Publicat a La Vanguardia, el 25-4-2022

Quan aquest article vegi la llum, el resultat de l’elecció presidencial haurà deixat de ser l’enigma que era en el moment d’escriure’l. Si Macron guanya, com és probable (el contrari seria un cigne negre; que ara abunden), i el resultat assenyala un avantatge de l’ordre de 30 punts, com a les anteriors presidencials, haurà consolidat l’inici del seu mandat. En la mesura que aquesta distància s’hagi encongit, França entrarà en zona de turbulències. I això­ serà així, perquè la primera volta va assenyalar tres blocs polítics polaritzats: dues opcions radicals a dreta i esquerra. El primer, amb gairebé una tercera part dels vots i 1,6 milions més que el 2017; Mélenchon a l’altre extrem, amb el 22%, i un pol entorn del president en funcions i el 29% dels vots. Aquesta correlació de forces continuarà després de la segona volta, i el president necessitarà molts sufragis per legitimar la seva victòria davant un electorat unit en el rebuig.

S’ha escrit que aquestes eleccions enfrontaven diverses Frances. La de les grans ciutats amb el món rural; les urbs dinàmiques amb els territoris d’antiga industrialització malmesos per la globalització. També s’han definit com la superació de la vella divisió esquerra-dreta: Macron, que uneix les elits acomodades i liberals, a més dels temorosos del canvi, és el preferit, 38%, dels jubilats francesos. Le Pen ho és per als obrers i empleats, que són el 72% dels seus votants, avalats pels francesos que se senten amenaçats per la immigració i per l’erosió de les seves condicions de vida. Mélenchon ha reunit una coalició de les esquerres amb votants ideològics que s’alimenten d’una cultura antioccidental, i amb francesos d’origen no europeu, entre els quals destaquen les persones de confessió o cultura musulmana. La seva coalició, primera entre els joves, vindria a ser una versió light de Submissió, la polèmica paròdia d’Houellebecq sobre França, amb un afegit ecologista.

Aquestes tres divi­sions expliquen gran part de la realitat francesa, el fracàs de les seves institucions, incapaces d’articular la participació d’una societat fragmentada, danyada per la cultura de la desvinculació, que va fer eclosió el Maig del 68. Una cultura que es va oblidar de la transformació socio­econòmica, i la va substituir per una revolució sexual, avui convertida en poder establert. El que va ser un mode de vida de grups bohemis ha passat a ser una cultura de masses. El resultat el resumia amb exageració Thomas Piketty l’any passat: “Estem en una situació similar a la que va portar a la Revolució Francesa”. No n’hi ha per a tant, però el Pew Institute, en una de les seves macroenquestes de finals del 2021, assenyalava que França tenia una de les ciutadanies europees més insatisfetes. Encara que, atenció, perquè Itàlia i Espanya, empatats, la superen: un 65% dels espanyols “no estan satisfets amb com està funcionant la democràcia”. Només Grècia ens guanya.

En l’embolicada situació en què vivim, s’oblida massa sovint que la radicalització, el populisme heterogeni a dreta i esquerra no són la causa de les crisis acumulades que ens destrueixen, sinó que en són la conseqüència. Els responsables són uns altres. Són els que ens governen i tenen la improbable missió ­ de resoldre-les. I aquesta anomia política és la clau de la desaparició del socia­lisme i de la depauperació de la dreta clàssica.

França viu la crisi de la seva democràcia, accentuada per un sistema electoral majoritari a doble volta que, unit al cinturó de castedat republicana, ha reduït a la mínima expressió la representació a l’ Assemblea Nacional del Reagrupament de Le Pen. Igual com, amb un sistema proporcional, és el primer partit francès al Parlament Europeu amb el 23% dels vots. Molt pocs països juguen a aïllar la dreta radical, a més de França, Bèlgica i Alemanya (que va il·legalitzar el Partit Comunista, que a Espanya és al Govern).

Però no és només França la que experimenta una democràcia malmesa, perquè també vivim “La caiguda de la democràcia liberal a Espanya”, com analitzo en el meu blog. I és que no es resolen les crisis demonitzant l’adversari, sinó abordant les causes que les provoquen. Una obvietat oblidada.

Creus que Ada Colau es tornarà a presentar a les eleccions municipals de 2023?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú