Com passa el temps! Aquest 10 de febrer fa mig any de govern d’Illa. Quin és el balanç?
Podem parlar d’una actitud, d’un mètode, però quins són els resultats d’aquests primers cent vuitanta dies? Quin és l’escenari i la seva dinàmica?
Hi ha una actitud, ja coneguda en la seva fase de ministre de Sanitat en unes condicions molt difícils: les de la pandèmia del 2020. L’estrall més mortal que ha sofert el país des de la Guerra Civil. Es tracta de transmetre seriositat amb la paraula i el gest fins a adoptar una actitud professoral, sovint confonent la tristesa i la monotonia amb el rigor.
En el marc d’una política fratricida basada en la incontinència verbal i la barroeria, Illa marca un estil propi molt diferent, als antípodes del que es coneixia, i això sol, d’entrada, li confereix credibilitat.
També forma part de l’estil una obertura que pot ser menys real del que vol semblar; ho anirem veient. L’entrevista amb en Pujol, la voluntat de tractar amb els anteriors presidents de la Generalitat va per aquesta via. Però, és realment això, o forma part del màrqueting presidencial? I en la seva agenda real, l’obertura és escassa? En tot cas, el contrast, encara que sigui aparent, amb el seu cap, Pedro Sánchez, és extraordinàriament gran.
És clar que les estratègies són contraposades. Per sobreviure políticament, Sánchez necessita polaritzar, tancar els seus votants a la cleda d’un enfrontament “històric” i “suprem” amb la “fachoesfera”, els jutges corruptes que el persegueixen per mitjà dels seus al·legats, els mitjans de comunicació corruptes, que en lloc de celebrar els seus èxits publiquen inexactituds i fake news.
La missió d’Illa és la contraposada. Per servir al relat polític del president del govern espanyol, ha de presentar una Catalunya pacificada, reconciliada, en què l’independentisme ha passat a la història i el PSC és el nou “pal de paller” de la política catalana… amb només 41 diputats.
També Illa aplica un mètode, una versió poc modificada de la pràctica de Pujol de fer-se present a molts llocs, malgrat que els fets en qüestió tinguin poc a veure amb l’acció de govern de la Generalitat. Vincular-se a la presència quotidiana que TV3 respon (arrodoneix), lligada a esdeveniments positius. No és nou, però és eficaç.
Però tot això queda reduït a l’anècdota amb el pas del temps. Cal que transcorrin més mesos, sense acció de govern, sense canvis en la realitat. El balanç de desembre serà, en aquest sentit, molt decisiu per determinar si estem davant d’una acció de govern consistent, o un foc d’encenalls que crema sense brasa.
De moment, tenim promeses i compromisos. Molts d’ells venen del govern d’ERC; s’ha de dir que el rellotge fa molt més temps que corre que el mig any d’Illa.
Un d’ells és el traspàs de Rodalies. El primer pas, encara inèdit, és que es materialitzi; el segon, que els canvis es facin notar. Pel que fa als nostres efectes, els dels ciutadans, estem on estàvem.
La peça principal és el pacte per un nou finançament, que ningú sap exactament en què consisteix, malgrat el pacte amb ERC. Mira que seria fàcil que un dels dos partits sortís i expliqués amb concreció en què consisteix i quina és la previsió. Però no, i això que Illa fa un tour presidencial a les Espanyes per explicar-ho als presidents autonòmics, però ni per aquestes arribem a conèixer el contingut. Té mèrit per part seva, i molt, i és un gran demèrit pels mitjans de comunicació, que, més que servir a l’interès ciutadà, s’apliquen a satisfer el relat del seu bàndol.
El “Pla Illa”, una de les seves darreres aportacions, té l’aspecte de volada de coloms. Perquè el primer que cal advertir és que no existeix cap text conegut que defineixi l’existència d’un pla. El que hi ha és un llistat d’actuacions i algunes valoracions econòmiques, però res que s’assembli a un pla, i encara menys que, amb les actuacions descrites i la inversió prevista, es compleixi l’objectiu anunciat d’igualar el PIB de Madrid en cinc anys. Els mitjans de comunicació fan un trist servei al servei públic en parlar d’un “pla” l’existència del qual ells mateixos desconeixen.
Per a situar una referència concreta: per raó del creixement del seu PIB, Catalunya va ocupar la vuitena posició entre totes les autonomies amb un 3,5% d’increment, enrere de la mitjana espanyola, una dècima menys que Madrid.
L’emfàtic anunci per part del president d’un model econòmic de prosperitat compartida, quan ni tan sols hi ha capacitat per aprovar el pressupost del 2025, sembla poc seriós. És pura propaganda, generadora de descrèdit. No n’hi ha prou amb una imatge seriosa i adusta per ser creïble.
De fet, la primera gran mesura econòmica adoptada ha estat endeutar-se amb el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per un import superior a 8.000 milions d’euros, pràcticament la mateixa xifra en què va incórrer Aragonès. El pitjor de tot és que la major part d’aquests diners es destinarà a finançar el deute de la Generalitat. La Generalitat s’endeuta per pagar deute: el pitjor cercle viciós en què poden incórrer les finances públiques. Poca prosperitat hi ha darrere de tot això.
La manca de transparència en la tramitació d’ajuts i convenis continua sent una xacra i res es fa per posar-hi remei. El volum de despesa innecessària, i la tramitació mal feta per dir-ho amb elegància, són una llosa que ningú té interès a aixecar.
Una fallida de la democràcia. És inconcebible que un govern que comença el primer any de mandat sigui incapaç d’aprovar el seu pressupost i digui que no passa res, que tant hi fa i que ja ho arreglaran. Suplements de crèdit per valor de 4.400 milions d’euros que negociaran amb els partits que van donar suport en el seu moment a la presidència de Salvador Illa. Un afer així, a Europa, significaria convocar eleccions.
A Espanya no importa, perquè la democràcia representativa i, per tant, el paper central del parlament, és una ficció, i a Catalunya Illa no escapa a aquesta lògica socialista. Quan atrapis la poltrona, no la deixis! Almenys Aragonès, en la mateixa tessitura, va convocar eleccions. Tot un exemple.
Perdura un sistema fiscal depredador que discrimina els catalans per vocació de la Generalitat. Continuem sent els que més paguem en el tram autonòmic, però anem de la meitat cap avall en la qualitat de tots els serveis. Illa ha assentat aquesta falca fiscal que ens aplana.
Qüestions bàsiques estan plantejades: la sanitat, la crisi de l’ensenyament a Catalunya. En la segona hi ha apunts; en la primera, compromisos. Fem un marge de confiança. Però en altres qüestions decisives, res es diu: la davallada brutal de la natalitat i el dèficit vegetatiu, l’excés immigratori —que continua sent celebrat per Illa—, la manca de polítiques familiars, el retard en resoldre xacres terribles com la pobresa infantil, la gent que viu al carrer… poc o res es mou.
En habitatge, l’altre gran problema, Illa ha fet una promesa excepcional: 50.000 habitatges públics fins al 2030. 4.400 milions d’euros en total fins al final del mandat, 1.100 milions d’euros anuals. També ho veurem en el seu primer pas per finals d’any. I és que les promeses a llarg termini són una de les característiques del seu discurs.
A més de l’habitatge, ha anunciat 2.000 milions per a la ciència i la recerca fins a l’any 2030, 400 milions a l’any. Però aquestes promeses de futur, quan en el present ni tan sols aconsegueix aprovar el Pressupost, no tenen prou credibilitat.
Però, malgrat tanta promesa d’un futur millor, que ha de fer tot polític, poc es manifesta sobre la seguretat i la seva altra cara, la delinqüència. Els assassinats en un mes, el darrer, és una xifra insòlita per Catalunya. La delinqüència petita o reiterada, la que alarma més, i l’altra, la gran, la connectada a la droga i al tràfic de dones, més discreta i molt més perillosa, com palesen la situació de Bèlgica, Països Baixos, Suècia i França, de tot això no en diu ni paraula, com tampoc aborda l’enorme pressió immigratòria a Catalunya: 21% d’estrangers; 31% a Barcelona i les seves conseqüències, i la regressiva situació de la llengua catalana.
No, no és un bon balanç el dels primers sis mesos, com ho acrediten les enquestes.
Loading ...
