Assenyalàvem a l’article anterior la realitat de les tres primeres raons que apuntava l’exministre Castells com a grans aportacions del Govern Sánchez: la millora dels salaris, de les pensions i l’avenç en el feminisme i els drets LGTBI.
Però Castells n’addueix moltes més, i ho fa sense el més mínim rubor.
4- Transició ecològica cap a un model sostenible
Assenyala com a gran millora la transició ecològica cap a un model sostenible, i ho diu després del desastre del “zero elèctric” del 28 d’abril. Des d’aquella data, i per evitar noves bromes pesades amb les renovables, consumim més gas que mai. El que va començar com un “escut protector” —més electricitat produïda per centrals de cicle combinat— ha quedat definitivament establert, pel temor que una aportació excessiva de les renovables (excepte la hidràulica) pugui tornar a generar problemes. Al maig, l’aportació d’aquestes centrals va ser un 68% superior a la del mateix mes de l’any passat. Tenim molta energia renovable, sí, però produïda sense condicions d’estabilitat, i per això una bona part es perd perquè no es connecta a la xarxa.
El que sí que és exacte és que Espanya ha aconseguit reduir de manera sostinguda la seva empremta de carboni en l’última dècada, situant-se el 2023 en els nivells més baixos des del 1990, gràcies a un canvi estructural cap a energies netes, més eficiència i la creixent extensió de superfícies forestals. Ara aquesta evolució positiva es pot veure alterada per la crisi en el model d’energies renovables.
5- Reconeixement del caràcter plurinacional d’Espanya
És una altra de les raons que addueix Castells. Però això, primer, no és vist per tothom com una virtut; i segon, vist des de Catalunya -i deixant al marge els aspectes tan importants dels indults i l’amnistia, que no tenen res a veure amb la plurinacionalitat-, el que hi ha hagut ha estat més gestos que resultats tangibles.
Potser el més visible és la possibilitat de fer servir les altres llengües que no són el castellà al Congrés (per cert, una cosa que només aplica Junts), però la resta són llargs i interminables processos negociadors i firma d’acords amb molta prosopopeia, però escàs contingut. No hi ha hagut res substancial en matèria tangible, malgrat la dependència de Sánchez dels vots nacionalistes.
Una mica més al País Basc, sobretot si ara tanca la negociació sobre competències tan importants com la Seguretat Social, però molt poc per a Catalunya i pràcticament res a Galícia.
6- Recuperació de la memòria històrica
És assenyalada per Castells com una altra gran fita… de la perversió històrica, perquè és en tot cas la memòria d’uns —els perdedors de la Guerra Civil—, en un exercici que ha destruït l’esforç realitzat durant la Transició i ha contribuït a la polarització extrema i a la desqualificació del sistema a la pràctica política. Sánchez ha jugat a enfrontar els uns amb els altres per mantenir els seus tancats a la seva cleda. S’ha plantat una llavor dolenta, les conseqüències de la qual s’han de veure: la memòria històrica que elogia Castells ha significat la divisió del país entre “bons” i “dolents”. Si això és un mèrit…
7- Política internacional ancorada a l’europeisme
Això no és una singularitat de Sánchez. Des de la seva incorporació, Espanya —com a govern i com a societat— ha estat dels països més europeistes del conjunt de la UE. El que sí que es pot assenyalar com a excepció avantatjosa al camp europeu, juntament amb les seves bones relacions amb la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, és la seva acció decisiva en l’acord sobre els fons europeus Next Generation, que ha situat Espanya, juntament amb Itàlia, en una de les millors posicions. Llàstima que, a l’hora d’aprofitar aquest ingent nou pla Marshall, hàgim punxat en os per les ineficiències del mateix Govern de Sánchez.
8- Defensora dels drets humans i la pau, enfrontat a “l’Estat genocida” d’Israel i a l’extremisme de Trump
Literal, i fent servir el mateix llenguatge de Castells. Això és exacte: amb anades i vingudes, el govern d’Espanya és el que amb més duresa ha tractat Israel al si de la UE, encara que amb escassos resultats, pel pes decreixent —i ara ja molt minvat pels escàndols de corrupció— que el president espanyol té en el joc de forces intern de la Unió.
En relació amb Trump, va ser un soci díscol en afirmar que no gastaria més del 2,1% en defensa (tampoc podia fer molt més amb els socis que té), però com va subratllar amb realisme Meloni: “Ha signat el mateix text que jo”. O sigui que sí, però menys
9- Creixement econòmic per sobre de la mitjana europea
Exacte, el PIB creix força més, però el problema és que la renda per càpita —el que realment afecta les nostres condicions de vida— ho fa molt menys, de manera que no convergim en renda amb la UE. Estem ancorats en el 92%, i això és degut, en gran manera, al fet que l’augment del PIB espanyol és conseqüència d’una injecció massiva de mà d’obra immigrant de baixa productivitat, que té com a contrapartida provocar tensions en diferents àmbits fins a constituir un problema. És ben estrany que Castells, que és sociòleg, no consideri tots aquests aspectes i es limiti a mirar una dada com el PIB, deixant-se al tinter tota la resta: precisament, tot el que realment importa a la vida de la gent.
10- Generant més ocupació que mai
També és cert, però amb tres consideracions que enfosqueixen el panorama:
1- La major part de l’ocupació creada ha estat ocupada per estrangers.
2- Això assenyala que l’estructura econòmica continua alimentant les activitats de baixa productivitat, que són les que ocupen majoritàriament els immigrants.
3- El forat negre mai explicat per Yolanda Díaz: quants són els fixos discontinus que no treballen i cobren de l’atur, i quins efectes reals haurien de computar com a ocupats.
Aquestes són les causes dels ferotges atacs a Espanya, perquè a Espanya, segons Castells, sempre ha governat la dreta. Llàstima que les xifres diguin una altra cosa: el PSOE ha governat 28 anys, i el PP pràcticament només la meitat, 15 anys. Espanya, en la seva administració actual, està feta —per a les coses bones i dolentes— per la matriu socialista. Com és possible que tot un doctor universitari tan conegut com Castells vulgui ignorar aquesta evidència?
La seva tesi és que la corrupció que hi ha és menor que la de Felipe González —a qui ell va donar suport encaridament al seu moment— i la de CDC. Però que la causa dels atacs realment no és aquesta, sinó aquells magnífics deu èxits. Segur que hi haurà gent que els ho comprarà. Els que assumim la realitat, per descomptat que no.
El PIB creix, però seguim estancats en renda per càpita. De què serveix créixer si no millora la teva vida? #Economia #PIB #RentaPerCàpita #GobiernoSánchez Share on X
