No fa gaire més d’una dècada, i era un clàssic, que des de diferents regions espanyoles es critiqués Catalunya pels seus “privilegis econòmics”. El president d’Extremadura, Rodríguez Ibarra, va excel·lir en aquest gènere literari que va tenir molts seguidors.
Ha passat a la història, i en tot cas ara algunes veus assenyalen, interessadament o no, la decadència catalana. Però el que és més simptomàtic de tot és que els papers s’han invertit i ara és l’expressió organitzada d’una part de l’elit catalana quI utilitza la mateixa línia argumental que Rodríguez Ibarra assenyalant Madrid i acusant-la de ser “l’aspiradora d’Espanya”.
És evident que Madrid gaudeix dels avantatges de la capitalitat i del centralisme de la infraestructura radial. Però també ho és que el seu finançament i la inversió pública no són ni molt menys els adequats. No ho són tampoc els de Catalunya, amb una major mesura pel que fa a la inversió, però des d’aquest punt de vista Madrid no té un privilegi. El que sí que ha aconseguit és acumular un conjunt d’oportunitats i economies d’escala que estan dins la lògica del sistema de mercat i lliure competència que, precisament, el Cercle d’Economia sempre ha ponderat. De fet, amb perspectiva, els privilegis de Madrid eren molt més tangibles i importants fa 20, 30, 40 anys que ara, i ja no diguem en ple franquisme. I malgrat aquest desequilibri de les prioritats polítiques, avui molt atenuat, Catalunya competia victoriosament en molts terrenys.
De fet, la queixa del Cercle és en el fons la constatació d’una impotència, la de les elits catalanes per redreçar el seu propi país, potser perquè fa molt temps que no tenen en realitat un projecte compartit sobre ell.
Parlar de la macrocefàlia econòmica de Madrid i de desequilibris a costa de la resta del territori, com fa algun mitjà de comunicació català sempre molt comprensiu amb la política de Sánchez, no té massa sentit, perquè aquesta macrocefàlia, i encara més accentuada, es dóna a Catalunya en relació a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Madrid, en definitiva representa 7 milions d’habitants per a la capitalitat d’un país que en té 42 i queda ben lluny, per exemple, del centralisme de París, amb una àrea metropolitana que acumula 12,2 milions d’habitants.
Però és que Catalunya per una població de 7,5 milions d’habitants, en concentra 5,6 a l’àrea metropolitana, és a dir la gran majoria. Cada vegada més la resta del país és perifèric en relació a aquest nucli central i si no fos pel turisme costaner, que concentra població, però també rendes molt baixes, com també exemplifiquen Lloret de Mar i Salou, el desequilibri encara seria més gran. Territorialment, Catalunya és avui una àrea metropolitana, amb una capital d’espai limitat, però que concentra pràcticament tots els equipaments d’àmbit nacional i una franja costanera superedificada que depèn en gran manera de la vinguda d’estiuejants estrangers.
El problema d’Espanya i de Catalunya, no és que ara Madrid sigui una “aspiradora” o que abans Catalunya tingués “privilegis”, sinó que és l’absència d’una planificació territorial que reparteixi millor les possibilitats de creixement reequilibrant el territori. I si això és important en el cas d’Espanya, en el de Catalunya és decisiu. Això i la capacitat de recuperar, si no és que l’hem perduda, és la iniciativa econòmica.
Loading ...
