Com més gran sigui la durada del nostre confinament i com més absolut sigui, més clara és la necessitat de no fer vacances al juliol i agost. Fins ara només ens hem plantejat la necessitat que hi hagi mecanismes d’ajuda i compensació suficient perquè les persones i les empreses pateixin el menys possible el xoc econòmic, que està en marxa, i s’atenuï així la recessió que arribarà aquest any. Però ni el govern ni nosaltres podem pensar en termes tan a curt termini.

El problema de l’epidèmia durarà, pot remetre, però seguirà present entre nosaltres, al menys fins que hi hagi una vacuna eficaç i aquesta s’hagi distribuït massivament. La previsió de dos anys, possible segons alguns centres especialitzats, no ha d’escandalitzar. No es tracta d’una certesa, però sí d’una probabilitat raonable. En aquest llarg termini, la Covid-19 actuarà per onades. També és possible que la vacuna estigui disponible a la tardor, la qual cosa seria un assoliment únic en la història de la medicina preventiva.

Tampoc sabem amb certesa si aquest coronavirus, com la grip, amb l’arribada de temperatures més elevades es liquidarà o s’atenuarà, però és molt possible que, feliçment, al juny el nombre de casos i defuncions comenci a baixar i vegem l’estiu amb una mirada lluminosa. Si això succeeix, hem d’aportar tots l’esforç de treballar en el que en una altra època de l’any serien vacances. Forma part de la lluita d’un país contra un enemic letal. No es tracta que algunes empreses pel seu compte adoptin aquesta decisió, sinó que sigui una mesura general, de manera que tots els centres escolars, si el risc ha desaparegut o és molt baix, obrin i de la mateixa manera ho facin les universitats. El calendari laboral ha de ser modificat de manera que juliol i agost siguin mesos laborables. Es pot adoptar com a atenuant un règim de 5 dies laborables, però és necessari en qualsevol cas un gran esforç d’hores productives. És l’única manera d’atenuar l’impacte econòmic, de garantir l’ocupació futura i potser fins i tot de guanyar en productivitat.

L’estat no té més diners que el que nosaltres produïm. La principal exigència cap a ell és que els gasti de manera eficaç i eficient, però és absurd demanar-li que aporti allò que només nosaltres podem produir: treball, producció.

Una economia de guerra, a la qual ara tants es refereixen, es caracteritza sobretot per dues coses. Una indústria de guerra és la transformació industrial per produir aquells béns necessaris, adaptant la maquinària i els processos productius, i el treballar més i millor. El primer, passar a una indústria de guerra contra el coronavirus, disposar de suficient material mèdic que ara falta, així com altres possibles necessitats, com a responsable principal el govern, que ha de dur a terme la iniciativa, i crear els mecanismes necessaris perquè les indústries actuïn en aquest sentit. El segon, tot i que també necessita d’un marc governamental, depèn sobretot de nosaltres.

Treballar al juliol i agost en tot allò que sigui possible no és una opció, sinó un deure. Click To Tweet

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.