Espanya, i Catalunya no és una excepció, ha viscut fa poc temps una catàstrofe extraordinària pel que significa de pèrdua de vides humanes, la més gran des de la Guerra Civil que va acabar el 1939. Es tracta de la pandèmia de la covid-19 que va castigar durament l’any 2020, però que si bé amb menor intensitat, va prolongar la seva mortalitat l’any següent i, fins i tot, si bé ja molt disminuïda, fins al 2022.
Malgrat la dimensió d’aquest dany, el que institucionalment s’ha fet ha estat enterrar-ho al fons del calaix, no parlar-ne més. No indagar per què es van produir tantes morts ni quins aspectes van fallar i havien de millorar-se, si teníem la legislació adequada o no, si per aquesta raó van vulnerar sistemàticament els drets dels ciutadans, si s’han corregit els problemes, què ha passat amb les seqüeles de la covid i així una llarga llista de qüestions. També, i no és un tema menor, quines responsabilitats polítiques i penals hi va haver en tot plegat perquè, cal subratllar, que la fiscalia general de l’estat va ser extraordinàriament diligent per evitar tota responsabilitat de la classe política.
Constatem la magnitud de la tragèdia:
La forma de determinar les morts no és un tema menor. La que fa servir el govern és el de les morts registrades, que també es denominen, segons el país “morts confirmades”. Són les que tenen una dimensió oficial. Però tots els estudis determinen que aquesta forma de procedir subestima d’una manera extraordinària les morts causades per la pandèmia. D’aquí que es faci servir en paral·lel un segon indicador que és el de l’excés de morts i que consisteix en una estimació dels investigadors de com es desvia al nombre de defuncions en relació amb les morts esperades en un any típic. Aquesta segona visió dona una comprensió més completa de l’impacte general de la pandèmia.
A Espanya les morts oficials es van aproximar a les 100.000, si bé les dades sobre excés de mortalitat fins a desembre del 2022 es van situar entre les 113.000 i les 122.000. Aquesta xifra equival a una mort a cada illa de la ciutat de Barcelona.
En el context europeu, Espanya no va quedar ben parada i aquest és un altre fet més exigent encara, la condició de rendir comptes. Per cada 100.000 habitants, a Espanya en van morir 190. És una xifra molt alta i es considera que els EUA presenta la mateixa, malgrat la manca de mesures que va aplicar i la tardança a fer-les efectives.
Només ens supera en l’àmbit occidental, Itàlia amb 210, cosa lògica perquè cal recordar que va pagar la desgràcia de ser el primer focus d’infecció d’Europa i, per tant, el seu desconeixement i incertesa era molt més gran. Mentre que quan el problema va començar a agafar dimensió al nostre país, ja teníem una visió anticipada dels esdeveniments mirant el que passava a Itàlia.
El Regne Unit, que també va trigar a adoptar mesures perquè el primer ministre Johnson s’hi resistia, va assolir una xifra menor de morts que l’espanyola, 160. Portugal, que no té un sistema sanitari al nivell de l’espanyol, es va situar per sota també, 180.
I a partir d’aquí tots els registres europeus occidentals són molt menors. França 110, Alemanya 50, Països Baixos 110, Suècia 90, Suïssa 100 i fins i tot Grècia va tenir menys de la meitat de víctimes mortals que Espanya, només 70 malgrat la feblesa del seu sistema sanitari. Uns resultats que són explicats perquè en aquell país encara la gent gran majoritàriament en lloc de viure en residencies viu amb les seves famílies, i aquest fet va preservar les seves vides. Perquè, recordem-ho, on es va produir la gran mortalitat va ser entre la gent gran sobretot la que vivia en residències i les mesures adoptades per les administracions públiques, sobretot a Barcelona i Madrid, de no dedicar la mateixa atenció a les persones d’edat que a les més joves. És a dir, a fer un triatge, que està documentat, de qui vivia i qui no. I això es va fer amb perfecte coneixement de l’aleshores ministres de Sanitat, Salvador Illa. També es van produir fenòmens insòlits com el fet que hi haguessin UCIS saturades que no poguessin admetre més malalts, cas de Catalunya, mentre que altres comunitats autònomes tenien places sense cobrir. A França, per evitar aquests desequilibris, es van posar en marxa trens medicalitzats que transportaven malalts greus d’un hospital a un altre.
En definitiva, malgrat la dimensió del desastre no s’ha constituït cap comissió independent per estudiar les causes. No hi ha hagut una comissió parlamentària d’investigació, ni un Llibre Blanc per examinar el que va passar. Només l’oblit interessat culpable, còmplice i zero responsabilitats públiques. És una ferida oberta en la nostra història comuna, la pitjor des de 1939.
Anem malament quan els governs i la mateixa societat en lloc d’afrontar la ferida i guarir-la, fugen d’ella.
Loading ...
