Només Trias pot desbancar Colau

Ada Colau és la persona que ha ocupat l’alcaldia i que té menys prestigi i més descrèdit davant de la majoria dels seus ciutadans. No és una opinió subjectiva, ho recullen les enquestes, fins i tot les del mateix Ajuntament. En condicions normals Colau no tindria cap possibilitat de repetir al càrrec, però és que no vivim en aquestes condicions i hi ha molts factors a l’escenari que juguen a favor seu.

D’una banda, el bloc de govern comú a l’Ajuntament, a la Generalitat i sl Govern espanyol. Socialistes, Comuns i Unides podem, i Esquerra republicana amb rols intercanviats, formen la mateixa unitat de govern, i això afavoreix en el cas de Barcelona Colau, com ho fa amb Esquerra a la Generalitat i amb Sánchez al Govern d’Espanya. És un pacte que té com a principal virtut conservar el poder per als qui tenen la cadira.

Alguns estranyen que, a diferència d’un passat en què els alcaldes de la ciutat s’esforçaven a assolir pactes amb partits i sectors que no eren afins buscant ampliar aliances, ara es faci tot el contrari i sigui l’ alcaldessa només d’uns quants ciutadans de Barcelona, i ni se li passi pel cap que els vulgui representar a tots i actuar en conseqüència. Al contrari, juga a la polarització.

De fet, la clau de la situació actual es pot resumir en 3 paraules: polarització, què significa escalfar els meus políticament perquè repeteixin el vot en el major nombre de casos possibles, despreocupant-me de cercar nous votants. Fragmentació, com a segona característica amb moltes opcions en jocs, que és el que precisament facilita tancar-se amb només els subjectes propis si aquests són suficients. I abstenció , la manca de força de l’oposició al llarg d’aquest any i la manca d’expectatives en aquest període preelectoral condueix a l’avorriment, desesperança i a la conseqüent abstenció. I aquest escenari permetria que Colau tornés a repetir l’alcaldia amb només el 12 o 13% del cens electoral .

No és difícil creure que una de cada 10 persones per les raons que siguin, una part important per l’entramat clientelista anirà a votar per l’actual alcaldessa. Ho farà malgrat el seu fracàs rigorós i absolut. Una sola comparació ho mostra descarnadament: Fa 7 anys que governa. Feu balanç de les realitzacions més important que ha dut a terme i dels seus fracassos: lluita contra la desigualtat, seguretat, neteja, habitatge, ocupacions, turisme desbordat, més contaminació que quan va començar, congestió del trànsit, amb el que significa de pèrdua de diners i temps per als ciutadans. La llista és llarga. Doncs bé, aquell mateix període de temps, 7 anys, són els que van ser necessaris per a la gran transformació olímpica. La comparació no exigeix ​​cap més comentari.

Com es pot superar el risc que una alcaldessa desprestigiada i rebutjada per la immensa majoria torni, per un escenari molt particular, a ocupar el càrrec? La resposta passa per:

Cal animar a votar sobretot per aquelles opcions que no faran alcaldessa Colau, és a dir, votar socialista i votar esquerra és un risc de primera magnitud, perquè la possibilitat que li facilitin l’alcaldia és total. També cal trencar el bloc hegemònic d’aquelles tres forces. Per tant, campanya per participar votant qualsevol partit, el més proper al que pensi i tingui unes mínimes possibilitats d’obtenir representació. L’abstenció en aquest cas és fer el joc a Colau.

La segona opció complementària a l’anterior és la presència d’una candidatura suficientment inclusiva que realment pugui guanyar Colaui suscitar el suport d’altres forces per aconseguir l’alcaldia. Donat el temps perdut és molt difícil pensar que això es pugui improvisar. Com explicava un bon professional, en aquests moments hi hauria d’haver un petit equip per a cadascun dels 73 barris de Barcelona, ​​que coneguessin quines són les principals demandes i haurien entaulat relació amb aquells líders locals d’opinió, que primer cal identificar. Significa també tenir identificats quines són les grans i mitjanes empreses de la ciutat, els despatxos que tenen incidència, les associacions que reuneixen un nombre important de socis, i haver-hi connectat per saber com fer-ho en els propers mesos. Com que tot això no existeix, com totes les oposicions existents i futures s’han adormit a l’esterilitat, l’única solució possible és alinear-se en un ampli espectre,

Només hi ha una persona que reuneixi aquestes condicions a aquesta altura de la pel·lícula: és Xavier Trias. Va ser alcalde durant quatre anys, i el balanç oscil·la entre acceptable i bo. La seva reforma de la Diagonal és una aportació que ja forma part de la història de la ciutat i la llàstima és que no tingués temps de completar-la. És conegut, i només es pot votar allò que es coneix, pot presentar resultats, pot exhibir com li van sabotejar la campanya amb maledicències, ha tingut temps per revisar els seus errors, que n’hi va haver, i té el tarannà necessari per presentar una candidatura que, encara que sorgeixi dun partit, estigui formada per un ampli ventall de persones i sensibilitats.

Si Junts és prou intel·ligent per entendre que una de les poques sortides del pendent polític per la qual està caient, és alçar-se amb el Govern de la ciutat, no per proclamar la independència, sinó per oferir una bona gestió per a tothom, el seu signe polític canvia radicalment.

Però això significa que l’ independentisme en cap cas no pot ser una bandera d’aquesta coalició, primer perquè són unes eleccions municipals, segon perquè no està a l’ordre del dia ni se l’espera, com a molt i per als més esperançats és un horitzó llunyà, i ara el que ens juguem és una altra cosa molt més immediata: continuar amb la destrucció de Barcelona, ​​que en bona mesura arrossegarà el conjunt de Catalunya, o recuperar-la com a gran capital del Mediterrani i d’Europa. És clar sobre quines bases s’ha d’assentar el programa . Una nova ciutat concebuda en el seu funcionament per fer millor la vida dels seus ciutadans i d’aquells que, vivint en altres llocs, hi han d’acudir.

Trias sota aquestes condicions és l’única resposta possible per arribar tan tard a l’alcaldia. Trias és la persona necessària, però no suficient. El plantejament electoral i el del partit que el presenta ha d’assumir el perfil que pot integrar la majoria de barcelonins, començant pels acords amb aquells que són més propers, PDECAT i Centrem.

 Loading ...