El País, inclosa la seva presumpta Defensora del Lector, Soledad Alcalde, escriu des d’una suposada supremacia ètica que, en la pràctica, traeix els principis del periodisme. La seva línia editorial, estreta i marcadament ideològica, l’obliga a forçar la realitat per adequar-la als seus objectius. Això és exactament el contrari d’informar. Amb prou feines compta amb un parell de col·laboradors —com la brillant Ana Iris Simón— que van per lliure i que actuen com a coartada d’un pluralisme inexistent sota la fèrria ortodòxia del mitjà.
Dissabte passat, aquest diari publicava un article signat pel periodista Álvaro Ruiz, en què s’afirmava que “l’extensíssima investigació del Defensor del Poble sobre els abusos sexuals a l’Església va calcular que hi havia a Espanya unes 440.000 víctimes de pederàstia en l’àmbit eclesial”. Aquesta afirmació del periodista d’El País és una fake news de proporcions catedralícies —com la Sagrada Família—, i a més ha estat desmentida pel mateix president de GAD3, Narciso Michavila, l’empresa del qual va realitzar l’enquesta per a aquest informe. Michavila va qualificar aquesta xifra de “deliri estadístic”. Malgrat això, i que la Defensora del Lector ha rebut nombrosos escrits advertint que es tracta d’una dada falsa, una xifra que El País ha fabricat i difós sense cap base, la continuen repetint.
Anem per parts. En primer lloc, en cap lloc de l’Informe del Defensor del Poble apareix aquesta xifra de 440.000 víctimes. De fet, l’informe no proporciona cap dada global en valors absoluts. S’alimenta de dues fonts completament diferents —que no es comparen entre si en les conclusions, amb bon criteri, ja que fer-ho posaria en evidència la seva manca de coherència interna.
Primera font
La primera font són els casos documentats directament pel Defensor del Poble a través d’entrevistes. Van ser 445 casos recollits al seu informe de 2023, abastant un període de gairebé 80 anys, cosa que dona una mitjana anual inferior a sis casos. A més, segons el mateix informe, el 75% d’aquests abusos van ocórrer entre 1960 i 1990; només el 25% restant —una xifra molt reduïda— correspon als darrers 30 anys.
Després de la publicació de l’informe, s’hi han afegit més casos, però continua tractant-se d’una base de dades petita, més centrada en el passat que en la realitat del segle XXI.
Per fer-se una idea del poc volum d’aquestes dades, n’hi ha prou de destacar que, segons el Ministeri de l’Interior, el 2023 es van registrar més de 9.300 delictes contra la llibertat sexual de menors. Una altra dada reveladora: El País disposa de la seva pròpia base de dades sobre pederàstia a l’Església, però amb prou feines coincideix en un 13% amb els casos recollits pel Defensor del Poble. Una discrepància d’aquesta magnitud no pot passar desapercebuda.
Segona font
La segona font de l’informe és una macroenquesta realitzada per GAD3 amb 8.000 entrevistes. Aquesta gran mostra —amb un marge d’error de +/-1,1%— es va dissenyar precisament per intentar compensar l’escassetat de testimonis reals obtinguts. Tot i això, només es van registrar 48 agressors religiosos (un 0,6% del total d’entrevistats), l’única xifra clara de l’estudi. En un altre apartat es menciona un nombre total que, afegit als 48, dona 91 persones vinculades a institucions religioses, però no s’hi detalla quantes d’elles formaven efectivament part de l’Església catòlica, ni quantes pertanyien a altres confessions. L’informe admet que aquest grup és heterogeni. A més, com ja s’ha dit, els casos recollits abracen un període de vuit dècades.
Podem afirmar, per tant, que les dades contrastades es redueixen a 48 religiosos i un total de menys de 91 persones amb algun tipus de vincle eclesial. Això és tot el que l’informe permet afirmar amb rigor.
A partir d’aquesta base tan limitada, El País va extrapolar la xifra de 440.000 víctimes d’abusos comesos per membres de l’Església, aplicant una barroera regla de tres. El més greu és que el diari va ometre que, amb aquesta mateixa metodologia i utilitzant les pròpies dades de l’enquesta, el nombre total de menors que haurien patit abusos sexuals a Espanya ascendiria a més de 4,6 milions.
La gran pregunta és: per què El País posa el focus exclusivament en les 440.000 presumptes víctimes eclesials i omet parlar dels altres més de quatre milions?
Com va assenyalar Michavila, el deliri estadístic és evident: si aquestes 440.000 víctimes fossin reals i acumulades al llarg de 80 anys, implicaria una mitjana anual de 5.500 casos només en l’àmbit eclesial. Tanmateix, segons el Ministeri de l’Interior, el 2013 es van registrar 3.364 víctimes d’abusos sexuals a menors en total. És a dir, el suposat nombre de víctimes atribuït a membres del clergat seria superior al total de casos registrats en tota la societat.
Encara més insòlit: si apliquem el mateix mètode d’extrapolació utilitzat per El País, la mitjana anual del total de víctimes menors d’edat a Espanya arribaria a les 57.500. Això suposa més del doble del total d’abusos sexuals —a menors i adults— notificats oficialment el 2023.
Totes aquestes dades procedeixen d’un llibre recentment publicat per Sekotia d’Almuzara llibres: La pederastia en la Iglesia y la sociedad. El gran chivo expiatorio de Josep Miró i Ardèvol, que és l’únic estudi que aprofundeix en aquest tema tan encobert per les institucions i la mateixa societat de la violència sexual en menors, i on es recullen i analitzen totes les fonts disponibles, en una anàlisi exhaustiva.
Pepa Bueno, directora d’El País, Soledad Alcalde, Defensora del Lector, el periodista Álvaro Ruiz, autor de l’article, i tots els responsables editorials involucrats en aquesta publicació, saben perfectament que el que van escriure no és cert. Ho saben perquè ha estat desmentit pels fets. I si estan disposats a manipular xifres tan fàcils de verificar, què no estaran fent amb informacions molt més difícils de contrastar?
Si estan disposats a manipular xifres tan fàcils de verificar, què no estaran fent amb informacions molt més difícils de contrastar? Share on X
Loading ...
