L’abstenció com a virtut

Formo part de la generació que va participar activament en la transició a la democràcia i en les seves primeres eleccions. D’elles recordo el fet, esdevingut insòlit, de cridar a la participació electoral, fins a l’extrem de demanar: “Voteu encara que sigui per uns altres”. Ingenuïtat? Potser sí, però sobretot convenciment que la consolidació de la democràcia exigia la mínima abstenció.

Avui la qüestió no és construir la democràcia, sinó regenerar-la. Des d’aquesta perspectiva, afirmo que el millor que hom pot fer és abstenir-se si no té taxativament clar el seu vot. El sufragi ha deixat de ser, en les actuals condicions, una forma d’enfortir la democràcia, els drets i les llibertats, per esdevenir una coartada del poder, que supedita aquells tres valors a les seves particulars exigències. El bé comú no forma part de les finalitats dels partits, perquè tota la ­seva esfera d’acció i reflexió està exclusivament ocupada pels seus respectius béns particulars. Naturalment com que els partits no poden acceptar aquesta evidència, han transformat la política en el menyspreu i des­crèdit de l’altre, per així assegurar que els seus interessos de partit poden presentar-se com a béns comuns, perquè els dels altres encarnen el mal.

I encara un segon vector destructor de la democràcia. El principal problema de Catalunya ja no és l’independentisme, perquè com a objectiu concret ha passat a la millor vida dels sentiments utòpics. Ara ja pertany a la categoria amfibològica de la “plenitud nacional” convergent, i ERC ha retornat a la seva vena històrica del republicanisme espanyol. Cap de les forces polítiques presents al Parlament no pretenen ­realment la independència, perquè tal cosa no és possible per la via d’un referèndum pactat amb l’Estat.

Tampoc és el principal problema la pandèmia, ni la catàstrofe econòmica, ni la misèria social. Són adversitats terribles, però l’arrel que les alimenta i agreuja és una altra: la partitocràcia que ha usurpat la democràcia, i deteriora l’aplicació de la Constitució, degrada totes les institucions, de la monarquia a la jus­tícia passant per l’ensenyament, l’autogovern, i els fins de la mateixa política; del bé i la veritat. El govern del poble i per al poble, una exigència de compliment imperfecte, però necessari, ha estat arrabassat per unes organitzacions verticals, centralitzades i endogàmiques, que governen pel seu benefici: els actuals partits polítics.

Davant la tragèdia de les més de 60.000 morts de la Covid-19, irresponsabilitat i manca d’autocrítica i revisió. Davant la seva propagació, la privatització dels seus costos dipositant la càrrega a les nostres espatlles. En lloc d’elaborar sistemes i aplicar mitjans per confinar els portadors, van pel broc gros i ens confinen i restringeixen a tots, com a l’edat mitjana. En lloc d’actuar eficaçment per encerclar la transmissió, encerclen persones i empreses. I el munt exorbitant de diners que han de venir d’Europa xoquen amb unes administracions que ja estan col·lapsades abans de començar. Elles, abans de la pandèmia, han estat incapaces d’aplicar els fons europeus. Per al període 2014-2019, només han aconseguit certificar el 33% de la despesa que podien fer. A la cua de la UE. Odiosa comparació; Portugal, 55%. És un desastre. Algú pot creure que, en aquestes condi­cions, es gastaran ben gastats 72.000 milions els pròxims tres anys; 200.000 milions en set? Creure-ho és viure a l’univers Matrix que han construït els partits, els governs i els seus manipuladors de ments.

Necessitem fer foc nou. Provocar en els partits una catarsi regeneradora, perquè ells per si sols no la faran. Per què, si viuen en el millor dels mons? El món que està malament és el nostre.

El que és vell i caduc encara està arrapat a la nostra vida, i el que és nou encara no s’ha fet present. Per aquesta raó les eleccions del 14-F són de transició, no canvien res a millor. D’aquí que l’abstenció sigui una actitud responsable i regeneradora, pels qui no tinguin fe en els actuals partits. Un acte virtuós. Ningú està obligat a votar perquè una gran abstenció és un ­primer pas cap a la catarsi necessària. I el segon pas comença l’endemà de les eleccions, perquè cal que sorgeixi un moviment cívic de regeneració, amb l’objectiu de situar la política al servei de tots nosaltres. I aquest objectiu passa com a condició, ni molt menys única, però sí que necessària, per una nova llei electoral que ­empoderi els ciutadans, que faci que els diputats depenguin directament dels seus electors en districtes unipersonals, amb capacitat d’aplicar un mandat revocatori a la meitat de cada període. I aquest objectiu, com el de dominar la pandèmia, i aplicar amb eficiència, eficàcia i transparència els fons europeus, alliberats de la fèrula partitocràtica, passa perquè el moviment de regeneració democràtica acabi tenint una presència forta a les institucions de representació política.

 Loading ...