Les bullangues de Catalunya, que han tingut una especial intensitat a Vic amb l’assalt a la comissaria dels Mossos i a Barcelona amb incendis i robatoris de botigues, fan paleses dues coses.
Una, la feblesa de representativitat amb la qual van sortir els partits polítics de les passades eleccions. L’extraordinàriament baixa participació, que alguns intenten fer-nos creure que és “normal”, té una conseqüència evident: la gran majoria de la gent queda fora de les respectives posicions polítiques, uns per l’òbvia raó que van votar a altres partits, i de l’ordre del 48% dels electors perquè es van abstenir, o votaren blanc o nul.
L’altra característica són els greus interrogants que s’obren, tant per com es pot configurar el nou govern, com per la seva operativitat posterior. En el plantejament d’ERC, igual que en el de JxCat, la CUP figura sempre com un soci necessari, però aquesta organització política incorpora la violència estructural en els seus plantejaments, no només perquè dóna suport sense matisos al que ha succeït, sinó perquè distribueix un manual d’instruccions sobre com actuar violentament en les manifestacions i fer front als Mossos d’Esquadra. La CUP és portadora d’una cultura de la bullanga i aquest fet lliga poc amb la necessitat de governar i, a més, de fer-ho bé després del desastre inconcebible de l’últim govern independentista.
Un primer efecte del signe d’alteració democràtica que és la CUP, és que tant ERC com JxCat s’han afegit a la insòlita crítica a les actuacions dels Mossos d’Esquadra, com si la policia pogués afrontar la violència desfermada sense fer ús de la violència, i com si aquesta utilització no donés lloc amb molta probabilitat a incidents greus amb ferits i contusionats de consideració.
Quan es llancen llambordes, ampolles de vidre, es provoquen incendis, s’ataca el Palau de la Música i es destrossen i roben botigues, com ha de respondre la policia per frenar-ho?
Als Mossos ja se’ls van desposseir de les pilotes de goma i el Parlament de Catalunya va adoptar una sèrie de recomanacions per dotar-los de nous mitjans, més de trenta. El govern no n’ha complert gairebé cap i per tant en tot cas la responsabilitat no és sobre el model policial, sinó sobre la manca de mitjans que té la policia de Catalunya. Li manca de tot, només li queda la porra i els projectils de foam, i no resisteix cap comparació amb els recursos dels quals disposen les altres policies d’Europa.De fet, el problema és que aquesta insuficiència i una campanya d’opinió continuada, han fet perdre el temor dels manifestants a la policia i trencada aquesta línia tot pot passar.
I encara hi ha un segon factor determinant: tothom sap que el grau de violència que ha d’exercir la policia és inversament proporcional al nombre d’efectius dels quals disposa. Quan hi ha una massa policial nombrosa, potent, el seu propi pes és dissuasiu. Ha estat una de les diferències entre Barcelona i Madrid. Allà, els recursos aplicats durant la segona nit d‘avalots va ser tan gran, que es van permetre el luxe d’identificar una per una a cadascuna de les persones que volien accedir al lloc de concentració. Resultat, zero incidents.
Davant els problemes de Barcelona generats per la pandèmia, el que ha passat multiplica la seva davallada i fa més incert el seu futur. D’aquí la revolta dels sectors econòmics afectats, que s’han manifestat críticament contra el govern de la Generalitat i de l’Ajuntament amb una aliança molt poc freqüent en torn a Foment.
El govern espanyol va reaccionar tard i malament, condicionat per la vicepresidència de Pablo Iglesias que des del primer moment, com a organització política, ha donat suport als esvalotadors. Fins al tercer dia no va parlar Sánchez, i encara ho va fer condemnant la violència en termes genèrics, sense centrar-se mai en els fets de Catalunya o de Madrid. Fa difícil entendre un govern que davant fets tan extraordinaris tingui opinions contraposades en funció de qui és el ministre que parla.
A Catalunya plana l’interrogant sobre quin govern de la Generalitat i quina mena d’estat independentista volen construir ERC i JxCat amb els plantejaments que han adoptat. De fet, en aquesta ocasió, només Illa ha estat a l’altura, i Colau ha mostrat les seves contradiccions una vegada més, perquè el seu paper com a alcaldessa no coincideix amb els plantejaments que fa la seva organització. Fins i tot la contradicció s’ha fet ben visible quan han tornat a intervenir els antiavalots de la Guàrdia Urbana, que en principi Colau havia dissolt a l’inici del seu mandat, i que després va reconstituir, però sota la premissa que tindrien una missió diferent. Salta a la vista la diferència. Escut i porra a la mà i “dale que te pego”.
El conflicte que ha representat cinc dies seguits d’aldarulls, almenys fins al dilluns 22, ja porten a la insinuació per part d’algunes veus de l’independentisme que aquests aldarulls han estat promoguts amb la secreta intenció de dificultar la formació d’un govern que treballi efectivament per la independència. Més confusió impossible.
Loading ...
