Les 10 qüestions a les quals haurà d’enfrontar-se Colau si es torna a presentar

Ahir l’alcaldessa de Barcelona, seguint la tradició dels alcaldes de la ciutat, va fer la trobada anual al Col•legi de Periodistes de Catalunya sota el títol “L’alcaldessa respon”, en la qual fa una valoració de la seva activitat i de la de l’ajuntament, i situa propostes de futur.

Una de les qüestions més reiterades que l’alcaldessa no va respondre és la de si es tornaria a presentar o no a les eleccions. Sens dubte Colau vol guardar-se aquesta carta fins al final, perquè hi ha molts imponderables al voltant de la seva persona, ja que evidentment ella sap, malgrat que no ho reconeix, que les pròximes eleccions seran un plebiscit sobre ella i la seva polèmica gestió sobre la ciutat. Perquè és evident que el partit socialista ha quedat esborrat de la gestió, i ERC, amb l’ajut de propis i estranys, ha quedat desdibuixada en la seva posició de tal manera que a hores d’ara no se sap on comença el ser aliat de Colau i on acaba sent l’alternativa. Mala peça al teler per a Maragall.

Si Colau torna a repetir haurà d’afrontar una campanya electoral en la qual planaran com a lloses sobre ella les següents 10 qüestions:

1. El primer alcalde de Barcelona que en tota la història acudeix com a imputat als jutjats. No es tracta de negar la seva innocència a priori, sinó de descriure un fet objectiu que tindrà fotografia i, per tant, imatge de campanya.
2. La violació de la norma del seu partit en relació amb el fet que tot imputat judicialment ha de dimitir. I aquí no valen les subjectivitats de menystenir l’acusació o la justícia, perquè cap d’aquestes matisacions formen part del codi del que voluntàriament els Comuns es varen dotar i Colau va assumir i defensar. Aquí el que està en joc és una qüestió de paraula i de credibilitat, no de si l’acusació respon a un fet punible o no, que és tota una altra història.
3. En la mateixa línia i reiteració, la violació de la norma del seu propi partit, que estableix un límit màxim de dos mandats per presentar-se a un càrrec electe. La suma d’aquests dos últims fets deixen molt depauperada la credibilitat de l’actual alcaldessa de Barcelona.
4. La inseguretat global de la ciutat. No es tracta només que la capital de Catalunya encapçali el rànquing per delictes de les ciutats espanyoles, ni que el nombre de violacions i abusos sexuals resultin inexplicablement elevats en relació amb la seva població, ni la importància dels robatoris amb violència. Més enllà d’aquests temes de la seguretat ciutadana, Barcelona també pateix inseguretat perquè és l’empori de les okupacions d’habitatges i ha aconseguit convertir bicicletes i patinets en els principals agents dels accidents que pateix la ciutat. La impunitat ideològica amb la qual es mouen pels nostres carrers, que salten les normes de circulació i envaeixen les voreres, donen com a resultat que els enginys, que representen poc més del 5% dels desplaçaments, signifiquin el 40% dels atropellaments registrats a Barcelona. Són 246 del total de 614: 124 van correspondre a patinets elèctrics i enginys semblants i 122 a bicicletes. Els turismes, per la seva part, que acumulen el gruix dels desplaçaments, només en van provocar 139. Mentre que les motocicletes se situaven en també una xifra elevada en relació amb el seu pes relatiu, 121. Tot aquest fenomen preocupant no existia abans que Colau regentés la ciutat.
5. La neteja. No cal descriure el problema, entra pels ulls i en alguns casos pel nas. Tindrà difícil explicar-ho sobretot perquè a més la factura és extraordinàriament elevada.
6. El primer dels grans fracassos. El de la lluita contra la contaminació. Barcelona no ha avançat, malgrat les deturades forçades per la covid, en disposar d’una atmosfera de millor qualitat. El discurs ecologista de Colau i les seves mesures no han tingut cap mena de resultat i avui estem igual o pitjor, depèn de l’indicador que s’utilitzi, que quan ella va començar a governar.
7. El fracàs de l’habitatge. Quan es presenti haurà complert 8 anys de govern, molt de temps, però la qüestió de l’habitatge està pitjor també que quan va començar a governar. Entre les seves grans “aportacions” hi ha els nous pisos pastera construïts en contenidors i que tenen 25,8 m². Des d’aquest punt de vista són un frau de llei perquè aquell no és el mínim que es determina perquè una persona pugui disposar d’una llar digna.
8. El fracàs en la mobilitat, que cal relacionar amb la contaminació. Totes les mesures adoptades per Colau han convertit, malgrat que el nombre de desplaçaments s’han reduït, en focus de congestió. La circulació a Barcelona avui és més deficient que quan Colau es va estrenar al càrrec, malgrat que l’activitat econòmica és menor. És un resultat terriblement advers.
9. Fracàs en les propostes de grans plans. Més enllà de l’habitatge, Colau ha anat proposant algunes grans iniciatives que després el temps s’ha encarregat d’esborrar. Així en la seva intervenció anual al Col•legi de Periodistes el 2017, va presentar el seu pla per rellançar el Llobregat en el qual volia invertir més de 1.500 milions d’euros en 10 anys. Posteriorment, el pla ha desaparegut de l’horitzó municipal. El 2018 va anunciar una campanya perquè Barcelona recuperés la seva imatge internacional. Era una forma de reconèixer que l’havia perdut des que es va fer càrrec de l’Ajuntament. El balanç d’aquesta imatge, a hores d’ara, és ben palès i dissortadament negatiu. Fracàs de les superilles. Colau segueix amb aquesta bandera, però cada vegada és més evident que la seva aplicació és mínima. Es redueix a retalls urbans i, això sí, prepara una magna exposició en realitat virtual per explicar com seria la superilla de l’Eixample, saben que mai es podrà dur a terme si prèviament no liquida una tercera part dels actuals desplaçaments en vehicle, cosa que significaria la mort econòmica de l’àrea central de la ciutat.
10. El conflictiu tramvia per la Diagonal. Han passat els anys i el que era la seva bandera ja al 2016, està per estrenar. Ara pretén que es mostrin un principi d’obres per poder anar a les eleccions dient que ha començat el seu “gran llegat” per a Barcelona. Colau farà servir aquesta eina a la campanya per mobilitzar els seus electors, però al mateix temps haurà de suportar el pes de les raons adverses a aquest projecte, que col•lapsarà el centre de la ciutat i que té pendent d’explicar un punt determinant: en cas de realitzar-se, qui gestionaria el tramvia? Continuaria sent l’actual empresa privada o es produiria un rescat perquè pogués ser l’empresa pública de transports? Si la gestió la fa l’empresa privada, significarà que s’haurà fet una forta inversió en recursos públics per generar un benefici privat. Si supera el rescat, que seria el més lògic donada la ideologia dels Comuns, aleshores la indemnització a pagar a l’actual companyia és tan gran, de més de 300 milions d’euros, que convertiria aquest transport públic i el cost per viatger en un servei de luxe.

 Loading ...