides per la mateixa Generalitat, Catalunya arrossega un dèficit acumulat d’entre 130.000 i 175.000 habitatges, entre lliures i protegits.
Aquest és el gegant.
A més, el dèficit específic d’habitatge protegit acumulat ronda els 93.000 pisos, mentre que, només per absorbir la nova demanda anual, caldria construir uns 20.260 habitatges cada any, xifra que ni tan sols redueix el forat heretat, sinó que simplement impedeix que s’eixampli més.
Això porta a una conclusió molt simple.
Si Catalunya vol començar a pal·liar seriosament la tragèdia residencial, caldria aixecar entre 45.000 i 50.000 habitatges anuals fins al 2030, dels quals entre 15.000 i 20.000 haurien de ser de protecció oficial.
No en cinc anys. Cada any.
Aquí és on la metàfora del títol esdevé exacta. El Govern compareix com si hagués immobilitzat el gegant, però en realitat hi compareix amb la dimensió de Liliput.
La producció real continua molt lluny d’aquestes necessitats. Catalunya està construint al voltant de 15.000 habitatges totals anuals, i només entre 1.500 i 2.000 de protegits en els anys normals.
Fins i tot l’any que l’executiu exhibeix com a fita —uns 3.500 o 3.600 HPO acabats— continua molt per sota dels 15.000 anuals necessaris només en habitatge protegit per començar a girar la situació.
La distància entre objectiu i realitat no és marginal. És estructural.
Això és el que fa especialment discutible el famós Pla 50.000. Sobre el paper, la xifra sembla colossal. Políticament és impecable: rodona, memorable, fàcil de titular.
Però quan es contrasta amb les necessitats reals, apareix la desproporció essencial: el que el Govern promet fer fins al 2030 és aproximadament el que el país necessita construir en un sol any per començar a corregir el problema.
Aquest és el punt central que massa sovint s’omet.
El relat oficial presenta el pla com una gran resposta. El context mostra que, fins i tot si s’executés íntegrament —cosa que avui és lluny de ser segura—, el seu impacte seria insuficient per revertir el dèficit estructural.
I aquí reapareix la vella qüestió del periodisme.
Si els mitjans fossin menys complaents amb el poder i més fidels al seu ofici, no n’hi hauria prou amb reproduir la fotografia, la xifra institucional i la frase presidencial. Caldria afegir el marc: què representa això davant el dèficit real, quin percentatge cobreix, a quin ritme avança i en quants anys començaria a notar-se.
Això és, simplement, l’ABC del bon periodisme: donar al lector no només el fet, sinó el context.
Perquè aleshores la imatge esdevindria inequívoca.
D’una banda, el gegant d’un dèficit de fins a 175.000 habitatges. De l’altra, una successió d’actes solemnes per anunciar paquets de 18 pisos per municipi.
Liliput davant del gegant, això sí, disfressat de “mil homes”.
I, mentre la política celebra maquetes, el gegant continua creixent.
Quan la solemnitat institucional anuncia 556 pisos com si fos una revolució, el gegant del dèficit continua rient. #SalvadorIlla #Catalunya Share on X
