derechos de los padres

Per què Sánchez obre el conflicte amb els drets dels pares?

Poden semblar sorprenents les declaracions de les ministres Celaá i Irene Montero a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres per la seva contundència i agressivitat en relació amb l’anomenat pin parental que vol implantar la comunitat murciana. Més enllà que es tracti d’una iniciativa de Vox, la realitat és que el tema té des del punt de vista polític una entitat relativament modesta. Es tracta, en definitiva, que per a determinades activitats extraescolars relacionades amb l’educació afectiu sexual i la perspectiva de gènere els pares han d’expressar el seu consentiment explícit.

Sobre aquesta iniciativa, en el Consell de Ministres, que segons sembla va dedicar una gran atenció al tema i va merèixer la compareixença conjunta de les dues ministres, es van pronunciar en aquests termes:

La ministra Isabel Celaá va afirmar literalment:

  • Els fills no són propietat dels pares.
  • (El pin parental) Vulnera clarament les competències que tenen aquests atribuïdes per llei (les comunitats autònomes) per prendre les seves decisions curriculars.
  • La pretensió que els pares coneguin de manera anticipada i autoritzin els seus fills a anar a una determinada activitat no és altra cosa que una objecció de consciència encoberta no aplicable en el terreny de l’educació, com la sentència del Tribunal Constitucional va tenir l’oportunitat d’establir el 1987.
  • El dret fonamental constitucional dels nens i nenes a ser educats, i a més també la competència que tenen atribuïda els centres per prendre les decisions curriculars.
  • També per tractats europeus, com ara la Convenció dels Drets de l’Infant, la Declaració Universal dels Drets Humans i alguns altres tractats.

Els raonaments jurídics de Celaá per recórrer la iniciativa d’una autonomia són forçats o, com a mínim, molt parcials, perquè oblida les competències en matèria d’ensenyament de les Comunitats Autònomes, l’article 27.2 de la Constitució, que estableix el dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills, i l’article 27.7, que els faculta per intervenir en la gestió escolar. Per la seva banda, la Declaració Universal de Drets Humans en el seu article 26.3 estableix que: els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que haurà de donar-se als seus fills. Òbviament els fills, com tot ésser humà, amb l’excepció del no nascut, que sí que és a efectes de vida o mort considerat propietat exclusiva de la mare, no són propietat de ningú, com si fossin un objecte, però sí que formen part d’una família, portadora de drets que en primer terme exerceixen els pares mitjançant la pàtria potestat, i aquesta té entre altres atribucions la reconeguda per la Constitució ja apuntada. No hi ha cap paral·lelisme possible amb l’objecció de consciència, que pertany a una altra lògica jurídica. D’altra banda, la referència al Tribunal Suprem és una mica basta, perquè va tractar sobre una altra qüestió molt diferent: l’escolarització domèstica, és a dir, el dret dels pares a que els seus fills no vagin a l’escola i té poc a veure amb unes activitats extraescolars concretes.

Però en aquest debat, el que han vingut a qüestionar les ministres és el dret dels pares a decidir no el “què”, sinó el “com” s’educa en la sexualitat des de la fase infantil. Perquè la qüestió té un clar afany moral. La perspectiva de gènere des de les propostes de govern està encaixada en la concepció queer, fermament assentada en el ministeri d’Igualtat amb Irene Montero, i que es fonamenta en la interpretació que les persones no tenen sexe, sinó que aquest és assignat, que no existeixen dos sexes, i que cal que els nens des de la fase infantil desenvolupin l’autodeterminació i s’identifiquin lliurement amb la identitat de gènere de preferència. Per a més informació sobre l’educació escolar queer, feu clic aquí. Aquesta concepció comporta també un enfrontament amb el feminisme tradicional d’un sector de dones del PSOE.

La ministra Montero, per la seva banda, va ser l’encarregada de formular la declaració de guerra en tota regla en afirmar que el Consell de Ministres entenia que la possibilitat que els pares autoritzessin o no determinades activitats relacionades amb l’educació afectiu sexual i la perspectiva de gènere era un element clar de censura educativa i sobretot de masclisme, i considerava que “per a aquest Govern l’educació en valors igualitaris, l’educació afectiu sexual, és un dels pilars de la nostra democràcia. És, a més, la millor forma de seguretat ciutadana”. Hi ha un rerefons important en tot això: l’educació per a la relació afectiva, per a la relació sexual, ja no descansa en la família, en la comunitat de creences morals, sinó en l’Estat, que se l’apropia en nom de la democràcia i la seguretat. És una formulació apartada de tota la concepció legal fins ara, en la qual es presumeix que els primers educadors són els pares, que l’escola complementa, mentre que aquesta té la principal tasca d’instruir, amb un complement dels pares. En aquesta nova visió tan conflictiva, els pares queden reduïts a uns simples proveïdors de béns i serveis, i responsables de les condicions materials dels seus fills, però despullats de tota capacitat educadora, que queda en mans de l’Estat. Certament no és poca cosa i és per alarmar-se.

La pregunta del milió és: ¿Per què Sánchez cedeix tot el protagonisme a Unides Podem i la seva particular visió de l’educació dels nens? I la resposta pot ser doble: perquè la comparteix, o no li importa gaire, i perquè, amb sort, no tindrà un pressupost en execució fins a l’últim quadrimestre de l’any, i mentre els seus compromisos socials queden en res i cal fer bullir l’olla. El que passa és que el tema escollit va desencadenar una guerra cultural, que avivarà les altres guerres que afecten la nostra política.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

1 comentari. Leave new

  • Javier Elzo
    22 gener, 2020 11:45

    Leo con estupor el comentario. Sabía, como quien oye campanas, lo del “pin parental” de VOX al que no presté atención por venir de dónde venía. Pero la respuesta del Gobierno, con dos ministras para el tema, me hizo pensar que algo gordo se me escapaba. Y al leer la información y el comentario en Converses, comprendí que dos cosas muy serias estaban pasaban.

    Brevemente. 1ª si bien es cierto que “los hijos no son propiedad de los padres” como afirma Celáa, todavía menos cierto es que los niños pertenecen al Estado. La publificación a ultranza de la enseñanza, relegando a los padres al baúl de las cosas “perdidas por desfasadas”, es un objetivo de gran parte del PSOE, de la totalidad de Unidas Podemos y también de la Ministra Celáa que ya conocemos en Euskadi, cuando fue Consejera de Educación con Patxi López Lehendakari, merced a determinadas decisiones de los jueces.

    Lo de la instauración en la educación de la filosofía “queer” que parece propugna la Ministra de Igualdad, exige una atención continuada por quienes se mueven en ese campo. Sugiero vivamente la lectura, y mejor aún la traducción al castellano y al catalán del breve texto (42 páginas) de Sylviane Agacinski “L´homme désincarné. Du corps charnel au corps fabriqué” editado por Gallimard en su coleccion TRACTS en junio 2019, por 3,90 €. Por cierto, Agacinski no es Hija de Caridad, ni devota de Santa Margarita María de Alacoque. Es una filosofa de pensamiento socialista casada con Lionel Jospin ex primer ministro de Francia.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú