L’extraordinari no va ser el col·lapse de la xarxa —els sistemes moderns envelleixen com els homes madurs—, sinó la coreografia posterior dels nostres governants. El president Sánchez, home de gest melodramàtic, va trigar a pronunciar la primera síl·laba: va aparèixer en declinar el sol, amb corbata il·luminada per un generador portàtil, i ens va recordar amb to de professor d’autoescola que “no es descarta cap hipòtesi”. Absència de dades, oceà de xerrameca: fins a un bloc de marbre semblava transparent en comparació.
L’Estat sorgeix per repartir dividends morals i s’esfuma quan la foscor li fa malbé la foto.
La versió oficial es va rematar amb elegància pastoril: els culpables eren els operadors privats, Red Eléctrica inclosa —entitat que, excepte quan convé, és mitjà pública. L’Estat sorgeix per repartir dividends morals i s’esfuma quan la foscor li fa malbé la foto. Es van prometre “totes les responsabilitats pertinents” amb la mateixa convicció amb què hom promet dieta mediterrània al gener: gest retòric, oblit assegurat.
L’oposició, fins aleshores en mode “siesta”, va veure la lluna plena i va udolar. El senyor Feijóo va acusar l’Executiu de rendir-se a l’energia renovable com a neòfit sense manual d’instruccions. “Això passa quan es tanca una nuclear”, va clamar, i el ressò va avançar per les xarxes com una bandada d’estornells. Almeida va afegir que el president “sap què hi ha darrere” de l’apagada, enigmàtic com un notari que perd les ulleres.
Convé aturar-se en Beatriz Corredor, presidenta de Red Eléctrica i propietària d’un optimisme d’alta tensió. Les seves primeres paraules, quaranta-vuit hores després de l’eclipsi, van ser “aquí no ha passat res” amb accent ministerial. Va assegurar que el sistema espanyol és el més resilient d’Europa; afirmació notable, perquè resiliència és doblegar-se sense trencar-se i aquí es va trencar la bombeta, la vitroceràmica i el semàfor. A sobre, van recordar que la seva remuneració ronda el mig milió d’euros; xifra que, al costat del meu cafè, té una estabilitat admirable.
Les xarxes socials, tavernes sense cambrer, van batejar la senyora Corredor com a “endollada”
Les xarxes socials, tavernes sense cambrer, van batejar la senyora Corredor com a “endollada”, paraula nacional que serveix per explicar tant la relació amb el poder com l’acte físic de connectar-se a un endoll, fora de servei, és clar. No hi van faltar peticions de dimissió, argumentant que set morts indirectes exigeixen algun sacrifici.
Mentre la premsa demanava xifres, la senyora presidenta oferia adjectius: magnífic, robust, exemplar. Els periodistes, irritats com a mosquits a l’agost, enumeraven freqüències caigudes, quilowatts evaporats, corbes que ballaven com a serps. Però els gràfics, ens van dir, «encara s’estan consolidant». A sobre, les elèctriques es van declarar «víctimes de força major», fórmula que salva expedients i porta la conversa a jutjats on la llum mai no s’apaga.
tot sistema necessita un avi dièsel que el tregui de problemes.
Els enginyers van deixar anar un «ja ho vam advertir» digne de profeta cansat. Van parlar de la inèrcia de les turbines, de la prudent necessitat de deixar una mica de vapor a la caldera per si de cas. Però als PowerPoint ministerials aquests detalls fan olor de suor industrial i retreuen l’èpica renovable. Conclusió prosaica: tot sistema necessita un avi dièsel que el tregui de problemes.
quan el problema és seriós es crea una comissió; quan no es vol resoldre, dues.
El Govern va oscil·lar entre l’aplaudiment tebi i el xiuxiueig tàctic. La vicepresidenta Aagesen, nom de saga islandesa, va lloar el “treball extraordinari” de Red Eléctrica, però va evitar abraçar-la per no encomanar-se de la mala premsa. El Consell de Seguretat Nacional va obrir comissions de recerca i Brussel·les va prometre un informe independent. Ja se sap: quan el problema és seriós es crea una comissió; quan no es vol resoldre, dues.
Les nuclears, desconnectades “per seguretat”, van tornar als titulars com a parents indesitjats que només es criden quan es necessiten diners.
A la rebotiga parlamentària, Sumar va proposar renacionalitzar la xarxa, idea que combina nostàlgia de postguerra amb la il·lusió que el canvi de titularitat alteri les lleis de la física. I la ministra per a La Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (quins títols tan creatius per als ministeris!) veterana de la croada descarbonitzadora, va ser acusada d’apagar el fòssil sense preveure que, la nit més llarga, el romanticisme fotovoltaic il·lumina menys que un llumí. Les nuclears, desconnectades “per seguretat”, van tornar als titulars com a parents indesitjats que només es criden quan es necessiten diners.
L’impacte econòmic —milions en pèrdues, despatxos en penombra, mercaderies arruïnades— va fer que els caps de magatzem descobrissin de sobte la poesia. Entre els ciutadans va créixer la sensació de “caos absolut”: ningú no sabia si el metro ressuscitaria, si els caixers es despertarien o si s’hauria de sopar entrepà a la llum d’una espelma.
Cal admetre que la ironia –com l’electricitat estàtica– és inevitable. Que un Govern que presumeix de transició justa es quedi sense llum; que una empresa que diu no fallar mai capituli davant d’una espurna; que la modernitat peninsular sucumbeixi a un empalmament mal vigilat… tot això té perfum de sarsuela. Mentrestant, l’explicació tècnica serpenteja pels passadissos: baixa inèrcia rotacional, desconnexió massiva, socors lusità. Paraules grans per a una ciutadania que només vol saber si la nevera tornarà a morir.
Un sospita que l’informe definitiu es publicarà un divendres d’agost, mentre el país sesteja; que la meitat estarà ratllada per seguretat nacional i l’altra meitat dirà “es recomana reforçar els procediments”. Mentrestant, la vida torna: els bars encenen la cafetera, els ascensors pugen amb pudor i els polítics recuperen la tensió usual dels seus retrets.
som extraordinàriament moderns fins que algú ensopega amb el cable.
I així, en aquesta clarividència postapocalíptica que dura el que triga a tornar el wifi, queda la lliçó que cap informe recollirà: som extraordinàriament moderns fins que algú ensopega amb el cable. Aleshores evoquem, amb secreta nostàlgia, la solidesa del quinqué i el braser. Potser la resiliència consisteix, finalment, a guardar espelmes al rebost i sentit de l’humor a la cartera, per si la pròxima apagada ens sorprèn, una altra vegada, al mig del cafè.
Es presumeix, això sí, que l’electricitat va tornar aviat. Ai de nosaltres si no hagués estat així. Els estudis afirmen que més de 48 hores en aquestes circumstàncies i l’aparent civilitat s’hagués convertit en el caos del “campi qui pugui”.
I atents a la jugada que la causa continua sent allà, la coneguin i ens l’amaguin o estiguin als turons d’Úbeda sobre ella. Per si de cas Kit de supervivència i per poc que pugui diners a la mà a casa
Ah, i segueixi votant en pla hooligan, per l’etiqueta i no pel fet de governar bé. Acabarem com The Walking Dead.
Potser la resiliència consisteix, finalment, a guardar espelmes al rebost i sentit de l'humor a la cartera, per si la pròxima apagada ens sorprèn, una altra vegada, al mig del cafè Share on X
Loading ...
