crisi educativa

Crisi educativa o crisi de societat?

La societat, l’administració educativa i part de la comunitat, han oblidat que “educar” té en la seva arrel lingüística el significat de “guiar”.  Una concepció consistent amb la de “pedagog” -del grec paidós (nen) i agogós (el que condueix)-, “el que condueix als nens”.

Però no es pot educar si no se sap cap a on es vol conduir, i quin és l’horitzó de sentit de la societat, la qual cosa implica un determinat grau d’acord. En aquest avançar vers ell és com concreta el sentit d’una vida realitzada en el bé; el personal i el de la comunitat en la qual vius.

Algú creu que la nostra escola pública i bona part de la concertada tenen aquella característica i compleix aquelles exigències? O és més aviat una càpsula on els nois i noies adquireixen, bé que malament, determinades capacitats desarticulades entre sí?

Què és el que ha d’aportar l’escola i la família a tot plegat?

En llibre Devaluación Continua, escrit per un professor de Llengua i Literatura d’ESO, Andreu Navarro, explica la situació real de l’ensenyament sense floritures ni teories impostades.

Aquests són els principals punts del seu diagnòstic.

 Situació de l’alumnat

  • Alguns presenten problemes de desnutrició a primera hora del matí, bé sigui per trastorn alimentari, per desídia de les famílies o simplement per la situació econòmica.
  • Una característica decisiva és la incapacitat de concentració de la nova generació que es denomina ciberproletariat. Una generació sense dades, sense coneixements, sense lèxic, sense memòria. Tenen escassa capacitat per al treball precisament per aquesta dificultat de concentració.
  • Amb poca capacitat per afrontar els esforços de la vida “La vida demana saber llegir un contracte, tenir cura de la teva gent gran, criar fills, però el ‘ciberproletariat’ s’esfondra davant de qualsevol dificultat”.
  • Els alumnes presenten patologies diverses, fins a un 30% en aquesta situació n’ha arribat a tenir a l’aula.

 Sistema educatiu

  • És una mena de religió tecnocràtica que evoluciona cap a menys continguts i alumnes més idiotes. Estem servint a les tecnologies, i no les tecnologies a nosaltres, amb una burocràcia que devora al professor.
  • L’audiovisual està creant persones dependents de satisfer el plaer aquí i ara.
  • L’autor de l’obra declara com s’alegren ells i altres mestres de trobar llibres de text de segona mà dels anys noranta i els “compren com si fossin or”. “Ara tenim retalls, ‘fliped classroom’. Explica Quevedo amb un fliped classroom!. “És una pedagogia indecent”.
  • Hi ha també un maquillatge de la ignorància que practiquen els col·legis per tal de millorar les seves estadístiques.

La societat

  • La societat estressa el sistema educatiu, del qual n’és un mirall. Hi ha pares absents perquè treballen massa, violència, desatenció als fills. Hi ha una generació absent per la seva concentració a les xarxes i la seva identitat virtual.
  • Una societat que converteix en herois carismàtics Pablo Escobar o Jesús Gil en les sèries de televisió, la manca d’exemplaritat dels polítics, un turisme que fa Salou, Magaluf, i que destrueix Barcelona.
  • L’educació com a ascensor social està fracassant i estem creant bosses de guetos, de persones sense futur.
  • La societat genera patologies sobre infants i adolescents, i acaba per exigir que el mestre o professor faci allò que no és, de terapeuta.
  • Tot és soroll, crits, eslògans, ningú pensa , ningú escriu , tot és tonteria i això ha arribat a les aules. El simplisme.
  • Fins que no arreglem la societat no podrem arreglar el sistema educatiu.

Un apunt de solució

Tornar l’atenció a l’aula, dotar d’autonomia als centres. Portugal ha millorat un 25% els seus resultats només amb aquesta mesura.

Cal obrir un debat sobre a on volem anar. No té sentit augmentar o disminuir les hores si no saps què fer amb ells i el per què.

L’extensió del problema

El 25% de la població escolar està afectada per aquestes característiques, una combinació de precarietat futur i vida virtual. Una xifra que ve a situar-se en l’ordre de magnitud dels nini a Espanya del 22% (2017) el segon país d’Europa que més ha fracassat en la seva reducció. Un 35% de joves no té títol de batxillerat, ni de formació professional, per només un 16% a la UE.

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú