Avui, com cada any després del Carnaval, la figura de la Vella Quaresma torna a prendre protagonisme a molts indrets de Catalunya. Aquesta representació de la sobrietat i l’abstinència simbolitza el període de quaranta dies que condueix fins a la Pasqua, en contraposició a l’alegria i l’excés viscuts durant el Carnaval.
Orígens i significat
La Vella Quaresma és una figura tradicional representada com una dona vella i esquerpa, amb set cames, una per a cada setmana de la Quaresma. Aquesta icona es penja en molts mercats i escoles, i cada divendres se li arrenca una cama fins a arribar a la Setmana Santa. L’origen de la tradició es remunta a èpoques medievals, quan la Quaresma era observada amb estrictes restriccions alimentàries i de comportament.
Aquesta imatge, que sol dur un bacallà en una mà i un cistell de verdures a l’altra, recorda els temps en què el consum de carn estava prohibit durant aquest període litúrgic, i es fomentava una alimentació més austera basada en peix i vegetals.
Una tradició viva
Tot i que les restriccions alimentàries han perdut força en la societat actual, la figura de la Vella Quaresma segueix present en moltes escoles i llars catalanes. Els infants segueixen la tradició d’estripar o tallar una cama cada setmana com a forma lúdica d’aprendre el pas del temps fins a la Setmana Santa.
A diverses poblacions, la seva representació també va acompanyada d’actes festius i pedagògics, on es combina el vessant religiós amb el cultural i tradicional. En algunes escoles, s’explica la història de la Vella Quaresma com a forma d’entendre el cicle de les festivitats cristianes.
La lluita entre el Carnaval i la Quaresma
Una altra tradició associada a aquest període és la representació teatralitzada de la batalla entre el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma, on aquesta última acaba triomfant i posant fi als dies de festa i disbauxa. Aquesta metàfora escenifica la transició entre l’excés i la contenció, entre la festa i la reflexió.
Encara avui, la Vella Quaresma ens recorda la importància de l’equilibri i la mesura, oferint una perspectiva més pausada després dels excessos del Carnaval. Una tradició que, lluny de desaparèixer, es manté viva gràcies a la transmissió generacional i a l’interès per preservar la cultura popular catalana.
