El problema de fons que pateix Catalunya, i amb ella tota Espanya, és la nostra feble productivitat. Aragonès i Sánchez poden explicar els sopars de duro que vulguin, però les xifres canten.
La productivitat total de Catalunya només ha millorat 0,3 punts en els últims 18 anys. És una xifra pobríssima. Recordem que la productivitat total dels factors (PTF) és la més decisiva de totes i és la que explica el creixement econòmic i, per tant, els ingressos de la població. En termes tècnics la PTF és la diferència entre la taxa de creixement de producció i la taxa mitjana de creixement dels factors utilitzats per obtenir-la. És evident que com més alta, més capacitat productiva té aquell país. Recull tot factor que millori la funció de producció. Evidentment, el progrés tècnic, però també la innovació organitzativa, les economies d’escala, la millor formació dels treballadors i les reassignacions sectorials entre recursos, entre altres aspectes.
El fet que la tendència històrica de Catalunya i d’Espanya hagi estat la d’incrementar el pes del turisme en el PIB ja constitueix un indicador potent que la PTF no pot evolucionar bé, perquè dediquem recursos a activitats que tenen una baixa productivitat. Ens fixem només en el creixement del PIB i no la manera com creix. Per exemple, la notícia avançada per Exceltur que aquest any el turisme aportarà fins al 20% del PIB és, d’una banda, una bona notícia, però en el fons és negativa perquè accentua la dependència de la nostra econòmica en sectors de baixa productivitat.
Resultat: creixem a força d’incorporar nova població, però és clar, com aquest creixement és inferior al del PIB, la renda no creix.
Cal recordar un precedent: Catalunya ha estat a principis de segle el país que ha tingut unes majors taxes de creixement de la població de les economies desenvolupades. Va créixer de mitjana un 1,03%. Els EUA, que normalment bat rècords a causa de la forta immigració, ho va fer un 0,76% i la zona euro només un 0,38%. Per tant, tenim un creixement econòmic basat en mà d’obra de baixa productivitat i baixos salaris.
En paral·lel la nostra població envelleix. Ara mateix sortia la informació fruit d’una sèrie de treballs de Funcas publicats a l’últim número de Papeles de la Economia Española en el qual situava la mitjana d’edat de la població assalariada en 43,5 anys i la dels autònoms en 48 anys. Són valors d’una magnitud singularment alta i per si sols ja expressen el problema.
Sabem empíricament que la productivitat es concentra sobretot en la població de menys de 40 anys i que en el període a partir dels 47 i fins als 60 decau. La màxima s’assoleix entre els 30 i 40 anys, amb el benentès que no és una llei, sinó una tendència i que aquesta experimenta desplaçaments d’entre 4 i 10 anys en funció de l’activitat professional de la qual es tracti. Alhora, també sabem que els ingressos màxims s’obtenen entre els 45 i 55 anys i a partir d’aquesta edat comencen a decaure d’una manera molt acusada a partir dels 60. Per tant, hi ha un desplaçament temporal entre el període més productiu de la persona i quan aquesta percep els salaris més alts. Aquest fet ajuda a entendre per què les empreses tendeixen a desfer-se de treballadors amb molta experiència i altament qualificats a partir dels 45 anys. Ho fan perquè les estadístiques els hi assenyalen que els hi surt més a compte contractar gent més jove encara que no tingui experiència. Doncs bé, els autònoms ja estan fora d’aquesta màxima productivitat amb molta rotunditat i els assalariats han començat també a quedar desplaçats.
Tot això té un origen ben clar, que ni la política catalana ni l’espanyola per perjudicis ideològics vol abordar: la baixa natalitat. La taxa de fecunditat a Catalunya és d’1,22, per sota de l’europea d’1,53, que al mateix temps queda lluny de la necessària taxa de reemplaçament de 2,1. A aquesta mala xifra se li afegeix una segona que fa esclatar amb força el problema. Des de fa anys neixen menys persones de les que moren i, per tant, la immigració que arriba no només reforça la població, sinó que literalment la substitueix. Però és una substitució imperfecta perquè la productivitat dels nouvinguts és senzillament inferior a la dels autòctons i, per tant, tendeixen necessàriament a orientar la seva activitat a feines de baixa productivitat. Bàsicament l’hostaleria, el turisme, els serveis personals de baixa remuneració i la neteja de les llars.
Al conjunt d’Espanya el dèficit vegetatiu s’acosta cada any a les 100.000 persones. És la població que perdem, però creixem perquè la immigració ho supera amb escreix. I ho farà encara més en el futur si fem cas a les xifres de l’INE que preveu una immigració d’unes 900.000 persones l’any que, descomptant les que marxen del país, es quedarien en unes 500.000 netes.
La pregunta del milió és per què volem tants immigrants, almenys en lògica econòmica.
Si tenim un dèficit vegetatiu d’encara no 100.000 persones, i el doblem per així situar-nos en la xifra de reemplaçament, esdevé que necessitaríem 200.000 persones l’any. Però, en la hipòtesi mínima en tindrem 500.000 o més.
La conseqüència és afavorir la pressió perquè creixin activitats intensives en mà d’obra i de reduïts salaris.
Si a tot això li afegim un escenari clarament ja marcat per la Intel·ligència Artificial (IA) i la robotització, que almenys en una primera onada reduirà llocs de treball, si considerem l’atur juvenil, l’atur cronificat de llarga durada i les baixes retribucions salaries que perceben la gent jove malgrat les seves altes qualificacions, tenim un pastís econòmic i social que evidentment no resoldran els fons Next Generation ni res que s’hi assembli. Perquè és un problema que requereix profundes reformes estructurals, començant per una de necessària, precisament perquè la seva conseqüència és a llarg termini. Necessitem famílies compromeses amb la natalitat que siguin capaces de remuntar el forat negre en el qual s’ha convertit aquest capítol en el nostre país.
Loading ...
