Per si no tinguéssim prou problemes, el govern Sánchez ha obert una nova crisi introduint un canvi sobtat a les normes educatives bàsiques. Malgrat haver començat el curs i desenvolupar-se aquest d’acord amb la llei Wert, perquè la nova recentment aprovada d’Isabel Celaá, no s’implementarà fins a l’any que ve, el govern vol introduir a través d’un decret un canvi radical en l’avaluació dels alumnes que figura en la nova llei aprovada. Tindríem així un curs amb un temari i unes metodologies de l’antiga legislació, i una avaluació dels alumnes de la nova.
El per què d’aquesta confusió ho hauria d’explicar el mateix ministeri, cosa que de moment no fa. En tot cas és un despropòsit que mai s’havia produït: barrejar aspectes d’una legislació amb una altra. És clar, que si tinguessin un sistema d’ensenyament consensuat i estable, com tots els països d’Europa, aquests acudits no serien possibles.
Però tot i ser greu el canvi, ho és encara més la naturalesa del mateix. En concret el que fa són tres coses:
- Permetre per primera vegada que alumnes que tinguin algun suspens puguin accedir a la universitat.
- Que els alumnes assoleixin el títol d’ESO, malgrat arrossegar diverses assignatures suspeses.
- Eliminar les proves de recuperació que fins ara es duien a terme.
En definitiva, el que es fa és baixar extraordinàriament el nivell d’exigència, sobretot a l’ESO on al final serà el conjunt del professorat qui avaluarà si considera que aquell alumne ha assolit els objectius, amb independència de les seves notes, i per tant pot obtenir la seva graduació, que li obrirà pas al batxillerat o a la Formació Professional.
Aquesta generositat en l’exigència també es dona, però en un grau menor, en el batxillerat, ja que podrà passar de primer a segon curs amb dues matèries suspeses, de les quals s’haurà d’examinar. Al final podrà obtenir el títol amb una assignatura suspesa si així ho decideix l’equip de professors.
S’eliminen, per tant, les proves de recuperació, els exàmens de setembre que el ministeri ja havia en el passat avançat al mes de juny, malgrat que hi havia una sèrie de comunitats autònomes que no havien introduït aquest canvi i que continuaven mantenint l’examen a setembre.
Totes les comunitats del PP, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Múrcia i Andalusia, s’oposen absolutament a la mesura pel que crea de manca d’incentiu a l’esforç. El País Basc, per la seva banda, ja ha anat més enllà i ha anunciat que no pensa aplicar la nova legislació. Les autonomies governades pel partit de Sánchez sí que l’aplicaran. I sembla ser que Catalunya comparteix aquesta actitud marcant així una diferència amb la posició basca.
El que sí que és cert és que amb aquesta mesura desapareixeran de cop les estadístiques negatives sobre l’elevat nombre de nois i noies que no acaben la secundària, que en el cas espanyol és un dels més grans d’Europa. Quan es registrin les dades de l’actual curs, Sánchez podrà presentar-se com el que ha aconseguit superar l’abandonament i el fracàs escolar. La realitat, però, serà que els alumnes aniran avançant en el seu procés educatiu amb nivells cada vegada més baixos, malgrat que ja ho són molt en l’actualitat.
Cal recordar que a Catalunya, per exemple, es practica l’aprovat “amb asterisc” que s’aplica a aquells alumnes que suspenen l’assignatura, però que els professors li atorguen l’aprovat per evitar que hagi de repetir. El canvi que es va fer de l’examen de setembre com a segona oportunitat a la de juny, a pocs dies després dels primers exàmens, sense temps a aprofundir en la matèria suspesa, ja va ser un important retrocés en la preparació dels alumnes, que només tenia dos benefactors: alliberaria la responsabilitat dels pares durant les vacances d’estiu en relació amb els estudis del fill, i els hi treia de sobre una càrrega lectiva per als professionals de l’ensenyament en el període estival. No és cert que aquells mesos de preparació fins al setembre, si estaven ben fets, no servissin de res, perquè un període de temps d’aquesta magnitud dedicat a millorar una o dues assignatures pot donar un resultat excel·lent. La prova és que de l’ordre d’una quarta part dels examinats aprovaven.
Ara els defensors de la causa de baixar encara més el llistó addueixen, i en el seu nom el ministeri, que el que faran és adoptar mesures de reforç per prevenir el suspens. La pregunta del milió és aquesta: per què no adopten aquestes mesures des d’ara sense excloure l’examen? La millor manera de verificar que el reforç educatiu adaptat a l’alumne és eficaç només és possible amb una prova al final. Però això no és el que vol el ministeri ni la part més corporativista de la comunitat educativa.
Les proves PISA, amb totes les limitacions que es vulgui a la seva significació, donen una radiografia prou clara de les misèries educatives espanyoles, que estan molt connectades amb l’atur juvenil i la baixa productivitat. Aquell diagnòstic quantitatiu té d’altra banda la verificació empírica dels innumerables llibres escrits per especialistes i els mateixos educadors, que demostren els errors i ferides del sistema educatiu. Per citar l’últim text, el del professor Andreu Navarra, “Prohibido aprender. Un recorrido por las leyes de la educción española”, que ja havia escrit un altre text anteriorment també molt crític. Tot es concentra en un punt: el sistema educatiu espanyol, i el català dissortadament no és una excepció, més aviat al contrari, es caracteritza no ja per la dificultat per educar que és una tasca integral molt difícil sense comptar amb la família, sinó que falla en allò que és l’essència de l’escola, que és instruir. Perquè la manca de capacitat d’esforç, l’escassa resiliència i el desordre dins les aules fa inviable o redueix en un grau molt important aquesta missió instructora.
El que sí que és cert és que amb aquesta mesura desapareixeran de cop les estadístiques negatives sobre l’elevat nombre de nois i noies que no acaben la secundària, que en el cas espanyol és un dels més grans d’Europa Click To Tweet
Loading ...
