Per què funciona tan malament l’habitatge social a Catalunya?

Finlàndia ha aconseguit reduir en un 35% les persones sense llar a base de lliurar-los-hi un habitatge. El principi és molt simple: només disposar d’una casa pròpia per modesta que sigui genera el sentiment de pertinença, necessari per aconseguir remuntar la situació dels més marginats.

Aquest programa ha permès suprimir en gran mesura els refugis temporals: dels 600 que hi havia a Hèlsinki el 2008, només en romanen 50 que s’utilitzen com a emergència durant l’hivern. La raó és que el refugi temporal no és una bona solució. No es tracta només d’un esperit de solidaritat, sinó també perquè han observat que amb aquesta política es produeix un important estalvi en altres despeses socials que generen aquestes persones, inclosa la que recau sobre la sanitat pública.

Barcelona, en particular, perquè és la capdavantera en declaracions per acollir refugiats i immigrants, i Catalunya, en general, es troben a les antípodes d’aquesta mena de solució. De fet, el dèficit en habitatge social està generalitzat i no afecta únicament als qui viuen en situacions més extremes, al carrer o en barraques. No és només una raó econòmica la que explica la gran diferència, sinó de prioritats i eficiència.

Per exemple, durant un grapat d’anys, durant la transició i els primers anys de governs democràtics, l’Ajuntament de Barcelona va fer un gran esforç adquirint sòl, que és la base per poder construir. Després, la política d’imatge va anar afluixant aquella línia solvent fins a arribar a la gestió de Colau, quan aquesta pràctica és perfectament marginal. La raó és simple: fer reserva de sòl no permet inauguracions ni fotografies. És treballar sòlidament per al futur. Aquest aspecte il·lustra bé com l’assignació de prioritats és una de les causes que expliquen l’escassa dimensió de l’habitatge social a Barcelona i a Catalunya.

L’altra és la de l’eficiència, el com treballa l’administració per aconseguir resultats. El cas del bloc de pisos situat en el número 1 del carrer Sant Ramon ho il·lustra perfectament. Aquest bloc va ser adquirit durant el període de l’alcalde Trias, al 2013. L’edifici va haver d’adequar-se i al 2015, poc abans de les eleccions, estava llest per ser adjudicat. Doncs bé, fins ara, l’agost del 2019, no s’ha fet efectiva l’entrega de les claus als llogaters. Què ha passat per trigar 4 anys en adjudicar? No és ni molt menys l’únic exemple. La idea de la pròpia Colau de promoure habitatge d’emergència a base de contenidors, perquè era una solució que permetia una resposta ràpida i massiva, ha trigat 3 anys en començar a aplicar-se i encara amb escasses unitats disponibles. El resultat no ha estat una solució ni emergent ni massiva.

La Generalitat també té una part de responsabilitat en aquesta gran mancança, i no és pas petita, perquè ella és la primera propietària de llars de Catalunya. En concret l’Incasòl té 15.000 habitatges que gestiona la Agència Catalana de l’Habitatge. Per situar una referència, la Sareb, el banc que va reunir tots els actius tòxics de la banca, en té poc més de 10.000, però a tota Espanya, i Caixabank, la primera entitat financera, no arriba als 8.000. Que amb un estoc d’aquesta importància la Generalitat no sigui capaç d’incidir d’una manera més important en el mercat de la venda i el lloguer és una altra manifestació en aquest cas més que d’ineficiència, d’ineficàcia.