La gestió de la crisi del coronavirus no és fàcil. Tot el contrari. No voldria per això que la meva reflexió es consideri una crítica a aquesta.
Sí que he de dir que el principal problema que Espanya té, igual que altres països, és haver oblidat a Keynes sobre la imperiosa necessitat de “fer caixa” en èpoques de bonança . Era difícil, ho sé. Però el malbaratament, la despesa política i superflua, les duplicitats, i la manca d’austeritat hi són; problema al que cal afegir la manca d’estratègia com a país a mitjà i llarg termini a causa de l’obstinació de la majoria dels nostres polítics en centrar-se en els rèdits electorals a curt termini, Oblidant-se de la crítica situació d’Espanya: endeutament proper al PIB i dèficit estructural. No és doncs estrany el vent huracanat que bufa a Europa sense oblidar que Occident ha subestimat els inicis del COVID-19 obviant prendre mesures preventives, com les de Corea del Sud, reaccionant tard en l’adopció de mesures sanitàries.
Per tranquil·litzar-nos de la magnitud de la tragèdia, se’ns repeteix que l’Estat es farà càrrec de tot sense dir-nos que l’Estat som tots i que, per tant, davant la falta de “diners a la guardiola” de l’Estat, el cost de la majoria de les ajudes les suportarem els que ho suportem tot: els soferts contribuents de sempre. Aquesta és la realitat. No n’hi ha una altra. Si la guardiola del nostre gestor està “buida” , seran una vegada més les nostres les que es buidaran encara més. Les nostres, o les dels nostres fills, néts i besnéts. Dependrà del cost de les ajudes, del suport de la Unió Europea, els crèdits s’han de tornar, i de la riquesa que el sector privat sigui capaç de generar. Sigui com sigui, és imprescindible protegir el sector privat que és qui crea riquesa i qui, en definitiva, finança al sector públic. Vaja, que, sense sector privat, no hi ha sector públic possible .
En aquest context, cal prioritzar les ajudes que representin el menor cost per a l’Estat, és a dir, per a tots nosaltres; ajudes entre les quals cal distingir les que són a curt termini, i les que són a mig termini.
Centrant-nos en les primeres, la més urgent i necessària és que flueixi de veritat la liquiditat, cosa que fins avui no passa. Amb liquiditat es poden pagar lloguers, hipoteques, sous, llum, telèfon, i un llarg etcètera. Sense liquiditat, és impossible. Es tracta, a més, d’una mesura sense cost, ja que mentre que el d’una renda mínima cal sufragar-se amb impostos, garantir la liquiditat evita mesures que sí que el tenen. És doncs urgent que la liquiditat flueixi; que arribi a les guardioles dels empresaris i autònoms i que de la d’aquests s’ingressi a la d’altres evitant que l’economia es freni; es col·lapsi. Es tracta de liquiditat per afrontar els pagaments previstos i que per l’excepcionalitat de moment no s’han pogut afrontar.
Liquiditat que és també imprescindible a mig termini per oxigenar les empreses i propiciar la seva recuperació. Tresoreria , òbviament, vinculada a l’impacte del COVID i no a situacions anteriors i el principal destinatari han de ser les empreses pitjor capitalitzades o que més la necessiten. D’aquí, precisament, l’aval de l’Estat. Precisament, dic, perquè és aquest tipus d’empreses, i no altres, les que tenen problemes d’accés al crèdit. Aquestes, i no altres, són les que requereixen l’aval de l’Estat i l’assumpció de risc per part de les entitats de crèdit . En aquest sentit, és responsabilitat d’aquestes últimes prioritzar adequadament les ajudes que, com les UCI, són urgents, i que la burocràcia està alentint amb el risc que el malalt mori.
Liquiditat és també un ajornament generalitzat i sense condicions dels impostos ; ajornament que és un gest de compromís. Una demostració que “ningú es quedarà enrere” . I liquiditat, també, és la materialització immediata dels denominats crèdits fiscals.
Però a mig termini cal preveure igualment la possible morositat per incompliments puntuals en la devolució dels crèdits concedits i el major nombre de casos de vulnerabilitat, situacions, totes dues, que tenen un cost per a l’Estat; per a nosaltres. En aquest sentit, cal valorar un impost extraordinari en tres possibles àmbits . El primer, la banca . Si en el seu dia tots vam contribuïm a rescatar-la, ha arribat el moment que aquella retorni l’ajut a través d’un impost especial. El segon, un tribut extraordinari i únic sobre els grans patrimonis , bàsicament, immobiliaris i financers, i no empresarials. I tercer impost, també extraordinari i únic, per als contribuents que superin cert nivell de renda , tribut, aquest, que Itàlia té ja en estudi; impostos que tenen com a destí sufragar el cost de la morositat i d’una renda mínima, temporal i extraordinària, per als supòsits de vulnerabilitat social; mesures que s’han d’acompanyar amb un aprimament o ajust eficient de l’estructura de l’Administració (és a dir, d’Ajuntaments, Diputacions, CCAA, i un llarg etcètera), d’una revisió exhaustiva de l’eficiència i eficàcia de la despesa sense detriment de l’Estat de Benestar, d’una necessària reforma del Sector Públic en què desaparegui el tracte privilegiat i mancat d’equitat d’un respecte a l’altre, i d’una necessària i urgent col·laboració sector privat-sector públic. Aquestes són, en definitiva, algunes receptes per a assumir amb equitat i eficiència l’impacte del COVID i que requereixen, sobretot, un ampli consens social i polític.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
se'ns repeteix que l'Estat es farà càrrec de tot sense dir-nos que l'Estat som tots Click To Tweet
