Els ajuntaments, per la seva naturalesa molt més decantada a l’execució, esdevenen molt més difícils de controlar pels ciutadans, sobretot quan es tracta de grans ciutats, en les quals la proximitat no garanteix l’accés als governants ni al coneixement d’allò que fan. En un ajuntament no existeix un “parlament” capaç de controlar en tot a l’executiu. El plenari és un òrgan necessàriament mediatitzat pel poder de l’alcalde, que és qui el presideix i d’aquesta manera simbolitza un important nivell de supeditació del ple.
Això permet que quan es té la majoria necessària, i més si l’oposició és estèril, com passa a Barcelona, l’alcaldia faci i desfaci al seu gust.
Succeeix amb la participació ciutadana, en teoria una característica dels Comuns i de la gent de Podemos d’Ada Colau. En la pràctica una gran ficció, perquè cap de les grans qüestions es posa mai a consulta. S’ofereixen possibilitats de participar en temes molt menors i encara amb resultats mediatitzats pel mateix control municipal, però no s’ha consultat als ciutadans sobre una transformació tan radical com significa l’urbanisme tàctic, ni les superilles. S’ha evitat tota consulta sobre la forma de procedir pels vehicles que contaminen i la seva confusió amb vehicles vells. Per no fer, ni tan sols s’ha fet allò que sí que va dur a terme l’alcalde Hereu, i que va ser l’avantsala de la seva derrota electoral, la consulta sobre el conflictiu tramvia.
La conxorxa que existeix entre la coalició socialista-Colau amb ERC i amb el sempre disruptiu Manel Valls, afavoreixen aquestes grans arbitrarietats. Sembla mentida que Maragall, germà del qui va ser un gran alcalde de la ciutat, no posi la força d’ERC al servei de conèixer l’opinió dels ciutadans sobre aquelles importants qüestions, instant a celebrar les corresponents consultes. Com a partit que va guanyar les eleccions, en lloc de refugiar-se en el seguidisme del govern municipal, hauria de ser capaç de demostrar que sí que sap vetllar pels interessos dels barcelonins. Per què no ens pregunten si volem o no un urbanisme tàctic?, per situar un cas concret. Perquè som nosaltres en els nostres desplaçaments necessaris, les nostres feines, botigues i establiments els qui n’afrontem les conseqüències i no els qui viuen còmodament instal·lats als despatxos de la casa gran.
El menyspreu cap als barcelonins del govern municipal i dels seus aliats necessaris és tan radical que es permet negar que s’avaluïn els efectes de l’urbanisme tàctic sobre la nostra seguretat. El que significa tot el ball que han introduït per a les persones amb discapacitats, per a la gent gran, el risc per a la circulació i els vianants. A tot això Ada Colau va rebutjar el 21 d’abril tota avaluació, denegant la petició que havia fet JxCat en la Comissió de Presidència, que demanava un informe sobre els accidents que hi podia haver hagut a Barcelona en relació amb el ball de colors i barreres, que Colau ha anat imposant a la ciutat. JxCat considerava que “aquests nous elements posen en risc la vida de les persones i el sistema global de seguretat viària”. Però res va commoure la impassibilitat olímpica d’Ada Colau. Albert Batlle, que és l’afegitó d’Units per Avançar a la coalició de socialistes, Podemos i seguidors de Colau, van sortir en defensa de la seguretat dels canvis fets, el que significa que aquest partit també aposta per les superilles, l’urbanisme tàctic i el que vulgui l’alcaldessa.
ERC, com en altres ocasions en les quals el seu vot és decisiu, va adoptar la reconeguda posició de Ponç Pilat i es va rentar les mans tot abstenint-se.
Loading ...
