Els projectes de decret regulant els ensenyaments concertats amb l’excusa de la inclusió social, i que a la pràctica es transforma en un conjunt de mesures que limiten el dret dels centres, alhora que els imposen unes càrregues econòmiques desmesurades sense les corresponents contrapartides, no són res més que la utilització d’un problema que té la societat que sorgeix d’ella mateixa i de la incapacitat del govern de la Generalitat i de l’Estat per abordar la desigualtat creixent que hi ha a la nostra societat.
Una premissa hauria de centrar tota política educativa: la manca d’inclusivitat de les escoles no pot ser corregida només amb mesures escolars, perquè la seva causa té a veure amb el funcionament global de la societat i les polítiques públiques que els governs realitzen. Els problemes socials a les escoles, que es reflecteixen en els diferents resultats dels alumnes en funció de la seva classe social i del centre on estudien, només tenen bon abordatge si s’actua sobre les causes d’aquesta desigualtat.
Un exemple concret ho demostra:
La taxa de risc de pobresa és clarament major per a les persones de 18 a 45 anys que per als de 46 a 64 anys. En altres paraules, les persones amb edat de tenir fills petits són més pobres que aquells que ja els tenen en una edat adulta. Concretament és d’un 10,6 per als nascuts a Catalunya i a la resta d’Espanya per a la població més jove, i de només 18,6 per als majors de 46 anys. És sabut que la crisi ha provocat un descens en els ingressos que ha castigat no només a la classe mitjana, sinó especialment la població de menors ingressos, però que ha deixat pràcticament intocada els jubilats, que amb prou feines han vist disminuir les seves rendes.
Els baixos salaris, la precarietat, un sistema fiscal que afavoreix sobretot als que menys ingressen, cosa que és més acusat a Catalunya, perquè la càrrega fiscal és de les més elevades d’Espanya per al grup de població.
De tot això sorgeix el problema de la població escolar pertanyent a famílies amb menys recursos que arriben a un rendiment més baix. Les dades per a tot Espanya i per al 2015, que és l’últim any al que es té accés, assenyalen que el percentatge d’alumnes que va repetir curs, que és un bon indicador del deficient rendiment escolar, s’ha situat en el 49,9 per cent, mentre que el 2003 era del 40,9 per cent. Però a les classes mitjanes aquesta mateixa xifra se situava en el 32,4 per cent i només havia augmentat poc més d’un punt, mentre que a les famílies amb majors ingressos van ser del 15,5 per cent i només havia crescut 4 dècimes en relació amb el 2003. Això no es resol injectant alumnes amb baix rendiment i menors ingressos familiars a altres centres, si prèviament no es dediquen atencions i recursos a aquestes famílies amb fills de baixos ingressos. Una renda familiar bàsica i l’assistència a les famílies perquè s’ocupessin dels seus deures educatius, en la mesura que els fos possible, això sí que contribuiria a la solució. Llavors sí que cobraria sentit evitar la concentració d’alumnes amb problemes en uns centres determinats. Però això exigeix un esforç que la Generalitat no està disposada a fer, i significa també una premissa ideològica que el Govern de Catalunya no està disposat a assumir: la prioritat a les famílies amb fills.
Però és que, a més, les dades demostren que precisament Catalunya és un dels llocs d’Espanya on més ha baixat el problema dels repetidors com a expressió del baix rendiment escolar. Concretament, el 2015 se situava en el 16 per cent, molt per sota de les Canàries, amb el 35,6 per cent, Astúries, Aragó o la Comunitat Valenciana.
I és que els projectes de decret de Bargalló són en realitat una excusa per dificultar la vida del cavall a batre per l’esquerra catalana: l’escola concertada i, de manera primordial, la més nombrosa, l’escola cristiana.
És clar que les bones dades sobre repetidors catalans també poden interpretar-se sota la sospita raonada en múltiples fets, que hi ha la instrucció pública de fer passar curs a la immensa majoria d’alumnes prescindint del grau real de coneixements. Però aquest ja seria un altre tema que certament els projectes de decret del conseller Bargalló tampoc resolen.
La manca d'inclusivitat de les escoles no pot ser corregida només amb mesures escolars, perquè la seva causa té a veure amb el funcionament global de la societat i les polítiques públiques Share on X
