Com és possible que Catalunya hagi incrementat en només quatre anys, entre el 2021 i el 2025, en 466.119 persones la seva població nascuda a l’estranger, i que els nostres governants hagin actuat com si aquest creixement extraordinari no hagués de tenir conseqüències?
Com podien pensar que prop de mig milió de residents més nascuts a l’estranger no repercutirien en la demanda d’habitatge, les escoles, els centres sanitaris, els serveis socials i les infraestructures de mobilitat, especialment el transport públic?
Com és possible tanta imprevisió, tanta falta de visió i, en definitiva, tanta irresponsabilitat?
Perquè no estem parlant d’una catàstrofe imprevisible, sinó d’un procés demogràfic conegut, mesurable i sostingut en el temps. El que havia de fer un govern responsable era anticipar-ne les conseqüències i preparar el país per assumir-les. Exactament el que no s’ha fet en la mesura necessària.
Les xifres de l’Idescat són contundents. L’1 de gener del 2021, Catalunya tenia 7,75 milions d’habitants, dels quals 1,57 milions havien nascut a l’estranger. Quatre anys després, la població total havia arribat als 8,12 milions i la nascuda fora d’Espanya superava els 2,03 milions: una quarta part de la població resident.
Encara resulta més revelador que, mentre la població nascuda a l’estranger creixia en 466.119 persones, la nascuda a Espanya disminuïa en gairebé 92.000. Catalunya creix gràcies a la immigració, en un context de dèficit vegetatiu persistent. Només el 2024 van morir 13.722 persones més de les que van néixer.
No es tracta d’una transformació menor. És un canvi estructural en la composició demogràfica del país que modifica les necessitats col·lectives i condiciona decisivament el seu futur.
La qüestió no és només quantes persones arriben, sinó com es prepara Catalunya per acollir-les i incorporar-les a una comunitat nacional que ha de preservar la seva continuïtat.
L’habitatge n’és una manifestació especialment dolorosa. L’augment de població comporta més demanda residencial en un mercat que ja arrossegava un dèficit d’oferta. Naturalment, seria fals atribuir tota la crisi a la immigració: hi intervenen l’escassetat de construcció, les dificultats urbanístiques, la manca d’habitatge social i les polítiques públiques inadequades. Però ignorar l’impacte demogràfic sobre la demanda és una manera d’ocultar una part essencial del problema.
El mateix succeeix amb l’educació. Més població significa noves necessitats escolars, que no es distribueixen homogèniament. Determinats municipis i barris concentren una pressió molt superior a la mitjana. Calen places, docents, aules d’acollida i recursos per garantir l’aprenentatge. També cal una capacitat real d’ensenyar el català als nouvinguts i de convertir-lo en una llengua efectiva de convivència.
La mobilitat constitueix un altre exemple palmari. Les infraestructures viàries i ferroviàries no poden continuar dimensionades segons una realitat demogràfica que ja ha quedat enrere. El mal funcionament de Rodalies té causes pròpies, especialment el dèficit acumulat d’inversions i manteniment, però el creixement de la demanda n’accentua les conseqüències.
I cal afegir-hi la sanitat, els serveis socials i les necessitats municipals d’acollida i integració.
Però la gran mancança és encara més profunda:
Catalunya no disposa d’una resposta integral, proporcionada al canvi demogràfic i articulada com un veritable projecte de país.
No es pot afirmar que no existeixin polítiques d’acollida. Hi ha antecedents importants, com el Pacte Nacional per a la Immigració del 2008 o el Pla de Ciutadania i de les Migracions 2017-2020. També hi ha actuacions sectorials. Però això no equival a disposar d’una estratègia actualitzada que relacioni explícitament les previsions demogràfiques amb l’habitatge, l’educació, la mobilitat, la sanitat, els serveis socials i la integració lingüística i cultural, amb objectius quantificats, recursos suficients i responsabilitats concretes.
La gravetat del problema és tan manifesta que fins i tot un informe encarregat per la mateixa Generalitat, publicat el febrer del 2026 pel Comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació Social, adverteix de les limitacions del model d’integració, la insuficiència dels recursos estables i els problemes de coordinació institucional.
La imprevisió no es pot atribuir només al govern Illa. També és responsabilitat dels governs precedents, especialment del de Pere Aragonès, sota el mandat del qual es va produir bona part del creixement recent. Però l’actual president ja no pot al·legar desconeixement. Els efectes són evidents i disposa d’informació suficient per actuar. En termes col·lectius, ERC i el PSC són els grans responsables del desori en què vivim.
La responsabilitat tampoc no acaba al Palau de la Generalitat. On han estat els grans lideratges empresarials, sindicals i socials?
És legítim que els empresaris valorin la contribució de la immigració a l’activitat econòmica i que els sindicats defensin els drets dels treballadors. Però resulta incomprensible que no s’hagi exigit amb la mateixa contundència una política pública capaç de fer sostenibles les conseqüències d’aquest creixement, que perjudica la productivitat i, per tant, les empreses i el benestar dels mateixos treballadors.
La mirada de curt abast dels primers i el seguidisme polític de CCOO i UGT constitueixen un escull formidable per al benestar i el progrés de Catalunya.
Perquè la immigració també té efectes positius: aporta treballadors, activitat econòmica, iniciatives empresarials i noves famílies a una societat envellida. Precisament per això, l’absència d’una política integral és doblement perjudicial. Agreuja les insuficiències existents i dificulta que els beneficis de la immigració siguin percebuts com a tals pel conjunt de la societat.
I queda la qüestió decisiva, que no es pot reduir a una partida pressupostària: la continuïtat de Catalunya com a poble, com a cultura i com a comunitat nacional, així com la seva capacitat econòmica per millorar el benestar dels seus membres, estan en joc.
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població del 2023, només el 32,6% de la població adulta tenia el català com a llengua habitual exclusiva. La pressió demogràfica sobre la llengua és un repte evident, encara que no en sigui l’única causa. Sense una política ambiciosa d’incorporació al català i de participació dels nouvinguts en la cultura compartida, correm el risc que la societat creixi numèricament mentre s’afebleixen els vincles que li donen identitat i continuïtat.
No n’hi ha prou amb gestionar permisos, subvencionar entitats o multiplicar les declaracions sobre la diversitat. Cal una política de país que uneixi acollida, integració, cohesió social, capacitat dels serveis públics i continuïtat cultural, i que sigui capaç de generar un horitzó compartit que doni sentit al projecte col·lectiu.
A la irresponsabilitat d’haver rebut centenars de milers de persones en tan poc temps sense una planificació adequada, s’hi afegeix el fet que els governants no hagin preparat el país per afrontar una transformació d’aquesta magnitud.
I el més greu és que, encara avui, el govern Illa no ha situat aquesta necessitat al centre de la seva acció política.
On han estat els grans empresaris i sindicats? Han celebrat els beneficis econòmics de la immigració sense exigir amb prou força els serveis i les infraestructures que necessita. #Economia #Catalunya Share on X
