L’últim informe PISA, fet públic aquest desembre 2019, amb resultats per a ciències i matemàtiques, i sense les dades sobre comprensió lectora, que han estat suspeses per les anomalies detectades, mostra que la situació de l’ensenyament al conjunt d’Espanya no acaba de trobar el camí per a la millora prolongada que necessita.
Catalunya no és excepció en aquests mals resultats, i és una de les que més empitjora. Concretament en matemàtiques, i en relació amb el 2018, passa de la cinquena/sisena posició entre les comunitats autònomes -empatada amb Aragó i 500 punts de valoració, que està en el llindar de la mitjana de l’OCDE- a la novena posició i 490 punts, una pèrdua de 10, que fa que sigui la segona comunitat amb una més gran disminució (la primera és Navarra, que perd 15 punts).
Pel que fa a Ciències, cau una posició en el rànquing de les CCAA. De la sisena passa a la setena, i disminueix 15 punts. Ara només n’assoleix 489, i queda situada, per tant, per sota del llindar dels 500 punts. És en aquesta matèria la comunitat que enregistra una pèrdua més gran.
La radiografia de Catalunya a partir de PISA és clara. Una posició mediocre, en el context espanyol, lloc 7-9 en un Estat que presenta unes dades també mediocres, i amb tendència a empitjorar per sota de la mitjana dels 500 punts, i amb pèrdues de les més importants d’entre totes les autonomies. Aquí hi ha un doble problema: el del sistema educatiu a Espanya, i el de la seva realització a Catalunya.
En aquest context general, l’aspecte que específicament ens interessa, el dels joves (16-29 anys) que ni estudien ni treballen, i en el cas català, tampoc experimenta una millora, almenys en relació amb el 2017.
És evident que els nini, no són una variable absolutament independent del mercat del treball, i per tant varen assolir els seus màxims en plena crisi, quan en el tercer trimestre del 2009 se situaren en els 1,9 milions de persones. Amb la progressiva recuperació de l’ocupació, la xifra ha disminuït de manera considerable, si bé el quart trimestre de 2018 (EPA), encara superaven el milió de persones amb una disminució del 6,1% en relació al mateix trimestre de l’any anterior. La conclusió és que continuen sent molts, clarament per sobre la resta de la UE, però es manté el procés de reducció.
Però aquesta característica ha quedat interrompuda en el cas català, perquè el 2018 en relació l’any precedent, quart trimestre, els nini a Catalunya han augmentat un 3,2%. En punts percentuals la desviació sobre la tendència espanyola és gran, 9,3 punts percentuals. Catalunya és, amb el País Basc i Castella i Lleó, una de les tres autonomies en les quals la situació ha empitjorat més. Els nini a Catalunya i d’acord amb l’EPA (4t Tr. 2018) són 158.100, quasi el 16% del total espanyol. A més, hi ha una notable disparitat entre la reducció de l’atur i l’augment dels nini aquest últim any. És una anomalia que hauria de cridar l’atenció dels poders públics.
Malgrat aquest escenari, les polítiques públiques sobre aquest segment de joves són a efectes pràctics escasses (no s’han de confondre amb les relacionades amb els joves que cerquen feina). Tampoc és un camp que atregui massa l’atenció en l’àmbit de les iniciatives socials, malgrat que els joves afectats es veuen condemnats a una vida plena de limitacions i una vellesa molt difícil. També constitueixen una llosa per al sistema econòmic perquè amb el pas del temps engruixiran la xifra dels aturats crònics i precaris de baixa qualificació, que generen més despesa que ingressos públics. Costa d’entendre des de la humanitat i la racionalitat, l’escassa atenció i els escassos resultats.
