Malament han de dibuixar-se les perspectives per a l’alcaldessa quan sembla lliurada en cos i ànima a la vella estratègia socialista del “City Màrqueting”, és a dir, vendre la política municipal, sobretot, a través de presentar projectes i iniciatives de futur, la importància de les quals no és tant que arribin a realitzar-se, com poder-les explicar ara i explotar la seva imatge durant un cert període de temps, sempre, això sí, confiant en la feble memòria de l’elector. De manera que quan aquell projecte comença a estar esgotat en l’imaginari col·lectiu, se’n construeix un altre.
De fet no és massa diferent del que fa Sánchez a la Moncloa amb les reiterades presentacions del Pla per la represa econòmica amb fons europeus i amb l’anunci d’un pla d’unes vacunacions que, en últim terme, no depenen d’ell.
Ara, l’operació a Barcelona que pilota Jaume Collboni és la del “Barcelona Re-Act”, que persegueix definir quin serà el nou impuls de la ciutat que li permeti superar la davallada que la té prostrada. És el “BCN Green Deal” que ja va presentar l’any passat al Cercle d’Economia i que pretén crear 100.000 nous llocs de treball vinculats a una vintena de projectes, tots ells relacionats amb conceptes épatants com economia blava, noves polítiques d’innovació, que no deixa de ser una tautologia, industries creatives i conceptes semblants.
També aquí la semblança amb el que diu i li escriuen a Sánchez, la creativitat lingüística, és molt important.
Per assolir aquestes fites estan pensades una sèrie d’iniciatives en el conjunt de Barcelona que han presentat dividides en “cinc àrees d’oportunitat”: centre, 22@, eix Besós, Zona Franca i Marina, i Montjuïc. En realitat si s’observen amb detall les localitzacions es veurà que la zona centre està buida perquè tot el que fa referència al conjunt de l’Eixample no hi ha pràcticament res, no hi ha projectes abans d’arribar a la plaça de les Glories i els que hi ha a la part central són perifèrics i estan a tocar del mar. Correus, el hub d’economia blava a la nova bocana del port, el port olímpic, l’antic mercat del peix, etc. Dues de les altres zones, la Zona Franca i la Marina i Montjuïc també registren un modest impacte i de fet parteixen de coses que ja existeixen tunejades: la Fira de la Gran Via Mercabarna, la Fira de Montjuïc, l’anella olímpica, el Palau dels Esports. En realitat quasi tot és concentra en el 22@ al Poblenou.
Sobre el paper és un projecte de ciutat. El problema addicional radica en que no queda gens clara l’articulació de tot això amb les superilles i la mobilitat restringida que aquestes determinen. Sobre el paper, per tant, Barcelona té en aquests moments dos projectes, el d’aquella gran transformació de l’eixample, que deixaria inviable la major part de la trama viària per a la mobilitat d’àmbit de ciutat, i aquest nou projecte que en realitat queda concentrat al Poblenou i, a tot estirar, a l’àrea que arriba fins a la Ciutadella. Que amb tot això puguin assolir-se 100.000 llocs de treball és evidentment un brindis al sol.
Però el més greu, junt amb la incompatibilitat amb el model urbanístic de les superilles, és que mentrestant les grans qüestions queden sense resoldre’s.
Segurament una de les més importants és la de l’aeroport. Aena proposa un projecte de creixement amb una inversió de 1.700 milions d’euros, però no hi acord ni amb la Generalitat ni amb l’Ajuntament per l’impacte ambiental que té. La qüestió és si és compatible la idea d’una ciutat reactivada amb localitzacions d’activitats cosmopolites i deixar al marge disposar d’un aeroport amb consonància. Sembla que no, i aquest aspecte posa de relleu les contradiccions que avui paralitzen en pràctica l’Ajuntament. Un fet semblant succeeix amb la irresolta localització de l”’Hermitage” al Port de Barcelona. Per raons més aviat confuses, Colau ho ha fet fins ara impossible, malgrat que és una inversió privada i de relleu internacional que generaria un tipus de turisme que Barcelona necessita més que mai.
És també impossible sortir ben parat de la crisi si Colau continua confonent la contaminació amb liquidar la mobilitat privada, sense atendre al problema que, en aquest sentit, no són els cotxes sinó el motor d’explosió que té un període de vida cada vegada més curt, perquè el modus elèctric està sent incentivat a gran escala.
A una escala més modesta del discurs, però molt important per a l’economia, s’hi troba la fallida de tot el gremi de restauració de Barcelona que l’Ajuntament no és capaç d’aturar. Ara mateix els representants del gremi han informat que els restaurants catalans han obert un 60% menys d’hores que els madrilenys i que el sector ha perdut 23.000 llocs de treball en els últims 6 mesos. És un bon exemple com l’estratègia del City màrqueting situa en un tercer pla l’abordatge dels grans problemes que hi ha sobre la taula, perquè sempre és més difícil resoldre allò que és concret que explicar sopars de duro.
Loading ...
