Mines antipersones

L’armament i la guerra

Mirem un llibre d’història, i  sembla que ens presenta fonamentalment, la història de les guerres. Ens podem preguntar, que li passa a la humanitat que està tan lligada a la violència?

Creure que de guerres sempre n’hi haurà, i restar passivament en aquesta actitud, és una opció que no ens l’hem de permetre. Què podem fer? Podem fer alguna cosa, o no?

Hi ha unes lleis que sobre el paper regulen els conflictes bèl·lics, s’asseguren que cap de les parts atacarà civils indefensos. Però hem vist el bombardeig d’un hospital maternoinfantil. O com no es deixaven obrir els corredors humanitaris que s’havien acordat. I un pensa: com es poden cometre crims d’aquesta magnitud?

La resposta a l’acollida dels refugiats ucraïnesos ha estat exemplar, però farà falta una protesta massiva contra la guerra. Una mobilització multitudinària que digui NO a la guerra.

L’any 1997, una activista social estatunidenca, la Jody Williams, fundadora i coordinadora de la campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines antipersones, va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau. Williams, que va quedar mutilada per l’explosió d’una mina antipersones, va iniciar una campanya de pressió pública sobre els governs, i va aconseguir la signatura del Tractat d’Ottawa  que prohibia l’ús de les mines terrestres. Aquest Tractat el van signar 154 països, però encara avui, nacions tan importants com els EUA, la Xina o Rússia, no l’han signat.

Ja fa temps, que Oxfam/Intermón i Amnistia Internacional, han engegat una campanya “Armes sota control” i de la mateixa manera que aquestes dues entitats van recolzar amb èxit la campanya contra les mines antipersones, ho podrien tornar a aconseguir contra l’armament. Però no ha estat pas així.

Es dona el contrasentit  que els cinc països que presideixen el Consell de Seguretat, la Xina, Rússia, els EUA, el Regne Unit i França, són els principals productors d’armament i posen totes les dificultats per tirar endavant el seu control.

Caldria una gran mobilització pública per posar en marxa una campanya antiarnament. Caldria una sensibilització social que es transformés en pressió sobre els governs per disminuir progressivament l’estoc d’armes, i, d’altra banda dignificar al màxim les persones que treballen per la pau, i denigrar als promotors de la guerra.

Tractar el conflicte amb violència, mirant d’eliminar l’adversari, és un gran error perquè tard o d’hora, es tornarà a manifestar en forma de revenges incontrolades. Quan les parts en conflicte, són desiguals en força, el fort domina, i l’altra part, ho assumeix com una mena de vassallatge o submissió que permet al fort dominar cada vegada més.

Caldrà aprendre ja des de l’escola, que el conflicte no és un problema, sinó una oportunitat educativa que s’ha d’aprofitar. Això implica analitzar en profunditat les arrels del conflicte, vigilant que cap part surti perjudicada, encara que s’hagi de baixar el llistó de les aspiracions de cadascú. El diàleg autèntic no es pot fer des d’una situació de domini, ha de ser d’igual a igual. Amb una escolta profunda de les raons de l’altre, amb el propòsit decidit de no trencar mai el diàleg encara que les discrepàncies siguin grans.

Ara més que mai,  volem lluny de nosaltres la violència. Decididament, siguem gent de diàleg i de pau.

Tractar el conflicte amb violència, mirant d'eliminar l'adversari, és un gran error perquè tard o d'hora, es tornarà a manifestar en forma de revenges incontrolades Click To Tweet

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú