Publicat a La Vanguardia el 12 de juliol de 2021

El franquisme va ser un Estat de lleis, però no va ser un Estat de dret. Les normes regien les nostres vides, fins i tot amb set lleis fonamentals, però no tots els ciutadans tenien les mateixes possibilitats de fer efectius els seus drets. La negativa a acceptar tal desequilibri es pagava amb la repressió, inclosa la presó. Ho sé per experiència.

El risc de les nostres democràcies cada vegada més febles és que l’Estat de dret evolucioni cap a una restricció asimètrica de la llibertat. No és una conclusió meva, però la comparteixo per l’evidència dels fets. El nordamericà Ross Douthat, columnista de The New York Times, entre altres diaris, i antic director de la revista The Atlantic, defineix aquesta situació com a “Estat policial de característiques liberals”. Ho fa al seu llibre La sociedad decadente (2021). Encara que també fa servir un altre qualificatiu, el d’“Estat policial rosa”, emprat per James Poulos. Aquest doctor en Filosofia per la Universitat de Georgetown, editor general de The American Mind i autor de The art of being free: How Alexis deTocqueville can save us from ourselves (2017), no és, com el mateix Douthat, cap populista perillós. Són assagistes i periodistes de reconeguda carrera professional, que pensen per compte propi, i per això denuncien les limitacions creixents de la llibertat per part de la ideologia dominant. Poulos ho defineix com un ordre en el qual l’autoritat pública està “intervenint agressivament en els detalls íntims de la vida quotidiana, com un amic respecte a determinades formes de llibertat civil, però com un enemic respecte a d’altres” (pàg. 186). És l’aplicació asimètrica de les llibertats. Si pertanys al grup dominant tens uns avantatges que els altres no tenen. Per exemple, acusar algú, i que aquest hagi de demostrar la seva innocència.

En el cas d’Espanya, l’avantprojecte de reforma de la llei de Seguretat Nacional, que prepara el Govern central, significa assolir un estadi molt avançat en aquest camí. La seva raó de ser és aplicar l’experiència adquirida durant la pandèmia, però no amb una llei sanitària, que seria l’apropiat, sinó de seguretat, i sense haver sotmès la seva actuació a un examen objectiu d’experts, o per part del Congrés. Ni llum ni taquígrafs sobre el que es va fer malament, i per tant només rectificaran el que els convé; més poder per al Govern, en comptes del necessari: control parlamentari, científic i retre comptes.

Aquesta llei pretén establir la requisa temporal de béns privats, la seva intervenció o ocupació, la suspensió de tota mena d’activitats i la mobilització obligatòria dels majors d’edat. La norma preveu compensacions econòmiques, però sense fixar quanties ni termes i, en tot cas, quedant excloses les concernents a les prestacions personals. Significa convertir el país en una mena de caserna, quan ho decideixi el Govern i pel temps que acordi, “que no serà més del necessari”, però n’hi ha prou amb recordar els mesos i mesos d’estat d’alarma per tremolar. Per si fos poc, pretén regular els nostres drets fonamentals mitjançant una llei ordinària, quan l’exigència constitucional fa necessària la garantia d’una llei orgànica. Finalment, culminant l’abús legal, és al president del Govern i no al Congrés dels Diputats a qui correspondria la declaració que permet aplicar la llei.

És un pas més en la mala direcció, que té altres exponents previs, com ha estat l’abús de l’estat d’alarma amb la consegüent limitació de les funcions del Congrés, i és l’ús desmesurat del decret llei. Reservat per la Constitució per a situacions d’“extraordinària i urgent necessitat”, ha estat aplicat sistemàticament per Sánchez, fins a convertir-se en el president que l’ha utilitzat més en relació amb el temps del seu mandat. Fins a 39 ocasions en 36 mesos de govern.

Tota aquesta situació es beneficia de la lentitud abusiva del Tribunal Constitucional, que fa onze anys que no resol el recurs contra la llei de l’avortament, o resol negativament el nomenament de Rosa María Mateo al capdavant de RTVE quan ja fa mesos que no està en el càrrec. Tot això atorga un clar privilegi a l’Executiu, que pot establir lleis contràries a la Constitució durant anys, sense que aquí passi res. Aquest és el perillós estat de la nostra democràcia liberal.

Aquesta llei pretén establir la requisa temporal de béns privats, la seva intervenció o ocupació, la suspensió de tota mena d’activitats i la mobilització obligatòria dels majors d’edat Click To Tweet

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Creus que el Govern Català està gestionant bé la pandèmia?

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú