PISA 2025: Espanya i les autonomies, autòpsia d’una catàstrofe (i II) Els resultats per comunitats autònomes

Les comunitats autònomes, cara a cara

Cada cel·la mostra la puntuació de 2025 i, entre parèntesis, la variació respecte de 2022. Catalunya queda fora de la comparació, ja que l’elevat percentatge d’exclusions invalida els resultats.

* Múrcia presenta un 12,7% d’exclusions i, per tant, els seus resultats s’han d’interpretar amb cautela.

Les quatre comunitats capdavanteres

Madrid, Astúries, Castella i Lleó i Cantàbria encapçalen de manera consistent els resultats autonòmics. Però cal evitar qualsevol lectura triomfalista: les quatre retrocedeixen amb força, sobretot en lectura. Continuen al capdavant perquè partien d’un nivell elevat, no perquè hagin resistit bé l’envestida.

Madrid ofereix el perfil global més equilibrat; Astúries lidera en lectura; Castella i Lleó manté una elevada consistència en les tres àrees, i Cantàbria continua situada en el grup superior.

El mapa, per tant, és menys un retrat de l’èxit d’aquestes comunitats que una fotografia de la magnitud de la davallada general. Ser primer en una classificació que retrocedeix gairebé arreu no equival a haver obtingut un bon resultat.

El cas més interessant: Castella-la Manxa

Castella-la Manxa és l’excepció més clara dins d’un panorama dominat pel retrocés.

• Guanya nominalment 10 punts en ciències.
• Només perd 7 punts en lectura.
• Es manté pràcticament estable en matemàtiques, amb una caiguda de només 2 punts.

Amb un context socioeconòmic menys favorable que el de Madrid o el País Basc, se situa al voltant de les mitjanes de l’OCDE i de la Unió Europea.

És, probablement, el cas que més mereix un estudi específic. Què hi ha darrere d’aquesta resistència? Polítiques educatives, organització escolar, currículum, disciplina, estabilitat dels equips docents o altres factors? Precisament perquè s’allunya de la tendència general, Castella-la Manxa ofereix una oportunitat per identificar quines pràctiques poden estar funcionant.

Navarra, País Basc i Comunitat Valenciana: alarma

Navarra cau 37 punts en lectura i 30 en matemàtiques. És una davallada especialment preocupant perquè es tracta d’un sistema que havia estat entre els més sòlids del conjunt autonòmic.

El País Basc presenta un perfil especialment desconcertant. Manté 460 punts en matemàtiques, però cau fins als 419 en lectura i als 459 en ciències. El seu índex socioeconòmic és superior al de l’OCDE; per tant, els resultats no es poden explicar simplement per la pobresa o per una manca general de recursos. Hi ha indicis d’un problema específic d’eficàcia educativa que requereix una anàlisi pròpia.

La Comunitat Valenciana protagonitza, amb diferència, l’esfondrament més sever entre les comunitats autònomes. Perd 58 punts en lectura, 38 en matemàtiques i 33 en ciències. Queda a la cua del conjunt autonòmic en les tres competències.

Una davallada d’aquesta magnitud no es pot despatxar amb explicacions genèriques. Exigeix una auditoria tècnica i educativa específica: què ha passat, quan ha començat el deteriorament, quins centres o perfils d’alumnat concentren la caiguda i quines decisions de política educativa hi poden haver contribuït?

Una desigualtat territorial enorme

Si excloem Ceuta i Melilla, la distància entre la comunitat amb millor resultat i la que obté el pitjor és de:

• 45 punts en ciències.
• 52 punts en lectura.
• 42 punts en matemàtiques.

La magnitud d’aquestes diferències és difícil d’ignorar. Alumnes sotmesos a una mateixa legislació educativa bàsica estatal poden acabar l’ensenyament obligatori amb diferències de rendiment equivalents, aproximadament, a dos cursos d’aprenentatge segons el territori on viuen.

Això demostra que la legislació estatal, per si sola, no explica els resultats. També importen —i molt— la gestió autonòmica, el currículum efectivament impartit, la direcció dels centres, la política de personal docent, els sistemes d’avaluació, el clima escolar, la disciplina i les expectatives sobre els alumnes.

El mapa autonòmic és, en aquest sentit, una prova de laboratori. Amb un marc legislatiu bàsic compartit, els resultats divergeixen de manera extraordinària. La pregunta ja no és només què falla en el sistema educatiu espanyol, sinó què fan diferent les comunitats que resisteixen millor i què ocorre en les que s’enfonsen.

Catalunya: no és un mal resultat, és absència de resultat

Catalunya va excloure de la prova el 23,22% de l’alumnat seleccionat, quan l’estàndard de PISA fixa un màxim ordinari del 5%. La mostra resultant, per tant, no és representativa del conjunt de l’alumnat català.

El Ministeri publica les puntuacions obtingudes pels alumnes que van fer la prova —502 punts en ciències, 473 en lectura i 474 en matemàtiques—, però adverteix explícitament que no es poden comparar ni amb les d’altres territoris ni amb les d’edicions anteriors.

No són, per tant, puntuacions vàlides per situar Catalunya en el mapa educatiu de PISA.

Això constitueix una greu fallada institucional. Catalunya no només desconeix quina és la seva posició educativa el 2025; també trenca la sèrie estadística que permetia comprovar-ne l’evolució.

I això arriba després d’uns resultats ja molt baixos el 2022. Perdre ara l’instrument que permetia mesurar l’evolució del sistema és especialment greu. En educació, allò que no es pot mesurar de manera comparable tampoc no es pot diagnosticar amb rigor.

Diagnòstic final

PISA 2025 dibuixa un sistema educatiu espanyol amb cinc característiques principals:

1. Ha deixat de ser simplement mitjà i se situa clarament per sota de l’OCDE i de la UE.

2. La lectura és l’epicentre de la crisi, amb efectes que es projecten sobre la resta de competències.

3. El sistema aconsegueix contenir parcialment l’exclusió extrema, però no genera prou excel·lència.

4. Manté un capital social escolar apreciable —sentiment de pertinença, suport docent i un cert nivell d’equitat—, però aquest capital no es tradueix prou en coneixement i competències.

5. És un sistema territorialment fragmentat: mentre algunes comunitats s’aproximen als nivells dels sistemes educatius europeus més sòlids, d’altres acumulen retards equivalents a prop de dos cursos d’aprenentatge.

No es pot atribuir tota la davallada a la pandèmia, a la immigració, a la LOMLOE o a l’ús de les pantalles. Però tampoc no es pot diluir tota responsabilitat en una suposada crisi educativa mundial.

El tret específic del cas espanyol és haver empitjorat més que bona part de l’entorn i no haver reaccionat amb prou contundència després de l’alarma de 2022.

La prioritat ja no hauria de ser una nova reforma legislativa general. Hauria de ser molt més concreta: recuperar la comprensió lectora, l’atenció, l’exigència acadèmica, l’assistència regular, els coneixements científics, la detecció precoç de les dificultats i una avaluació pública, rigorosa i comparable.

I, en el cas de Catalunya, hi ha una prioritat encara més elemental: recuperar el dret a saber què està passant.

PISA 2025: Espanya i les autonomies, autòpsia d’una catàstrofe (I) Espanya