El 20 de gener de 2026 va entrar en vigor la Llei 13/2025, «dels drets de les persones LGBTI i l’erradicació de l’LGBTI-fòbia», aprovada amb els vots a favor del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP, i en contra de PPC, Vox i AC.
La norma substitueix i amplia la Llei 11/2014, «per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia», passant d’una regulació relativament acotada a un text de prop de cent articles i molt transversal, que incorpora també el contingut de l’anomenada «llei trans» que no es va arribar a aprovar en la legislatura anterior.
L’objectiu declarat de la llei és reforçar la protecció de les persones LGBTI davant la discriminació. Tanmateix, després d’una lectura atenta del seu preàmbul i del conjunt de l’articulat es pot afirmar que ens trobem davant una norma que va més enllà de la garantia clàssica de drets, i que estableix una determinada antropologia com a marc normatiu transversal, imposant una determinada concepció filosòfica i cultural sobre la identitat, el poder i la funció del dret en la societat, tal com s’exposa a continuació:
1.- La llei contradiu la visió liberal dels drets i vulnera drets fonamentals.
Formalment, la llei s’expressa en el llenguatge habitual dels drets humans: igualtat, dignitat, no-discriminació. No obstant això, el seu diagnòstic de fons no és liberal, i vulnera repetidament la neutralitat ideològica dels poders públics. Així, per exemple, quan introdueix continguts escolars obligatoris en matèria d’identitat i sexualitat, marginant el dret constitucional dels pares a escollir la formació moral i educativa dels seus fills.
La llei també posa en entredit el dret bàsic de la pàtria potestat dels pares sobre els seus fills, quan permet les pràctiques de modificació dels òrgans sexuals de les persones a partir dels dotze anys “si elles mateixes ho sol·liciten, sempre que per llur edat i maduresa puguin consentir de manera informada la realització d’aquestes pràctiques”. En cas de discrepància amb els seus pares o representants legals, “es pot recórrer al servei de mediació que ofereix el departament competent en matèria de justícia”.
La llei vulnera també el lliure exercici de les professions quan tipifica com infracció molt greu les anomenades “teràpies de conversió”. És xocant que una llei que té com a principi fonamental la lliure autodeterminació de gènere de les persones, permeti sancionar amb multes d’entre 40.001 i 500.000 euros, per exemple a un psicòleg que assisteixi a una persona homosexual que pretengui lliurement el seu canvi d’orientació.
2.- Diagnòstic nihilista o genealògic de la realitat humana i social i de la concepció del dret.
La llei respon en realitat a una concepció filosòfica molt diferent de la liberal. És aquella que arranca amb Nietzsche (el nom de “genealògic” ve de la seva obra “La genealogia de la moral”) i que en el segle XX té a Michel Foucault com a representant més destacat. Segons aquest corrent de pensament, la moral i les normes no s’entenen com derivacions d’un ordre natural ni responen a la finalitat d’assolir el bé comú, sinó com a productes històrics i dispositius de poder que cal desmuntar i reprogramar.
Així, segons Foucault la identitat sexual és el resultat de pràctiques socials, educatives i lingüístiques. No hi ha un “jo” previ que descobreix qui és; el jo es construeix performativament, a base de la repetició d’accions i discursos. La moral i les normes són el resultat del poder d’uns i del ressentiment i la reacció d’altres. Des d’aquesta perspectiva la heterosexualitat i la dualitat d’home i dona no defineixen la realitat de la condició humana sinó que són instruments de dominació, en aquest cas del “sistema cisheteropatriarcal o cisheteronormatiu”, tal com esmenta expressament la llei que comentem.
Més recentment, la nord-americana Judith Butler sosté que el llenguatge no descriu sinó que construeix la realitat social. Que posar nom a les coses és ja establir normes. La Llei 13/2025, mostra fins a quin punt l’atorgament del Premi Internacional Catalunya de 2021 a Judith Butler, no va ser un mera concessió del govern de Pere Aragonès al col·lectiu LGTBI, sinó un reconeixement de la influència en la política de la Generalitat de la teoria queer d’aquesta ideòloga del feminisme de gènere.
3.- Antiessencialisme normatiu i redefinició del subjecte jurídic.
D’acord amb l’exposat al punt anterior, el preàmbul de la llei descriu la “LGBTI-fòbia” no com la suma d’actituds individuals reprovables, sinó com l’expressió d’un sistema social que produeix i legitima desigualtats. Aquest sistema és identificat explícitament com a “cisheteropatriarcal” o “cisheteronormatiu”.
La llei no es limita a prohibir la discriminació; defineix activament el subjecte protegit mitjançant un conjunt ampli de categories: orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere i característiques sexuals. S’hi incorporen explícitament les persones “no binàries”, la distinció entre persones “cis” i “trans”, i la possibilitat que la identitat personal sigui fluida i variable al llarg del temps.
Des d’aquest plantejament antiessencialista, la identitat personal no queda jurídicament ancorada a un esquema estable, sinó que es concep com un continu de possibilitats. El preàmbul ho expressa de manera clara quan afirma que l’objectiu és avançar cap a una societat en què les persones siguin reconegudes com a iguals “sense necessitat d’adequar-se a cap normativitat”. La norma no només protegeix la diferència, sinó que qüestiona la legitimitat mateixa de les normes antropològiques prèvies.
4.- El dret com a agent de transformació social i cultural.
Un dels trets més rellevants de la Llei 13/2025 és el paper que atribueix als poders públics. El text no es limita a garantir llibertats negatives, sinó que declara explícitament en el seu preàmbul que la llei “impulsa la transformació social i cultural”. Aquesta expressió no és retòrica: es concreta en obligacions positives molt àmplies per a les administracions públiques.
La lògica és coherent amb el diagnòstic nihilista o genealògic: si les identitats i les jerarquies socials són històricament produïdes, l’Estat no pot ser neutral, sinó que ha d’actuar com a agent actiu de reconfiguració del marc simbòlic i institucional. Això es tradueix en mandats de formació obligatòria del personal públic, protocols d’actuació en serveis socials, educació i joventut, guies de llenguatge i criteris d’intervenció administrativa. Avui hi ha subvencions de la Generalitat als ens locals que tenen com a condició complir amb aquests mandats.
La llei confon dos plans diferents, el de les conductes discriminatòries (que cal prevenir i sancionar), i el de les conviccions morals, filosòfiques o religioses legítimes, que persegueix transformar condicionant els drets i l’espai de llibertat que un estat de dret ha de garantir a les persones, famílies, professionals i entitats socials i educatives amb un ideari propi. La llei preveu l’aplicació en àmbits públics i privats de l’anomenada “enginyeria social” al servei de l’esmentada ideologia.
5.- Amplitud i indeterminació del règim sancionador.
El paper intervencionista dels poders públics que preveu la llei té un dels seus punts més incisius en el règim sancionador. D’una banda, la llei introdueix la inversió de la càrrega de la prova quan hi ha indicis fonamentats de discriminació. D’altra banda, la tipificació d’infraccions inclou no només conductes materials, sinó també conductes simbòliques i comunicatives: expressions, cartells, pintades o eslògans amb contingut considerat discriminatori.
El pressupòsit és clar: el llenguatge i els símbols no són simples opinions, sinó pràctiques amb capacitat de produir dany social. El dret deixa així de sancionar exclusivament fets tangibles i perjudicis concrets i passa a intervenir sobre significats i discursos, amb les dificultats que això planteja en termes de tipicitat i seguretat jurídica.
Els tipus de les infraccions de la Llei 13/2025 utilitzen conceptes prou amplis com per posar en perill el dret constitucional fonamental de la llibertat d’expressió. Aquesta, segons la jurisprudència europea, protegeix també el discurs incòmode, crític o minoritari. Aquesta indeterminació en la definició de les infraccions i l’elevat import de les multes pot generar no només inseguretat jurídica, sinó també autocensura i retallar i empobrir allò que és susceptible de debat públic.
6.- Intensitat punitiva i funció pedagògica de la sanció.
El règim sancionador previst per la llei és especialment sever, amb multes que poden arribar als 500.000 euros en els casos molt greus, a més de sancions accessòries com la prohibició de contractar amb el sector públic o de rebre subvencions. Més enllà de l’import, destaca el caràcter expressiu i pedagògic de la sanció: quan la discriminació es produeix en l’àmbit d’una administració o mitjans públics, la llei preveu manifestacions públiques de desgreuge i mesures simbòliques de reparació, fins i tot quan no s’ha pogut identificar un responsable concret.
La llei assumeix que el conflicte no és només entre particulars, sinó dins d’un ordre de reconeixement que cal reconstruir públicament. En el seu preàmbul, la llei reconeix que ha acollit “el gran nombre d’aportacions de les entitats i els col·lectius del moviment LGBTI”. Es tracta obertament d’una “juridificació” i institucionalització de la batalla cultural impulsada per aquest moviment i d’una concepció del dret com a mecanisme de reconfiguració simbòlica, no només d’arbitratge.
7.- Consideració final.
En conclusió, la Llei 13/2025 combina una aparença de visió liberal clàssica (protecció de drets i no discriminació) amb un contingut que respon al corrent nihilista postmodern. La nova llei va molt més enllà de la protecció de les persones per raó de la seva orientació sexual, i el que fa és convertir en dret positiu una peculiar teoria del poder i de la normativitat de forma que acaba convertint els desacords de fons (antropològics o morals) en qüestions de discriminació sancionable i de reeducació pública.
El règim sancionador ampli i indeterminat de la llei pot lesionar greument els drets constitucionals i les llibertats públiques de les persones, a part de desincentivar el pluralisme ideològic, generar tensió social i debilitar la confiança de la ciutadania en les institucions.
En fi, una concepció del dret amb una clara funció d’enginyeria social, antiliberal i que pot limitar greument l’espai de deliberació plural i la llibertat d’expressió propis d’un estat democràtic i de dret.
La nova Llei catalana LGTBI (Llei 13/2025) no només amplia la protecció contra la discriminació. També redefineix el paper del dret i atribueix als poders públics una funció de transformació social i cultural. #LleiLGTBI Share on X
