L’evidència que paguem massa impostos

Aquest és un debat etern perquè a la sensació molt generalitzada per part de la classe mitjana que es paga molt, hi ha la rèplica governamental i d’un sector d’economistes argumentant que la nostra pressió fiscal, mesurada en el percentatge que significa el total de la recaptació sobre el PIB, és inferior a la mitjana europea. Però, realment és així? Fins a quin punt aquesta magnitud expressa el que realment paguem? Algunes consideracions estadístiques i el recent informe de l’Instituto de Estudios Económicos sobre Competitividad Fiscal 2022 assenyala una situació molt diferent.

Però, abans d’entrar amb el que presenta aquest informe, recordem una evidència oblidada. Tot el que sigui treballar en valors mitjans, que és el que es fa habitualment, comporta imatges enganyoses. Per entendre’ns, si hi ha 2 persones, una es menja un pollastre i l’altre no menja res, la mitjana de les 2 persones és mig pollastre per cap. Resulta molt més aclaridora la mediana, que assenyala el valor més central de tota la distribució i encara més el valor més freqüent.

Feta aquesta consideració, entrem en el que ens diu l’informe. Aquest valora diversos aspectes i un d’ell és la pressió fiscal normativa que assenyala el que recaptaria segons el que està legislat el sistema impositiu de cada país amb independència de la recaptació real que obtingui. Ho fa prenent com a mitjana la UE amb un valor 100. En aquest cas Espanya se situa molt amunt, en 5a posició amb un índex de 116,4. Per davant seu només hi ha França, Itàlia i Portugal i just per darrera Dinamarca. Aquí ja tenim una primera consideració, el que està legislat a Espanya implica una recaptació alta en relació amb el que és la mitjana de la UE.

Si això no es tradueix en una recaptació més gran és senzillament perquè hi ha molta gent que no paga el que li tocaria o senzillament no paga res. En altres paraules, els complidors paguen molt i els que es fan el viu, evidentment, paguen poc. Però això no significa que la pressió fiscal sigui baixa, sinó que existeix una gran ineficàcia de l’acció d’hisenda. Perquè, en realitat, Espanya realitza un esforç que és un 16,4% superior al de la UE.

Un segon indicador és el denominat esforç fiscal, que és la relació entre la fiscalitat i la renda del país, i que ens diu que evidentment no té les mateixes conseqüències una determinada pressió “x” si la renda és més alta o si és més baixa. La mossegada en termes reals serà més gran com més petita sigui la renda. I com la dels països europeus varia substancialment d’un a l’altre, és bo tenir-ho en compte. Prenent com a mitjana la UE, Espanya té un índex de 152,8%. És a dir, el nostre esforç fiscal és un 52,8% més gran que la mitjana europea.

Si fem l’exercici de relacionar els dos indicadors, la pressió fiscal normativa anteriorment explicada, amb aquest de l’esforç fiscal, podem entendre moltes coses. Per exemple, la mitjana dels dos indicadors és per a Espanya de 134,6, el quart més alt de la UE, que està encapçalada per Polònia amb 184, Portugal 151 i Itàlia amb 138,8. I què passa amb Dinamarca, que com altres països nòrdics és per a molts un model de pressió fiscal distributiva? Hem vist que aquest país presentava una pressió fiscal normativa per sota de l’espanyola, però també superior a la mitjana de la UE (115,9%), un valor pròxim al nostre. Però quan això ho traslladem a l’esforç fiscal, és a dir, ho relacionem amb la renda dels danesos, resulta que el seu esforç és només del 85,8 i el resultat conjunt ens dona un valor de 100,8, és a dir, alineat perfectament amb la mitjana europea, mentre que Espanya se situa 34,6 punts per sobre.

Si a aquest fet li afegim que la cunya fiscal, una de les més elevades, i que suma la pressió fiscal amb el que ens paga la Seguretat Social, i considerem que la pressió fiscal crua i pelada tal com es mesura en proporció al PIB s’ha multiplicat en els últims anys, resulta que per el 2022 la pressió fiscal s’ha situat en un 42,1, ja lleugerament per sobre de la mitjana europea.

Si amb totes aquestes xifres i consideracions no s’arriba a la conclusió que paguem massa, aleshores és que alguna cosa greu falla. I a tot això cal afegir-hi un últim punt. En condicions de normalitat, és a dir no les de l’any 2020, les prestacions públiques que reben el 60% de les llars per tots els conceptes superen els impostos que paguen. Això vol dir que el 40% de la població és el que paga el conjunt, perquè és l’únic que fa un balanç net entre aquesta aportació fiscal i el que rep de prestacions de l’estat.

Conclusió: no només hi ha una pressió fiscal elevada, sinó que aquesta recau sobre el conjunt de la classe mitjana que és la que majoritàriament correspon a l’esmentat 40%.

 Loading ...