Una falsa agressió a un homosexual per part d’una banda d’encaputxats, que ha donat lloc a una escandalera, quan el denunciant va reconèixer posteriorment la falsedat d’aquesta, té encara molt per explorar i moltes conclusions a extreure, perquè posa en relleu l’existència d’un perillós estat policial rosa amb característiques liberals.
Els fets són prou coneguts. Un homosexual que viu a Malasaña denuncia que ha estat agredit una mica més tard de les 5 de la tarda per una banda de 8 persones amb dessuadores negres i caputxes blanques, que li van baixar els pantalons dins l’escala i als crits “maricón” i “anticristo” li van gravar la natja i li van partir el llavi. D’entrada la policia no veia massa clar el cas, però va desplegar un ampli servei de recerca de dades per descobrir als agressors; més de 30 agents estaven mobilitzats. El resultat a les 24 hores és que no s’havia trobat cap testimoni, cap navalla a cap paperera, cap càmera de les moltes que hi ha a la zona havia captat a cap encaputxat i sí al denunciant, ningú havia sentit crists, no hi havia restes de sang per cap banda i la dona que el denunciant va dir que ho va veure no apareixia per cap banda. Resultat final: nova tanda de converses amb el denunciant, i al final rectificació en tota regla. No existia cap banda, ningú l’havia agredit, tot era fruit d’una relació sexual consentida amb dos altres homes que eren els qui li havien gravat al cul la paraula “maricón”.
Però abans d’això, el ministre Marlaska, responsable de la seguretat i el bon ordre, homosexual amb parella, ja va sortir a escena denunciant els fets i atribuint la seva responsabilitat als partits de dreta o als que criticaven coses com el matrimoni homosexual. El ministre establia una relació directa entre l’agressió, les “bandes” i l’oposició a les polítiques homosexuals que desenvolupa el govern.
Podemos, amb Belarra i Montero al capdavant, van contribuir a excitar encara més els ànims i, d’aquesta manera es van convocar manifestacions i actes de protesta i les associacions LGBTI surten dient coses com ”ens estan matant pels carrers”.
Sánchez ho acaba de magnificar convocant la comissió que tracta els delictes d’odi, perquè diu que el fet que s’ha produït és intolerable. El to de tot plegat creix i les fake news es multipliquen. La Vanguardia dedica la principal informació de la seva portada amb el títol “Bandes organitzades es dediquen a perseguir als homosexuals”. Es dona ja per descomptat que arreu d’Espanya hi ha organitzacions que fan aquest tipus de feina. Després es fa present que el detonant de tot plegat no era veritat. Però ningú rectifica ni fa marxa enrere. La veritat no importa. La qüestió és desqualificar tot allò que s’oposi a la lògica de les polítiques LGBTI i de criminalitzar-los. Es fa la crítica igual a la violència.
El problema encara s’estén més, i en el programa de ràdio “El món a RAC1” de RAC 1, també del Grup Godó i que condueix Jordi Basté, un entrevistat formula unes declaracions inflamades que atribueix la culpa de tot plegat a l’església, als joves catòlics i a l’escola cristiana. Ja és sabut que quan s’escapa una bufetada sempre rep el mateix. Mentrestant, el cardenal Omella va clamant pel diàleg. Si les declaracions que han estat formulades a RAC1 fossin a la inversa, si algú atribuís algun tipus de violència als homosexuals, no seria automàticament considerat un delicte d’odi?
Ara sembla que, un cop constatada la falsedat de la denúncia, el capítol està tancat. Almenys això és el que diu la policia, però si aquest és el resultat, l’arbitrarietat comesa serà d’escàndol. Primer perquè hi ha una denúncia falsa que cal resoldre, segon perquè cal depurar responsabilitats de la greu alarma social creada, de la por, de les falsedats que s’han permès, que arrenquen d’un mateix fet. Ara tot queda en mans de la fiscalia i del jutge, i serà molt interessant veure si tot acaba en un gran silenci.
Però, com la societat, la policia, la justícia i els mitjans de comunicació poden acceptar que unes persones gravin amb ganivet la natja d’una persona? És realment un acte masoquista voluntari? O hi ha més fets per entremig? És una qüestió que cal aclarir perquè la visió és infamant. No es poden acceptar aquestes pràctiques i no dir res sobre elles i alhora criminalitzar fets molt menors. És cert que l’agredit es dedicava a la prostitució com informen alguns mitjans? Està aquí el per què de l’agressió que no vol denunciar la víctima? Si els agressors no fossin també homosexuals, no hi hauria ja una clara acció de recerca per aclarir els fets? Per què Marlaska, Belarra, Montero, Sánchez no alcen la veu davant aquesta mena de violència tan indigna? És que és més justificable quan es fa entre homosexuals o quan hi ha diners entremig?
En tot aquest afer hi ha una qüestió de fons important i marginada. La de reduir tot a la condició d’homosexuals o heterosexuals, dels inexistents agressors, ometent que molt abans que això hi ha la condició de persones, de ciutadans, especialment de l’agredit, que és portador d’una dignitat irrenunciable, amb independència de la seva voluntat. Ningú es pot sotmetre lliurement a l’esclavitud; ningú pot rebre un tracte infamant i menys encara si hi ha la presumpció de vides pel mig. I aquesta és la seqüela que cal abordar.
Darrere d’aquest munt d’arbitrarietats hi ha un estat policial rosa amb aspecte liberal, en el qual els drets se citen en funció de quin és el subjecte i la ideologia en joc i, per tant, desapareixen com a drets efectius. Aquest estat també fa una altra cosa totalment intolerable: homogeneïtza totes les persones homosexuals a través d’una única dimensió, menystenint que, a més, són ciutadans amb creences, valors i comportaments diferents i plurals. És una ideologia política la qual ha transformat la condició homosexual en una identitat col·lectiva, i la seva traducció és l’homosexualisme polític que no pretén que persones homosexuals exerceixin els seus drets sense discriminacions, sinó que el que busca és transformar les institucions de la societat perquè responguin a les polítiques del desig d’aquesta cultura. L’esquerra, ara que ha deixat de representar als treballadors i a les persones amb més necessitats, ha fet de l’homosexualisme polític una de les seves banderes característiques.
Una altra conseqüència de l’estat policial rosa és considerar homofòbic tot allò que critica o qüestiona determinades lleis que aborden aspectes concrets, com el matrimoni homosexual. Fet que portaria a la conclusió que la immensa majoria dels estats del món són homofòbics, quan només n’hi ha 29 que reconeixen el matrimoni de persones del mateix sexe. Encara hi ha una tercera característica que cerca el guany polític, són l’exacerbació del conflicte cultural i moral dins la societat. Tots aquests plantejaments es basen en la criminalització i fiscalització d’aquells que discrepen, en lloc de lluitar contra l’odi. Homosexuals i heterosexuals veuen amb preocupació aquesta deriva dels qui controlen el poder.
Loading ...
