Les 5 grans crisis de Barcelona que estan fora de l’agenda municipal de Collboni

És evident que Barcelona pateix seriosos problemes, uns acumulats al llarg del temps i uns altres fruit dels 8 anys de govern d’Ada Colau, una part dels quals han estat compartits des de la primera tinença d’alcaldia per Jaume Collboni. Sigui per aquest fet, sigui perquè funciona a cop d’enquesta, l’actual govern municipal està absent en les seves polítiques de 5 grans crisis que té Barcelona.

Quines són:

Primera

La primera fa referència a la crítica combinació entre l’ensorrament de la natalitat i l’auge de la immigració a la ciutat. Ja ho hem tractat aquí.

Segona

La segona gran crisi, molt influenciada per l’acció de Colau, fa referència a la mobilitat i a les conseqüències que té sobre la vida i la salut dels ciutadans.

Malgrat que hi ha menys cotxes que en dècades, la contaminació continua sent un mal ben present, a causa de la congestió del tràfic generat per les mesures del període Colau que no s’han revertit.

A aquest fet se li afegeix la baixa electrificació dels vehicles que circulen per Barcelona. El 2022 només el 7,83% dels cotxes matriculats eren elèctrics, però d’aquests la gran majoria són ciclomotors. Encara més, la tendència del 2023 marca un clar declivi; és a dir, no anem a més, sinó a menys. A Barcelona hi ha un total de 14.000 vehicles elèctrics, però 8.000 són ciclomotors. De fet, es matriculen més cotxes nous de gasoil que no elèctrics. Del mig milió llarg d’automòbils que té Barcelona, només el 4,5% són elèctric i al ritme actual la proporció pujarà molt lentament.

Però és que la deixadesa municipal per impulsar el canvi comença per ella mateixa. Es gasta una milionada en el tramvia, però només hi ha 33 autobusos elèctrics a la ciutat. I el tramvia tal com està concebut és una solució cara i que empitjorarà la mobilitat perquè està concebut en termes del segle XIX.

Mentre que les obres i després el funcionament d’aquesta estructura pesant destorben l’activitat de l’àrea central de Barcelona, a la Xina ja funcionen tramvies sense cables ni raïls que es guien per línies pintades a terra i que tenen prou flexibilitat per canviar l’eix si un d’ells queda aturat. Austràlia ja ha començat a dur a terme les primeres proves.

Sigui aquesta modalitat o una altra, és evident que no es pot iniciar una obra nova tan costosa concebuda fa més de 100 anys quan la tecnologia del transport està experimentant una revolució. I Barcelona està a la cua.

Tercera

Una tercera crisi és la de la base econòmica.

Abunden les botigues buides que no aconsegueixen llogater i aquest és un indicador clar que hi ha alguna cosa que no funciona i encara ho manifesta més allò que havia de ser la nineta dels ulls de la gran transformació de la ciutat, el districte 22@ al Poblenou. Avui el 42% del sòl d’oficines d’aquest espai està buit, i això significa uns 336.203 m². És una enormitat. Però és que a més el 22@, dissenyat a inicis de segle, té pendent de construir 1,5 milions més de m2 d’oficines quan ja ha transcorregut 1/4 part de la centúria. Alhora hi ha una mancança notable de pisos buits a un preu assumible. Falla la base econòmica, mentre hi ha una gran demanda irresolta d’habitatges.

Quarta

La quarta crisi és la de la bandera de l’ecologisme municipal matriu Colau.

S’han passejat pel món presentant dibuixos i mapes pintats de verd. Però la realitat assenyala que una assignatura tan important com és la del reciclatge no supera el 40% a Barcelona i queda molt lluny del que seria una ciutat que encarés aquesta qüestió essencial amb eficàcia i eficiència.

Alhora, els “espais verds Colau”, bàsicament pilons, testos plantats a terra i molt d’asfalt, les famoses illes, es revelen malgrat el poc temps transcorregut com de manteniment costós i centres d’activitat no desitjada. Per exemple, una part important de la primera de les illes dotada d’una certa dimensió, la de St. Antoni, està perfectament degradada i s’ha de gastar una part important de diners per intentar recuperar-la. És l’espai comprés entre el Paral·lel, la Ronda Sant Pau i Manso. Sense pressupostos específics especials, les illes Colau es revelen ràpidament com a focus de degradació i aquest és un problema que també està fora del reconeixement de les necessitats de la ciutat per part de Collboni.

Cinquena

Finalment, hi ha una crisi d’humanitat.

29 persones sense sostre han mort des de principi d’any. Posem la xifra en perspectiva: d’aquests 29 els mitjans de comunicació i la política local no se n’han ocupat. En canvi, per violència de gènere i fins a l’octubre d’enguany han mort 9 dones, aquí la informació i les declaracions han estat extenses i continuades. Afegim-hi més perspectiva numèrica: a Barcelona hi ha unes 1.000 persones que dormen al carrer i això significa que cada any moren quasi el 3% d’aquestes. És una brutalitat.

Si determinem la mateixa ràtio pels feminicidis de parella, a Catalunya en relació amb el nombre de dones de 18 anys i més, la ràtio és de 0,026% dones mortes. La desproporció d’atenció i recursos en cada cas és brutal i no té cap mena de justificació perquè estem parlant en definitiva, siguin homes o dones, de víctimes humanes, de persones.

 Loading ...