El dijous 27 de febrer el Congrés dels Diputats va exercir una votació teòricament important per a Espanya i decisiva per al govern de Sánchez. Es tracta del límit del dèficit, la condició prèvia necessària per a l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat, que estableix quant realment es pot gastar en relació amb el que es preveu recaptar. Constitueix el marc dins del qual s’han de desplegar els pressupostos.
El resultat va ser satisfactori per al Govern, ja que va aconseguir un vot més que el dia de la investidura de Sánchez: 168 sís, per 150 nos i 19 abstencions, amb l’absència de, al menys, deu diputats de l’oposició.
Per tant, i fins aquí, tot està bé. En realitat no és així, perquè el que es va votar és una pura ficció que no té res a veure amb el que és previsible que passi, i que govern i Congrés tenen l’obligació i la responsabilitat de contemplar. Vegem per què.
Es va aprovar un dèficit de l’1,8% del PIB. En realitat, per a complir amb el nostre compromís de reducció, la xifra hauria d’haver estat sensiblement menor, de l’1,2%. Però aquesta no és la qüestió que pot indignar a la ciutadania, sinó la de les xifres aprovades, que són pura ficció. Donen per gastar-se 6.000 milions d’euros addicionals, sense considerar la despesa financera. El que passa és que:
1r. Amb les pujades de les pensions i del sou dels funcionaris, ja s’han gastat 5.000 d’aquells milions. Amb els 1.000 restants el govern ha d’afrontar tota la llarga sèrie de compromisos que ha anat contraient, des d’augmentar la despesa en educació i sanitat fins a reduir les llargues esperes en dependència, això sense contemplar les noves despeses anunciades per ministres tan dispars com Iglesias, Montoro o el responsable de la Seguretat Social. Res de tot això es podrà complir, i el que és pitjor, incomplint, el dèficit superarà l’acordat en una votació que és un engany total, perquè tots ho saben.
Això és així perquè el pressupost no s’aprovarà fins gairebé l’estiu. Durant tots aquests mesos previs, pràcticament mig any, la despesa rodarà al ritme previst, però els ingressos no augmentaran fins a l’estiu, per tant només en aquest aspecte els comptes ja queden notablement desfasats. Però hi ha més.
2n. És un absurd mantenir l’escenari macroeconòmic sense fer cap previsió a la baixa de l’impacte del coronavirus. Ningú sap la seva dimensió, però ningú dubta que la reducció es produirà, i la prudència aconsellava formular alguna hipòtesi de reducció en lloc de justificar a pilota passada, quan no hi ha remei, la mala gestió per les conseqüències d’una epidèmia de la que ja es coneixia que anava a fer mal a l’economia espanyola.
Tot això es practica amb llum i taquígrafs sense que la població se senti indignada, i és que en el fons és veritat que cada país té els polítics que es mereix.
Amb les pujades de les pensions i del sou dels funcionaris, ja s'han gastat 5.000 milions del pressupost Click To Tweet
