Malgrat que els salaris en aquests últims temps han anat pujant, no han estat capaços de recuperar la part perduda per la inflació. Espanya és, junt amb Japó i Itàlia, un dels tres països de l’OCDE on ha millorat menys la retribució salarial. I també junt amb Grècia, Itàlia i Portugal, Espanya encapçala el grup de països en els quals el salari mitjà real, és a dir, descomptada la inflació, es manté estancat des del 1990. Per tant, el PIB creix, però és lògic que no es notin els efectes d’aquest creixement en la majoria de la població. Els autoelogis que es fa la ministra Nadia Calviño pel creixement del PIB són brindis al sol. I això és degut especialment al problema crònic que té la productivitat espanyola i, sobretot, la del total dels factors que és la part del lleó del conjunt.
Un altre fet és que Espanya és un dels països on la diferència salarial entre els nivells mínims i els tops del personal directiu de l’Ibex-35 són més grans. I ja no diguem si la referència es fa en relació amb esportistes o cantants destacats, també no destacats. El que reivindiquen, per exemple, les practicants d’un esport tan deficitari econòmicament com el futbol femení queda molt allunyat del que és la retribució salarial d’un ciutadà de peu. De fet, el mileurisme s’ha generalitzat, però no ens serveix per millorar l’índex de competitivitat perquè Espanya ocupa el lloc 36è en l’IMD.
A partir de tots aquests fets s’explica que en determinades professions costi molt trobar personal, per exemple, cambrers, determinats venedors, o teleoperadors perquè el que es paga i l’esforç que requereix la feina i també les perspectives de futur que ofereixin són molt baixes. I això configura una actitud molt desmotivada a ocupar-se en aquestes activitats.
Es tracta d’un problema complex, però que el govern de cap manera contempla perquè exigiria obrir-li les tripes a la situació i encarar-se amb els aspectes negatius, que no són pocs ni menors. Per tant, el mite que la gent no vol treballar cal matisar-lo i molt pels factors apuntats.
Hi ha un altre mite a Catalunya, aquest d’aparença econòmica però en realitat de raó política. Es tracta del dèficit fiscal. I més concretament de la seva dimensió. Ara mateix la Generalitat ha sortit amb l’última avaluació que considera que és un 8,20% del PIB català equivalent a 20.200 milions d’euros.
Però, realment és així?
Un recent article de Martí Parellada a La Vanguardia permet objectivitzar la qüestió. Aquest economista és una veu autoritzada perquè de sempre s’ha especialitzat en l’àmbit de l’economia regional i les balances fiscals. En l’actualitat és catedràtic de la UB i president de l’Institut d’Economia de Barcelona. El que formula Martí Parellada és el següent:
- “No hi ha una sola magnitud que identifiqui la balança fiscal”. Fins i tot la Generalitat dona més d’una estimació. L’última publicada es mou entre un -5,8% un -8,2%, en un ventall que ofereix quatre estimacions.
- Aquestes estimacions es fan sota un supòsit que no és real, que és que els ingressos i les despeses estan anivellats. Per tant, si es vol acudir a la realitat s’hauria de calcular la balança fiscal introduint els desequilibris que hi ha i en aquest cas Martí Parellada assenyala que la balança fiscal es mouria entre un 2,1% (superàvit) i un -8,5%.
- D’altra banda, l’administració central malgrat totes les seves accions per pactar la investidura, fa anys que no facilita la informació necessària per al càlcul de les balances. I això obliga la Generalitat a suposar determinats comportaments econòmics per poder donar els resultats del 2019, fet que incorpora un punt d’incertesa.
- Finalment, els criteris que aplica la Generalitat per al càlcul de la balança fiscal no són compartits per a les altres administracions. El que fa que la comparació de resultats sigui improbable.
En resum, cal també matisar aquest mite. El dèficit fiscal existeix, però el que no és gens clar és quina és la seva magnitud.
Loading ...
