Barcelona després de Colau. Més potencial que futur (VI). Immigració i productivitat

Barcelona es configura com una població dual, amb més d’un 30% nascuts a l’estranger o amb tots dos pares d’aquest origen, i constitueix una de les grans ciutats d’Europa amb més dependència de la immigració. L’altra característica és que la població autòctona en regressió està cada cop més envellida, per la molt baixa taxa de natalitat de la població autòctona. El nombre de persones empadronades que no han nascut a la ciutat és superior al dels nascuts, per tercer any consecutiu. Aquestes dinàmiques tenen conseqüències econòmiques poderoses, però també polítiques, socials i culturals, que ja són presents i s’accentuaran amb el pas dels anys.

Per assenyalar una d’aquestes conseqüències: la capital de Catalunya tindrà en el català, i cada vegada més, una llengua aliena a la majoria de les llars, i sobretot a les llars més joves, amb el fet addicional que la població immigrant tindrà el castellà com la seva llengua pròpia o serà la d’ús en la seva socialització.

Per raons ideològiques, ja apuntades , hi ha tota una literatura entossudida a presentar la immigració a Espanya com un tot positiu, sense cap component negativa. La intenció d’aquest enfocament serà intencionalment bona, però en realitat no aporta cap servei ni a l’economia del país i, per tant, als ciutadans, ni a llarg termini a la immigració mateixa. És el cas, per exemple, de l’Informe Anual del Defensor del Poble 2019. A nivell econòmic, la conseqüència negativa en el cas espanyol es relaciona amb la productivitat.

El problema crònic de la productivitat

L’evolució de la productivitat a Espanya des de la dècada dels 90 ha estat negativa i contrasta amb altres països europeus. La productivitat total dels factors (PTF), que mesura l’eficiència amb què s’utilitzen l’ocupació i el capital en el procés productiu, ha caigut un 10,5% des del 1995, mentre que a la UE-28 ha crescut un 4 ,5% i a la zona de l’euro un 1,4%. La productivitat laboral, que és el quocient entre la producció i el nivell d’ocupació, també s’ha reduït a Espanya i se situa un 18,7%, per sota de la mitjana de la zona de l’euro. Algunes de les causes d’aquest problema estructural de productivitat són el menor esforç inversor en R+D, capital humà i capital públic, el sistema educatiu segregat per origen social, el funcionament del mercat laboral i les fluctuacions de la demanda. D’acord amb la informació d’ aquí, aquí, aquí i aquí.

Una visió més específica de Catalunya, aquí, ens indica que el seu creixement econòmic està determinat per la productivitat total dels factors (PTF), la qualitat dels factors de producció, on el capital humà té una funció decisiva i la productivitat del capital.

Aquestes causes assenyalen la diferència amb economies més dinàmiques com la dels Estats Units, però també pel que fa a la UE, si bé que en aquest cas la diferència és sensiblement menor.

Una altra dada específica del marc de referència espanyol és l’atur de llarga durada, que segueix sense resoldre’s i afecta el potencial de creixement a mitjà termini. Aquí, el treball de referència utilitzat com a base d’aquesta dimensió catalana de la productivitat ens indica que «el PIB de l’economia catalana creix des de l’any 2000 a un ritme mitjà de l’1,6% (variació no acumulativa), amb una contribució molt modesta de la productivitat total dels factors. L’acumulació del conjunt de factors de producció ha estat la principal font de creixement de l’economia ”.

La modesta aportació de la productivitat és compartida amb l’economia espanyola i la zona euro (amb un avenç de la PTF de 0,1 i 0,2 punts percentuals respectivament) resulta insuficient per convergir amb el conjunt de la Unió Europea i ens allunya dels Estats Units. En aquesta acumulació de factors, el factor treball amb origen en la immigració té un paper destacat.

Aquí podeu observar l’evolució de la PTF de Catalunya des de l’any 2000.

Una de les causes de la baixa PTF en el període d’expansió després del crac del 2008 és atribuït a l’assignació ineficient del factor treball i capital entre empreses, en què han tingut importància els sectors més exposats a la corrupció (l’anomenat capitalisme extractiu). Hernández de Cos (2016), per la seva banda, assenyala l’impacte negatiu de la reassignació de factors de producció cap a sectors amb nivells de productivitat més baixos, en concret pel que fa al període 2001-2007.

Amb caràcter general, el consens econòmic assenyala que Espanya té un problema multifactorial amb la productivitat, que està connectat en gran mesura amb la PTF i que hi ha una preferència en l’aplicació dels factors de producció cap a sectors amb nivells de productivitat més baixos. Això és possible malgrat l’estructura envellida de població per edats de la població autòctona gràcies a la immigració.

Potser abans de continuar amb el diagnòstic és convenient recordar algunes qüestions bàsiques:

El producte interior brut depèn de la productivitat × taxa d’ocupació × factor demogràfic; on Productivitat = PIB / Ocupats; Taxa de treball = Ocupats / Població en edat de treballar; Factor demogràfic = Població en edat de treballar / Població total.

A Espanya, el PIB ha crescut sobretot pel factor demogràfic, i aquests darrers anys, una vegada superades les dues últimes crisis, per la taxa d’ocupació, però no per la productivitat. El resultat és que el PIB per càpita i la conseqüència, la renda per càpita, no convergeix amb la de la UE, perquè el creixement del PIB s’ha de dividir entre un nombre més gran de població. Creix el pastís, però també el nombre de comensals i la porció que correspon a cadascú creix poc, i sobretot creix menys que la mitjana europea. Pel que s’ha dit anteriorment, si la comparació es practica amb els EUA, la separació es multiplica, factor de canvi monetari inclòs.

El factor immigració

Com juga la immigració en tot això? El primer que cal assenyalar és que hi ha un nombre apreciable de treballs sobre la immigració i la seva aportació al creixement econòmic, a la Seguretat Social, amb relació als salaris, a la població, però, i aquest és un dèficit important, n’hi ha poca comparació sobre el seu rol en la productivitat; és a dir, com incideix en un dels grans problemes estructurals de l’economia espanyola.

Amb tot, vegem algunes constatacions. La primera és que facilita la vocació d’una part important del capital d’orientar-se cap a sectors de baixa productivitat, turisme, hostaleria, serveis personals.

Una segona sorgeix dels informes sobre la immigració de la presidència del Govern i del Banc d’Espanya, que si bé tenen més de quinze anys darrere seu continuen sent una informació quantitativa rellevant.

Com assenyala la taula 7 de l’informe del Gabinet Econòmic del President (2006) sobre productivitat del treball 1996-2000, l’aportació dels immigrats va ser zero en aquest període (0,1 per als nadius) de -0,2 per al 2001-2005 i de –0,1 per al conjunt 1996-2005. Més informació aquí.

Per al període 2001-2005, la taxa mitjana del creixement del PIB per ocupat va ser de 0,48, però en realitat aquesta xifra es descompon en un 0,65 de la contribució nativa i una sostracció de -0,18 per part dels immigrants.

En la feina Productivitat i VAB dels professors de la Universitat de Sevilla, Antonio García Sánchez, Cristina Borra Marcos i Luís Palma Marcos, es constata que la productivitat dels treballadors immigrants és inferior en un 18% a la dels nadius, mesurada en euros per treballador, i també per hora/mes treballada i en aquest cas resulta un 10% inferior. De tota manera, s’observen considerables diferències sectorials, tant en els valors de la productivitat aparent per treballador com en el fet de la major o menor productivitat entre autòctons i estrangers. La característica que aquesta resulti més menor entre ells no és general. És molt clara i acusada en el sector primari i hoteleria on és notablement inferior, mentre que resulta semblant en el cas del comerç, de l’administració pública, les activitats sanitàries i els serveis socials, i fins i tot pot resultar superior en indústria i construcció. Sota aquest supòsit hauríem d’establir una relació estreta entre on es produeix l’ocupació majoritària dels immigrants, que en el cas que ens ocupa de Barcelona, ​​està molt concentrada en el turisme i les activitats d’hostaleria precisament on, segons aquest estudi, la diferència entre autòctons i immigrants pel que fa a la productivitat és més gran. També amb caràcter general cal apuntar, com hem vist anteriorment, que el 30% dels llocs de treball del sector turístic i hostaler estan coberts per immigrants.

Per al període 2009-2015 s’observa en el cas de la productivitat dels immigrants, com apunten les conclusions de La immigració en la productivitat del treball a Espanya, com aquesta cau amb la recessi , encara que en els darrers anys s’ha recuperat lleugerament.

Per tant, quan es refereix a l’aportació positiva de la immigració, que és ben real, cal circumscriure-la principalment al factor demogràfic, però alhora cal assenyalar el signe negatiu de la seva aportació a la productivitat. En el cas concret de l’economia espanyola, la immigració no deixa de tenir un efecte de “dopatge”. Fa possible un creixement més gran del PIB, a costa de reduir o frenar el creixement del PIB per càpita i de la convergència amb Europa, alhora que arrela encara més l’estructura econòmica espanyola en activitats de baixa productivitat. Naturalment, aquesta consideració no suprimeix l’aportació positiva de la immigració al creixement econòmic, ni a les pensions, sinó que assenyala una característica addicional, la de la productivitat que cal retenir quan apliquem el focus a la ciutat de Barcelona. L’elevada immigració facilita la preferència d’un sector de la inversió cap al turisme, sense necessitat de millorar-ne la productivitat (ni els salaris).

La distribució sectorial dels ocupats nascuts a l’estranger mostra el que constata el seu impuls a activitats de baixa productivitat. El 30,4% del total d’ocupats a l’hostaleria respon a aquella condició, així com un 18,9% activitats administratives i serveis auxiliars, proporcions clarament superiors al seu pes al total de la població, que el gener de 2021 se situava en el 15,8, exactament la mateixa proporció que la seva ocupació al comerç a l’engròs i al detall. En contrapartida, només el 5,2% de total treballen en educació.

El fet conclusiu i determinant és que la productivitat total dels factors de l’economia espanyola és actualment un 14,7% inferior a la de l’any 2000, fet que constitueix un greu problema que no es pot abordar al marge de la qüestió immigratòria, i encara resulta més decisiu en un espai més acotat com és el de la ciutat de Barcelona i la seva població resident, que pateix un procés creixent de substitució en combinar-se el dèficit vegetatiu amb la immigració.

Quan es quantifiquen les causes de la pobra PTF espanyola s’assenyala en relació amb el context europeu un esforç en innovació menor (R+D/PIB); 44% inferior a la zona de l’euro. Un estoc de capital tecnològic, que és el 43,9% de la mitjana de la zona de l’euro mesurat en percentatge del PIB. Més inversió en la formació dels treballadors, com demostra el fet que el seu estoc de capital humà (indicador corregit per qualitat) és un 4,2% inferior a l’europeu, i és aquí on juga un dels factors de la immigració. Un estoc per càpita de capital públic un 26,6% inferior i un estoc de capital productiu per empleat un 29,9% inferior al que utilitza de mitjana un treballador de la zona euro, cosa que condiciona la seva productivitat. I que està relacionat amb el pes més gran de sectors per la menor productivitat.

 Segons un informe de Càritas de 2020, el 75% dels migrants exerceix treballs elementals i precaris, i només un 25% aconsegueix ocupacions de qualificacions mitjanes i altes, i això assenyala la seva productivitat, que es deu tant a les limitacions del seu capital humà, com a les conseqüències de la pèrdua de part del seu capital social a causa de l’emigració del seu país.

La diferència a causa del capital humà i el capital social entre autòctons i immigrants no és gran entre els que han acabat leducació primària. La bretxa a favor dels nadius augmenta amb leducació. Hi ha una diferència de gairebé 20 punts percentuals en la taxa docupació entre els treballadors amb títols universitaris. Per tant, sembla que no només hi ha relativament pocs immigrants amb estudis elevats a Espanya, sinó que també tendeixen a no estar (tan) empleats en ocupacions d’acord amb la seva titulació. Hi ha un procés de subocupació; treballadors immigrants amb títols universitaris emprats en feines associades a una educació inferior. No es tracta només del nivell d’educació sinó del capital social. Però Barcelona, ​​Catalunya i Espanya no tenen polítiques per corregir aquesta desviació que, per altra banda, també es dóna en una part de la població autòctona amb títol universitari.

La qüestió presenta més dimensions a considerar. Segons De la Roca i Puga (2017), els treballadors que es muden a les grans ciutats aconsegueixen un millor aprenentatge i veuen créixer la seva productivitat més ràpid, però aquest fet general estarà condicionat per l’estructura productiva de cada ciutat, i en el cas de Barcelona l’orientació de la inversió cap al turisme en termes comparatius de capacitat d’ocupació no deixa cap dubte. Alhora, les dades analitzades semblen indicar que els immigrants estan limitant la capacitat dels treballadors nadius per mudar-se a les grans ciutats. Això pot ser així perquè als immigrants els importa relativament menys el cost de la vida. El component més important és l’habitatge. Per tant, les polítiques d’habitatge a Madrid i Barcelona, ​​tan limitades, són decisives per establir població autòctona.

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Segueix-me a facebook

 Loading ...