La pregunta és pertinent perquè afecta una qüestió que és fonamental en l’informe del Defensor del Pueblo sobre la pederàstia, però limitada només als casos en els quals els presumptes agressors pertanyen a l’Església catòlica. Sobre aquest informe i la decisió al Congrés que el va motivar ha planat sempre la sospita de la inconstitucionalitat per significar un acte discriminatori. No es poden vincular delictes a grups socials concrets com es fa. No es pot fer un estudi dels robatoris dels gitanos i per la mateixa lògica tampoc es pot fer de les entitats catòliques. Però com el Tribunal Constitucional va refusar, sense entrar en matèria, el recurs presentat, la cosa ha quedat com està, i ara una comissió mixta del Congrés i del Senat ha de començar a tractar-ho previsiblement aquest mes de febrer.
L’enquesta inicialment no estava prevista, però donat que el nombre de casos que havia aconseguit identificar després d’un any de treball l’oficina del Defensor del Pueblo, es va optar per aquesta via, que evita indagar aspectes concrets. Podia haver-ne fet servir una altra de validesa estadística, com és la de les denúncies per abusos sexuals en menors del ministeri de l’Interior, però ves a saber per què aquesta font, que sí que expressa casos reals any rere any, ha estat totalment ignorada.
Quan l’informe es va presentar només figuraven una sèrie de dades extretes de l’enquesta. Però, i això ja va cridar l’atenció, no figurava el qüestionari ni les microdades de les respostes que acostumen a acompanyar les enquestes oficials, tant les del CIS com les del CEO a Catalunya. En el seu moment algunes entitats ja ho van reclamar, però el silenci per part d’Ángel Gabilondo va ser el silenci.
Ara els fets es compliquen perquè formalment la Conferencia Episcopal Española ha efectuat la petició de l’enquesta que, per tractar-se d’un document d’aquesta naturalesa, hauria de ser lògicament pública, com expliciten les exigències de transparència i informació que, teòricament, regulen l’administració espanyola. Però la resposta curiosament ha estat que no i ho ha fet tant el Defensor del Pueblo com la instància que vetlla per la transparència de l’administració. Han contestat, segons el secretari de la CEE, que res de res i que, si no estan d’acord que vagin a l’Audiència Nacional (?) a reclamar.
En realitat, el que passa és que els continguts de l’enquesta en conjunt posen en relleu un fet que per altres estudis és prou ben conegut, que els casos de pederàstia atribuïbles a l’església són secundaris en aquest delicte i que la incidència és molt més gran en altres àmbits. També revela, cosa ben coneguda, que allà on es concentra més aquest tipus de delicte és en l’entorn familiar, i que es dona la circumstància que en les famílies catòliques la prevalença està clarament per sota de la mitjana.
Veurem si en la comissió mixta Senat-Congrés algun dels seus membres exigeix l’accés a l’enquesta completa, perquè és una obligació el compliment del qual no s’hauria ni tan sols de reclamar. Com és possible que una indagació del Defensor del Pueblo oculti unes dades que en cap cas afecten referències de persones concretes donat el caràcter d’enquesta que, per definició, no està personalitzada?
Vivim en un país on els abusos de poder, ara també per part d’aquell que diu que ha de defensar el poble de l’administració, Ángel Gabilondo, són quotidians i que només agafen rellevància si donen lloc a un conflicte o a un escàndol. De manera que des dels mateixos poders públics es fa pedagogia per dir-te que o muntes una escandalera o ningú està disposat a fer-te cas; és una forma d’incentivar la conflictivitat, d’una banda, i el descrèdit de les institucions, per una altra.
Descrèdit que també s’estén als mitjans de comunicació. El diari El País, a partir d’extrapolar incorrectament les dades de l’enquesta va determinar que hi havia 440.000 víctimes, que La Vanguardia actual, sempre més maximalista, ja es va oblidar de l’extrapolació i va signar l’autoria de la xifra directament a l’informe del Defensor del Pueblo. Si aquesta magnitud hagués estat real, donat que al període indagat, no gens menys que 70 anys, hi ha hagut 110.000 sacerdots i religiosos, el que vol dit que cada cadascun d’ells ha generat 4 víctimes de mitjana. La bestiesa és més que notable, però no importa, cap dels dos mitjans ha tingut la dignitat professional de revisar les seves afirmacions.
La bestiesa és més que notable, però no importa, cap dels dos mitjans ha tingut la dignitat professional de revisar les seves afirmacions Click To Tweet
Loading ...
