Hi ha disponible un indicador complex de l’Institut Nacional d’Estadística, l’indicador multidimensional de la qualitat de vida, que, mitjançant un índex global i 8 indicadors sectorials, permet fer una radiografia aproximada però suficientment completa per tenir un diagnòstic de les condicions de vida de Catalunya en integració al context espanyol.
Considerant l’indicador global i prescindint de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, Catalunya ocupa una molt mala posició tenint en compte la seva dimensió econòmica i la seva renda per càpita. Es troba en el lloc 12 entre autonomies, per darrere de la mitjana espanyola. La seva posició, just després d’Extremadura, està molt lluny de la situació de Catalunya en el rànquing estrictament econòmic.
La mitjana espanyola es troba en 101,538 punts, mentre que el primer lloc correspon a Navarra, amb 105,290. La segueixen La Rioja, el País Basc i Cantàbria. Madrid ocupa el novè lloc amb un índex de 102,84, per tant, a una notable distància de Catalunya, que només té 101,144, lleugerament per sota de l’espanyol. El País Basc, que pot ser una altra referència, tot i que molt menor per al cas català, a més de Madrid, presenta un índex de 103,886.
En l’indicador que mesura les condicions materials de vida, els llocs capdavanters són molt semblants als que ocupen la mateixa posició en l’índex global, tot i que no en el mateix ordre, perquè en aquest cas el País Basc encapçala la classificació. Madrid manté la mateixa posició, novena, amb un índex de 102,384, i Catalunya avança llocs fins a situar-se immediatament darrere de la capital, amb un índex de 101,114. En una primera consideració global podríem dir que aquest índex determina en bona mesura el rànquing general, però no en el cas de Catalunya, cosa que significa que hi ha d’haver altres causants del retrocés fins a situar-se en la mitjana espanyola.
En l’indicador treball, que és una dimensió bruta d’ocupació i desocupació, Catalunya ocupa el lloc més destacat de tots els indicadors, el segon, però el fet que el primer sigui les Balears ja ens diu que aquesta medició atén poc qüestions com el nivell de retribució salarial i altres aspectes qualitatius. Madrid ocupa la sisena posició amb un índex de 103,427, mentre que el català és de 104,521.
En l’indicador de salut, és Navarra qui ocupa el primer lloc amb un índex de 105,014, seguida de Madrid amb un 104,765 i el País Basc amb un valor pràcticament equivalent, 104,704. En aquest cas, Catalunya ocupa la sisena posició amb un indicador ja a una certa distància dels de cap, 102,35. Aquests dades suggereixen que l’existència no només de la sanitat pública sinó també de centres privats d’alta qualitat són condicions favorables per a la salut. Catalunya, que disposa d’un sistema de salut públic concertat i privat ampli i extens, es veu segurament afectada per l’elevat creixement de la població en aquests darrers anys. La sanitat pública, amb efectes també en la concertada, pateix un dèficit crònic extraordinari i històric.
En matèria d’educació, la mitjana espanyola es troba en un indicador de 110 punts i el primer lloc l’ocupa el País Basc amb 119 punts, per tant, a una notable distància, seguit de Cantàbria, Navarra i Madrid. Aragó ocupa els primers llocs. Catalunya, amb 110 punts, se situa en la novena posició pràcticament al mateix nivell que la mitjana espanyola.
Pel que fa a l’àmbit d’oci i relacions socials, la magnitud dels índexs és en general molt més baixa, la qual cosa indica que, en aquest epígraf, els assoliments són menors. La mitjana se situa en 96,783 punts. Encabeix la classificació Navarra amb 101,718, seguida d’Aragó, La Rioja, el País Basc i Extremadura. Per a aquesta última regió, aquest indicador és en el que aconsegueix un millor resultat. Tot el contrari de Catalunya, que es troba a la cua ocupant el lloc 16, amb només 94 punts i tenint per darrere únicament Múrcia i Canàries.
En matèria de seguretat ciutadana, la mitjana espanyola és de 100,243 punts. Aquest valor és sobretot conseqüència de la baixa valoració que obtenen Catalunya i Madrid, que es troben a la cua amb 95 punts. És, sens dubte, el cost de la gran capital metropolitana en ambdós casos. El primer lloc l’ocupa Astúries amb 102,755. Cantàbria, Castella i Lleó, La Rioja i Galícia, tots aquests territoris tenen en comú, tot i que això no ha de ser l’única explicació: un baix flux migratori i un gran envelliment de la població.
L’indicador de governança i drets bàsics, ocupa el primer lloc la Comunitat Valenciana amb 104,893, cosa que, després de la Dana, pot semblar una ironia tràgica, tot i que cal dir que les dades utilitzades són molt anteriors. En tot cas, serveixen per agafar amb una notable dosi de reserva aquest tipus de classificació. La segueixen Balears, que en principi ningú diria que és una comunitat d’excel·lència en matèria de governança, La Rioja, Múrcia, i aquest és segurament el millor resultat que obté, i aquí trobaríem un altre contrasentit amb la teoria general, ja que aquesta bona governança no té un correlat en els altres indicadors, i Madrid, que se situa en cinquena posició. Catalunya, amb 97 punts, es troba just per sota de la mitjana espanyola, amb 98,562, i li correspon l’onzena posició. Crida l’atenció que el País Basc ocupi la penúltima posició en aquesta classificació.
Pel que fa a la valoració de l’entorn i el medi ambient, l’índex espanyol és de 101,538 i ocupa el primer lloc Navarra amb 109 punts, seguida de Castella i Lleó, Cantàbria, La Rioja i el País Basc. Com es pot observar, aquestes comunitats del nord, en la majoria dels casos, ocupen sempre llocs destacats. Catalunya es troba en el lloc número 13, amb 101 punts, precedida per Madrid.
L’últim dels indicadors considerats té un caràcter general perquè intenta mesurar el que denomina experiència global de vida. En aquest cas, l’índex estatal se situa en els 101 punts. Navarra torna a aconseguir la primera posició amb 105 punts, seguida de Balears, València, La Rioja i Aragó. Catalunya ocupa el desè lloc, amb 104 punts, per tant, per sobre de la mitjana espanyola i lluny de Madrid, que en aquest capítol cau fins a la posició 18, era el penúltim lloc.
És necessari recordar que en la classificació per llocs s’ha prescindit en el còmput de Ceuta i Melilla, amb la qual cosa l’últim lloc seria el 18.
En conclusió, Catalunya presenta un resultat pitjor que mediocre en l’índex global (12), condicions materials de vida (10), treball (2), salut (6), educació (9), oci i relacions socials (16), seguretat ciutadana (17), entorn i medi ambient (11) i experiència global de vida (10). En definitiva, Catalunya només se situa al podi en treball i obté la segona millor valoració en salut, amb el sisè lloc. El resultat no és el d’un país que es consideri referència ni globalment ni en la majoria d’indicadors, limitacions de la metodologia incloses.
