Artur Mas, que va ser defenestrat com a president de la Generalitat per la CUP, la més petita de les formacions polítiques parlamentàries, ha tornat a l’arena de la política amb la pretensió d’arribar una altra vegada a la presidència, una vegada que el període d’inhabilitació a què va ser condemnat ha quedat tancat.
La seva activitat pública des d’aquest moment ha estat poc menys que frenètica, combinant les entrevistes per aquell motiu amb la presentació del seu llibre Cap fred, cor calent. De les seves declaracions i converses es fa evident el desig de tornar a encapçalar una candidatura que el porti a la presidència de la Generalitat de les mans de JxCat i Puigdemont.
És evident que no participarà a les primàries de partit, a les que sí que aspiren altres candidats com Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat, Àngels Chacón, consellera d’Empresa i Coneixement, i el que sembla més ben col·locat de tots, perquè és l’home de Puigdemont, Jordi Puigneró. Mas serà candidat si hi ha catifa vermella.
L’interessant del cas és que hi ha un sector de l’alta burgesia catalana disposat a apostar pel seu nom, tot i que la seva carrera política demostra que la seva capacitat per a aquesta pràctica no és de les més brillants a jutjar pels resultats. Li va costar guanyar al tripartit, malgrat les seves debilitats com a govern. Quan ho va aconseguir, el seu resultat va ser molt més magre que el que li auguraven les enquestes abans de les eleccions, clar indicador que la campanya electoral li va ser adversa. Va començar governant, exhibint sentit de la responsabilitat que va traduir en unes reduccions pressupostàries de les que encara la Generalitat amb prou feines s’ha recuperat. Va ser en aquest sentit més papista que el Papa. Després es va apuntar a una galopada que va començar amb el pacte fiscal i va acabar amb el dret a decidir, com a avantsala de la independència. Enmig va convocar unes eleccions anticipades que havien de facilitar-li el camí a la majoria absoluta i que en realitat li van fer perdre diputats.
En la seva carrera cap a l’independentisme es va carregar la coalició de Convergència i Unió, la gran solució de govern de Catalunya al llarg de més de dues dècades. Va ser incapaç de reconèixer, la nit de les eleccions plebiscitàries, que no les havien guanyat, i per això va consagrar la CUP com a soci necessari. Una jugada que li costaria la reelecció, perquè aquesta organització el va vetar. Un fet insòlit pel poc pes electoral d’aquesta força política davant el nombre de diputats, que superaven els 60 de la coalició JxSí, que encapçalava Mas. El seu propi partit va acceptar aquella imposició escassament democràtica, va haver de cedir i anar-se’n a casa. Però abans va triar el seu successor, Carles Puigdemont. Amb aquests antecedents, una persona raonable no tornaria a la política.
Però Mas vol tornar i per a això desplega iniciatives més que curioses. Defensa una solució a l’estil de l'”Antic Règim” i els partits que feien torns de comú acord en el govern, amb un pacte entre JxCat i ERC per ocupar la presidència de la Generalitat alternant-se cada quatre anys. Seria una anomalia democràtica que mouria a escàndol si no fos que a Catalunya les anomalies ja no existeixen.
Com és possible en una democràcia atorgar-se la presidència de govern pactant un període de vuit anys? També proposa un referèndum pactat amb el govern espanyol, el que equival a no proposar res, perquè res d’això seria mai acceptat, i on la màxima novetat seria no votar per un sí o per un no, sinó triar entre la independència i les propostes que formulés el govern. Mas proposa com a solució més del mateix per viure instal·lats en bucle per a tota l’eternitat. A bastants que han convertit la independència com una bona forma de guanyar-se la vida, ja els convé.
