És difícil d’explicar el perquè un tema tan potent i alhora tan jurídicament fàcil d’assolir com és que les seleccions esportives catalanes que ho vulguin puguin gestionar el seu reconeixement internacional per a la federació corresponent, no estigui sobre la taula de negociació.
És una qüestió que presenta nombrosos avantatges de tota mena, des d’un punt de vista català i també en teoria per a l’independentisme. Però es veu que no és així.
És positiu perquè partiria d’un principi de llibertat que treballi pel seu reconeixement internacional la federació catalana de l’esport que ho vulgui i que la que no ho consideri pertinent no ho faci. Entroncaria amb una llarga tradició que abans de la Guerra Civil moltes federacions catalanes tenien reconeixement internacional i va ser el franquisme que va tallar aquest fet.
La selecció catalana de rugbi va ser l’última que va mantenir aquest estatus. Lògic perquè per Catalunya i per mitjà de la UE Samboiana, el rugbi va entrar a Espanya fa poc més de 100 anys.
La tercera característica positiva és que a diferència d’altres reivindicacions, aquesta no significa cap mena de ruptura objectiva amb l’estructura de l’estat, com ho acredita el ben conegut precedent del Regne Unit, que concorre en diversos esports amb les seleccions de Gal·les, Escòcia i Anglaterra, que fins i tot s’enfronten entre elles i no passa res.
La quarta qüestió és que és una reivindicació ben sentida. La UFEC (Unió de Federacions Esportives de Catalunya), tenia en el seu ADN treballar en aquest sentit i el COC, mentre va existir, treballava pel seu reconeixement internacional per part del CIO com altres comitès existeixen que no pertanyen a estats independents. El cas català fins i tot va arribar a presentar la seva candidatura a Lausana el 1991.
Finalment, i no és una dada menor, els ajustaments jurídics que caldria fer en l’àmbit espanyol per aconseguir que les seleccions catalanes puguin treballar directament en l’àmbit internacional, són molt menors. El resultat de tot plegat seria ràpid i ben tangible: des del punt de vista català es disposaria d’un reconeixement simbòlic, però eficaç des del punt de vista d’estimular una major qualitat del nostre esport.
Ara que la federació esportiva més important de totes, la de futbol, està sotmesa a una “revolució” que afecta el conjunt de la Federació, malgrat que les “revolucionàries” només són la secció femenina, no sembla lògic que poguessin haver impediments per a una qüestió com la de les federacions catalanes en l’àmbit internacional.
No deixa de ser intrigant que els negociadors catalans parlin de grans qüestions, l’amnistia ho és, no diguem ja el referèndum, que ja accepten que n’hi ha prou amb un compromís inicial i que ja veurem què passa, malgrat que l’origen i penós final de la famosa taula de negociació ja hauria d’avançar-nos a tots plegats, començant pels partits independentistes, del que passa quan es negocia amb Sánchez i no es cobra al comptat.
També es plantegen altres reivindicacions de difícil recorregut, com el traspàs de Rodalies, en el que el personal de Renfe amenaça amb una vaga indefinida si es du a terme. I aquest és un risc que difícilment Sánchez assumirà. I ja no diguem del sistema de finançament que porta anys de retard i continua sense tenir un calendari per molt que ara el posin sobre la taula.
L’avantatge de donar un marc que permeti l’acció internacional de les federacions catalanes és precisament que té uns efectes concrets i a curt termini. I per això és tan difícil entendre que encara no estigui sobre la taula.
Des d’aquí els animo que ho facin, perquè sens dubte és un punt d’àmplia coincidència de molts catalans tant d’aquells que són independentistes com d’aquells que no ho són. Si Gal·les té una selecció de rugbi en un país com el Regne Unit on l’autogovern d’aquest territori és semblant al que té la Diputació de Barcelona, ja em direu per què un país de llarga tradició esportiva internacional com Catalunya, dotat d’un autogovern molt més important, no pot aspirar al fet que aquells esports que ho considerin puguin competir directament en l’àmbit internacional.