Mentre que els responsables polítics viuen aliens a l’impacte d’un ERTO i cobren mensualment la seva nòmina, el sector privat viu immers en una dramàtica situació que dia a dia s’estén de forma irremeiable.
I no n’hi ha per menys. Estem immersos en una crisi de liquiditat mai viscuda en el nostre planeta fruit del fre en sec de l’activitat econòmica que l’estat d’alarma ha provocat; situació, recordem-la, propiciada pel govern. Malauradament pocs ciutadans en saben d’economia; circumstància de la que els nostres polítics són els primers a beneficiar-se.
Encara que costi de creure, pocs entenen quin impacte té per a ells que Espanya tingui un dèficit estructural, que el deute públic sigui d’import equivalent al PIB, o que la nostra renda per càpita es mantingui a nivells, al meu entendre, molt baixos. L’important és que Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca i alguns més són insolidaris amb Espanya, sense caure en que cap d’ells té un deute superior al 60% del PIB i que els seus pressupostos anuals llancen superàvit. No. L’important és que són insolidaris amb els països que no han seguit el seu exemple i que, promesa després de promesa, amb la mirada posada en el curt termini, i sense cap projecte de model econòmic productiu per a Espanya, han permès que el dèficit públic persisteixi i que el nostre país s’endeuti fins a límits que impedeixen qualsevol marge de maniobra. Europa és insolidària. De veritat?
Però quan l’economia castiga amb duresa les famílies, quan aquestes veuen perillar la seva feina, o quan el seu poder adquisitiu disminueix, no cal saber economia per comprendre en primera persona que alguna cosa va malament; molt malament.
El problema de fons és que no és políticament correcte reconèixer en veu alta que l’economia, i no l’Estat, és la base del benestar. Que és l’economia qui crea i destrueix ocupació; que és aquesta, i no el sector públic, que permet en realitat una vida digna, i no en pobresa. Que és l’economia la que finança a l’Estat i, per tant, la que injecta al sector públic els recursos necessaris per finançar la sanitat i l’educació. Que amb liquiditat suficient no és necessària cap renda mínima o, almenys, que la seva necessitat és molt menor. Que amb liquiditat suficient no hi ha ERTO; que amb diners que flueixin no s’incompleixen les obligacions de pagament.
Però la veritat és que res de res. O el que és pitjor, incompetència econòmica manifesta. El que moltes de les nostres PIMES, autònoms i empreses en general necessiten és liquiditat; vaja, ajudes o subvencions directes; a fons perdut. No reintegrables. La nostra economia necessita una transfusió de sang. I el nostre únic i possible donant és l’Estat. Però mentre aquest sol·licita a Europa ajudes directes o no reintegrables, no aplica els mateixos criteris amb les seves empreses. Avals, i para de comptar. Avals que, gairebé dos mesos després, la burocràcia ha impedit que es tradueixin en diners; avals que, per a molts, ja no són necessaris perquè la mort empresarial ja els ha visitat sense poder esperar. I és cert, no cal negar-ho. S’han concedit algunes ajudes directes, però del tot insuficients davant la greu pandèmia econòmica que assota el nostre país.
El futur és incert. Caiguda del PIB, augment de l’atur, increment de la despesa, caiguda dels ingressos i augment del dèficit i de l’endeutament. Fins i tot Keynes renyaria amb energia els seus incompetents deixebles. Vist el que s’ha vist, la solució per a les empreses no són només els avals, sinó, i fonamentalment, les ajudes directes; les subvencions a fons perdut. Les empreses necessiten una urgent transfusió de sang que els permeti sortir del seu estat anèmic; que els seus òrgans vitals tornin a la normalitat. I després, però només després, necessiten també oxigen, és a dir d’avals, que els permeti afrontar amb garanties la molt dura recuperació a la qual s’enfronten, i el retorn a la normalitat exigeix un gran pacte entre els agents socials i econòmics afectats. ¡¡No entre els polítics!!
Deixem doncs que el mercat sigui qui s’autoreguli i incentivem des del govern la responsabilitat social d’empreses i treballadors. Premiem a qui així ho faci. Només el sector privat és capaç de ressorgir de les cendres. Però per a això és imprescindible que el sector públic assumeixi el seu rol de donant de sang i permeti que l’eficiència del sector privat demostri les seves excel·lències. És doncs necessari que el sector públic col·labori amb el seu únic i exclusiu finançador: el sector privat, avui malalt de gravetat. És doncs urgent segellar els pactes d’una col·laboració público-privada en la que cadascú assumeixi el seu rol. Amb respecte; amb lleialtat.
La urgència no és aprovar una renda mínima, que també. La urgència és adonar-se de per què aquesta és necessària. I la resposta és fàcil: per falta de liquiditat empresarial. El focus, doncs, és un altre. Solucionem per tant el problema amb la mateixa energia que li demanem a Europa: ajudes no reintegrables.
El problema, la veritat, és que Espanya, a diferència per exemple d’Alemanya o de Dinamarca, ja no té capacitat financera per ajudar les seves empreses ni un model productiu de futur. Aquesta és la realitat. Només doncs des de la humilitat i l’autocrítica és possible que Europa sigui solidària i ens ajudi. No es tracta de majors impostos ni de major endeutament. El problema és que ja estem en temps de descompte, amb diversos jugadors de menys, i amb uns altres lesionats.
Reconeguem que les conseqüències de la nostra pandèmia econòmica són, en gran part, fruit de la nostra insolvència. Només així, crec, Europa ens escoltarà.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
La urgència no és aprovar una renda mínima, que també. La urgència és adonar-se de per què aquesta és necessària. I la resposta és fàcil: per falta de liquiditat empresarial Share on X
