Junt amb la família, la llar i l’ús social de la terra, un tercer element és cabdal: l’aptitud pel treball. La forma com els catalans responen a cada nova derrota, un resultat dissortadament massa freqüent en el nostre passat, i com es refan cada vegada d’ella, és per la seva especial valoració pel treball.
Com escriu Jaume Vicens, “Ésser treballador vol dir, a la nostra terra, tenir tots els camins oberts per un esdevenidor com cal“, i afegeix “des de 1936 certes complicacions psicològiques nascudes a l’escalf de la conjuntura econòmica ho han embolicat de bon tros… Ara hi ha qui aconsella més vivor que treball, més destresa que esperit feiner”. Quan el nostre historiador afegeix la segona reflexió ho fa en unes coordenades concretes, la dels anys cinquanta, en el franquisme més profund i autàrquic, on la relació de la burgesia amb el poder era més important que el treball ben fet. Després, amb els canvis que va iniciar el Pla d’Estabilització de 1959, es recupera la revalorització, el sentit del treball per assolir “un esdevenidor com cal“.
Tant és així, que aquesta condició és assumida per molta gent de les grans onades immigratòries del segle XX, murcians, andalusos, aragonesos, extremenys, que donaran peu a la formació d’una petita -i a vegades no tan petita- burgesia i una classe mitjana emergent forjada precisament en l’osmosi d’aquell sentit català del paper del treball en la vida. És precisament aquesta tirada a feinejar que li fa escriu a Gaciel en relació amb Espanya, que a nosaltres ens interessa la pau i no el conflicte, i li permet recordar la frase sentida, que si bé tota l’aigua que cau a la península davalla vers l’Atlàntic, amb l’excepció de l’Ebre, quasi tota pesseta que rodola, acaba al Mediterrani, a Catalunya. Eren temps passats que ens ajuden a pensar sobre el nostre present i de com hem perdut prestigi i posició. Avui la moneda rodola cap al centre.
El que Vicens Vives anomena aptitud pel treball, ha experimentat també una transformació negativa, que l’elit política no únicament no ha provat d’esmenar, sinó que ha accentuat. La seva transformació en delit pel benefici n’és una qüestió ben lògica en una economia de mercat, però aquest delit deslliurat de totes les seves limitacions socials i morals a causa de la cultura de la desvinculació, ha donat lloc al benefici com sigui, i explica com de bon grat el capital autòcton industrial i feiner s’ha transformat en bona part en gestor turístic i inversor immobiliari, fent un mal servei al país i a la seva productivitat.
És una gran hipocresia social, en la qual l’època en què està de moda la responsabilitat social de l’empresa, sigui un dels períodes on hi ha dues activitats depredadores del territori i dels béns públics de manera sistemàtica i a gran escala. Són l’urbanisme del “pessetes, pessetes i tota la resta són punyetes” i el turisme del “com més millor”.
L’apropiació privada de les plusvàlues col·lectives és la gran història pendent d’escriure’s a la Barcelona governada per la post esquerra. Tot gran grup ha fet negoci per poca oportunitat que tingués, a base de requalificacions i modificacions continuades del planejament vigent. Allò que al petit propietari l’hi és vetat, ha estat a l’ordre del dia per a la gran empresa. En aquest cas, una interpretació ben i ben flexible de la legalitat ha sigut l’instrument, en poblacions petites i mitjanes. En l’altre extrem. L’especulació ha estat menys sofisticada: la requalificació crua i pelada, la construcció fora de norma, ha comptat amb la col·laboració necessària de l’Ajuntament de torn. I sort que durant molts anys, entre 1980 i 2000, l’arquitecte Joan Antoni Solans va vetllar amb rectitud i saviesa per l’urbanisme de Catalunya. Malgrat ell, abans i després d’ell, el seny ordenador que volíem per a Catalunya ha estat cruspit pel totxo i el formigó.
El turisme, com la construcció, són fonts ben legitimes i positives de riquesa, però, com tot, dins d’uns límits. No s’entén gens que als empresaris del sector productiu se’ls limiti tant per les externalitats negatives que generen les seves activitats, mentre que en les dues activitats esmentades, les externalitats del mateix signe ni tan sols s’identifiquen.
Hem anat creixent amb un turisme massiu, desendreçat, alcoholitzant, vandalitzador. Catalunya es va convertint en l’abocador d’Europa de les vacances d’estiu. Massa gent ve atreta per la manca de normes, límits, ordre i respecte. Aquesta llagostada que creix, depreda, fa més costosos els serveis públics i els empitjora. I aquest cost i empitjorament el paguem els ciutadans d’aquest país cada vegada més espectadors, que no protagonistes de la seva pròpia tragicomèdia com a poble. Més policia, més hores extra, milers d’elles, i menys atenció a altres àrees al llarg de l’estiu.
La sanitat, amb l’afegit de les vacances, es converteix en tota una aventura. El col·lapse circulatori genera unes diseconomies gegantesques, que com paguem tots ningú comptabilitza, ni els perjudicats, que som la majoria que no en traiem profit. També afecte la productivitat, la innovació i el capital humà. Aquesta mena d’activitat que és el turisme de baixa qualitat, que paga sous baixos, amb horaris molt durs, és un dels antídots més potents per a la modernització de l’economia catalana.
Tot plegat ho estem pagant car amb lent retrocés relatiu en el camp econòmic, molt costós en l’ordre social. Barcelona, el gran motor català, cada vegada menys dinàmic i amb menys pes.
Però el pitjor no és tot això, sinó quelcom més irreparable: la destrucció d’una mentalitat col·lectiva en la qual el treball, la feina ben feta, era una exigència moral. Era la condició popular per a un esdevenidor com cal. Aquesta és una de les grans forces dels atributs històrics, que gairebé hem perdut.
COL·LABORA EN L’ENQUESTA DE CONVERSES SOBRE LA SITUACIÓ DE CATALUNYA:
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.